final de curs

Aquesta setmana hem enllestit a l’institut els nostres grups de segon de batxillerat. Dels 44 alumnes, 25 han superat el curs, tot i que el rendiment ha estat molt desiguals entre els dos cursos. De fet, el curs del qual soc tutor, només han superat el curs 9 de 25, uns resultats més aviat desastrosos. Com em passa sovint, el final del curs em va produir una certa melangia, segurament relacionada amb el tema de l’inexorable i implacable pas del temps i amb la incertesa real associada al nostre treball, ja que personalment crec que no acabo de saber si els meus esforços han servit per alguna cosa. Només els pas dels anys acaben rellevant-lo, quan ja ets ben lluny dels alumnes. La meva tutoria és del batxillerat de lletres i ciències socials i una de les característiques dels meus alumnes és la seva desorientació i en general la seva manca de cap mena de vocació. Com que malgrat tot, la vida universitària és agradable, tothom ha acabat més o menys triant una carrera i un sector significatiu ha optat per periodisme en les seves diferents formes. Quan ho penso a fons la qüestió és però del tot paorosa. El batxillerat que els hem donat no forneix cap mena de referent cultural sòlid, sinó només algunes informacions atzaroses, de sistematització impossible. Els meus alumnes per exemple saben alguna cosa de Maquiavel, però no en tenen cap noció de Petrarca o Dante. Interès per llegir o per l’actualitat política tampoc en tenen gens. Quina mena de periodisme podran exercir? Potser hom pot pensar que soc massa pessimista, però em sembla que determinades sensibilitats si no s’adquireixen a l’època de l’adolescència, ja no s’assoleixen mai. Així, quan intento visualitzar un futur periodístic per aquesta mainada, només veig una possibilitat: la premsa rosa o l’esportiva. Tanmateix, tampoc cal amoïnar-se. Segurament si en surten tres o quatre no serà cap fracàs, sinó tot el contrari. La mostra de la productivitat social de la nostra institució acadèmica.