El desconcert de l'educació

• Entre els llibres endarrerits que he estat llegint aquests dies he recuperat una mena de best-seller, dins de les modestes dimensions comercials de la cultura catalana, el llibre de Salvador Cardús, el desconcert de l’educació. El llibre fa de bon llegir, tot i que es centra més a la qüestió de l’educació familiar, que no pas a l’anàlisi de les institucions d’ensenyament. De fet, només pròpiament el primer capítol del llibre tracta de l’escola i no ofereix perspectives gaire originals, tot i que si que mostra una sana desconfiança envers la preponderància dels teòrics de l’ensenyament sobre els treballadors de l’ensenyament. Falta per fer una anàlisi sociològica de la realitat de l’escola catalana, centrada especialment en la dissecció d’aquest col·lectiu peculiar que són els ensenyants. En tot cas, el llibre parla molt més de la família i l’autor sembla molt més en el seu terreny, quan toca les qüestions corresponents a aquest àmbit. He llegit amb certa satisfacció la que dona saber que no estàs del tot sol, els darrers capítols del llibre perquè moltes de les idees bàsiques són idees que considero claus i que he defensat a alguns dels meus escrits previs. Tres en són fonamentals tant per mi, com per l’argumentació de Cardús:
  

1/El caràcter equívoc de la noció de valors, especialment quan s’aplica a l’educació
2/La necessitat de desconfiar d’aquesta pretesa virtut fonamental que és la tolerància.
3/La seva insistència en que no hi ha problema específic del jovent, sinó que en molts casos, cal parlar de l’adultesa com a problema. Des del meu punt de vista, això no està gaire lluny de dir que els alumnes són encara el millor de l’ensenyament.
Cardús sembla ser un home optimista, potser massa optimista per ser un sociòleg no precisament ingenu, com mostren moltes de les seves reflexions puntuals. Especialment encertada em sembla la seva reflexió sobre el caràcter segregador de la cultura juvenil, que tendeix a posar la joventut en un món diferent del real. Jo no ho soc gens i potser això és que em toca (aquesta és una reflexió una mica sociològica), en tot cas em costa de vegades sintonitzar amb un optimisme que em sembla més arrelat en experiències personals que no pas fonamentat racionalment. Tanmateix, segurament la de Cardús és la bona estratègia comunicativa