de Londres estant

La vida política a Gran Bretanya segueix el curs més o menys habitual. El nou govern li ha donat aire a Blair per afrontar la seva darrera etapa com a primer ministre i el país, com ja apuntava en un bloc anterior, viu il·lusionat l’espera del proper mundial, un esdeveniment que interessa aquí infinitament més que en Espanya. Darrerament ha tornat a ploure, però segurament això no impedirà que per primer cop des de fa més de trenta anys, aquest estiu hagin restriccions en el subministrament d’aigua. Si no guanyen el Mundial, que no el guanyaran, probablement aquest serà el darrer govern laborista. Gordon Brown, el successor, es difícil que poguí produir un capgirament de la situació. En realitat, porta al poder com canceller, tant temps com Blair, i fent un paper tan impopular com el de recaptador de impostos. A més, és massa òbviament escocès i des de la devolució, els anglesos cada cop comencen a estar més recelosos envers els seus veïns del nord. Molta gent pensa que la situació actual és asimètrica, perquè els anglesos no poden intervenir en un bon nombre d’assumptes escocesos, mentre que totes les qüestions referents a Anglaterra es decideixen al Parlament, on si hi ha representació escocesa. Curiosament, però, l’evolució electoral d’Anglaterra, mostra un país cada cop més esquinçat. Observant el resultat de les darreres eleccions, hom pot comprovar que la diferència entre conservadors i laboristes tendeix a ser cada cop més territorial, mentre que al nord la hegemonia laborista es manté plenament, la major part del sud és conservadora. Precisament l’avenç conservador a aquestes eleccions s’ha donat a alguns districtes londinencs com Camden que ha girat al conservadorisme per primera vegada des de fa molts anys. En els propers cursos m’agradaria conèixer una mica el nord, perquè tot sembla indicar que la diferència no és gaire conjuntural, sinó que obeeix a causes socials i econòmiques molt determinades.