aniversari

Aquesta és la entrada numero 200 d’aquest bloc, estic doncs celebrant una mena d’aniversari i honorant la vella tradició occidental de reverència envers els números rodons. Com que jo no combrego espontàniament amb les noves tecnologies i els meus instints són més aviat arcaics, no estava gaire predisposat a començar i només la insistència del Ramon em va persuadir. Un any i escaig després, la veritat és que en segueixo tenint il·lusió, de fet, cada cop en tinc més. Pròpiament tampoc estic fent res d’essencialment nou, sempre m’havia temptat la possibilitat de fer un dietari, però m’havia mancat la disciplina vital per fer-ho de manera continuada. Tots els intents anteriors estaven caracteritzats per la seva fragmentàriament. El desplaçament, em sembla grandiloqüent parlar d’exili, i les noves tecnologies m’han donat finalment l’oportunitat cercada. No he tingut l’ànim per rellegir-me les 199 entrades precedents. La idea, de fet, és fer-ho el dia que me’n vagi del Regne Unit. Tinc la impressió però que el dietari és cada cop potser menys materialment londinenc, ja que deuen haver disminuint els articles descriptius sobre les coses que m’envolten. Imagino, que tampoc pot ser d’un altre manera. El dietari reflecteix el meu món i després d’un any el meu lloc a la realitat anglesa és del tot perifèric, un altre és el cas de la Cristina. La manca de fluïdesa a la llengua és una limitació i genera un cercle viciós. Tanmateix no soc a casa meva i sospito, com explicava a les pel·lícules, que mai no es torna. No segueixo la realitat catalana gaire menys que quan hi vivia, però tot plegat té per a mi un caire més teatral i il·lusori. Aquesta indefinició m’agrada i em fa sentir-me còmode. Escrivint en català en un entorn excèntric a la nostra cultura, situat enfront de Blair i Maragall com si fossin dos actors, en contacte amb la gent que aprecio i estimo, aquest dietari és ben bé casa meva.