Hampton Court

Hampton Court és l’equivalent britànic més proper al palau de Versalles. De tots els palaus que ja no són utilitzats per la casa reial britànica és segurament el més important per la seva importància històrica i la seva vàlua intrínseca. Es troba just a la vora del riu Thames, una zona de paisatge amable, frondós i tranquil. Des de Waterloo un tren et deixa al costat mateix del palau. La visita dona per passar-hi tot el dia. Hi ha cinc àrees condicionades per la visita i un jardí, potser no especialment extens, però amb un treball d’ornamentació de primer ordre. Aquest diumenge, el darrer d’abril, la passió anglesa, i nòrdica en general, per les flors es mostrava en tot el seu esplendor. Més enllà de les tanques que delimiten el jardí, hi ha un extens parc, més feréstec, que antigament es feu servir per caçar i ara esta reservat pels cotxes de cavalls. L’entrada al parc permet contemplar també un conjunt d’obres de Mantegna, el triomf de Cesar, que foren adquirides per Carles I i que són exhibides a un antic hivernacle. El complex conté també una galeria de pintura del renaixement que ara està tancada. L’edifici fou bastit pel cardinal Wolsey, el fill d’un carnisser que fou l’home fort de l’església catòlica durant la primera part del regnat d’Enric vuitè. Les seves influències no foren prou però per obtenir el divorci cercat pel rei i això provoca la seva caiguda en desgràcia. El rei es feu càrrec del palau i una part és una bona mostra de l’estil renaixentista anglès, especialment l’anomenat pati del rellotge. També hi donaren un impuls especial el rei Guillem i la reina Anna, que bastiren la part més moderna. Jordi II fou el darrer monarca que hi visqué. Hi ha cinc sectors de visita corresponent a les àrees habitades pels seus reials habitants. La més primitiva foren les habitacions del cardenal, completament de fusta en un estil adient per a aquells freds temps. No hi ha gaire decoració, ni mobiliari en comparació amb altres palaus, però per compensar pots trobar-te Enric vuité o Ana Bolena, o qualsevol personatge de l’època, encarnat per actors que es passegen pel palau fent ambient. Tot plegat una bona mostra de l’esperit parc temàtic que és distintiu i definidor de la nostra civilització. L’espectacle més animat es troba a les cuines de l’època de fundació, en un molt bon estat de conservació. Potser allò més interessant del palau es troba a les golfes, les antigues dependències dels servents, que des de mitjans del segle XVIII foren convertides en apartaments destinats a servidors distingits de l’imperi o de les seves famílies, les quals formaren una curiosa i nombrosa comunitat de veïns que es mantingué viva fins al final de la segona guerra mundial, i especialment de la independència de la India. Encara es veia un apartament habitat per una senyora anomenada Lady Parker, que és fàcil imaginar-se com la supervivent d’un mon irremissiblement perdut. Cal imaginar-s’ho perquè les dotze lliures de l’entrada no et donaven dret a entrar a casa de la presumpta velleta, tot i que varem veure alguns turistes que intentaven mirar per les escletxes de la porta i fins i tot trucaven a veure si els obrien.