Wellington Museum

Finalment no vaig poder anar a Escòcia, diguem-ne que em va entrar mandra al darrer moment, i passaré aquestes vacances de primavera a la capital de Regne Unit. Amb més temps lliure de l’habitual, puc esmerçar-lo en conèixer alguns dels indrets que encara no havia visitat a Londres. Un d’aquests és l’Apsley House, que pertanyé al Duc de Wellington i que ara és la seu del museu dedicat a aquesta figura històrica. L’atzar de la història ha determinat que la casa estigui a hores d’ara en un lloc poc envejable, tot just enmig d’una cruïlla amb un trànsit molt intens a la cantonada més meridional i occidental de Hyde Park. La casa és d’una construcció molt clàssica i només una part està reservada al públic. La major part de la primera planta pertany encara als descendents del duc, una part dels quals òbviament són també ducs, i només una petita part és accessible, mentre que la segona planta està totalment oberta al públic. A la segona hi és el principal atractiu del museu, la col·lecció de pintura privada del duc que és una de les millors de la ciutat. Una bona part prové de la corona espanyola. Després de la batalla de Victòria entre el botí arrabassat a Josep I hi havia una petita part de la col·lecció de pintura de la família reial. Wellington plantejà el seu retorn a Espanya, però el seu legítim propietari Ferran VII es mostrà generós amb el general, al qual devia en part el seu poder. Entre els autors presents hi són Ribera, Murillo, Caravaggio, Reynolds i Rubens. Velazquez té una poderosa presència amb una de les seves millors obres, l’aiguader de Sevilla, on es representen dues figures populars amb un magnetisme aclaparador i intens. No és però la única obra del pintor andalús. Una de les presents es un retrat provinent del seu taller que és el retrat més freqüent de Quevedo (reproduït infinites vegades a tots els llibres de text de quan érem petits). L’altra gran figura de la pintura espanyola, Francisco de Goya, també és present amb un retrat eqüestre del propietari de la casa. L’obra és una mica estranya i sembla ser que en un principi anava adreçada a Josep I i que finalment Goya es limità a canviar el rostre, la qual cosa fa que el duc aparegui molt més entrat en carns del que acostumava a la resta de la seva iconografia. Em van agradar molt els treballs d’un contemporani de Rembrandt i Vermeer, Jan Steen, que no coneixia però que demostra ser un pintor amb una gran precisió i habilitat. Cal esmentar també l’obra preferida de Wellington, una il·lustració de la pregària de Jesús a l’hort de Getsemani pintada per Corregio, un quadre magistral per la manera com copsa la sensació de solitud i por viscuda per Jesús aquella nit. La sala on són penjades totes aquestes obres és la Waterloo Hall, on cada aniversari de la batalla,Wellington reunia els oficials que havien estat sota les seves ordres. A un extrem hi és el menjador on destaca un imponent centre ornamental de taula de quasi vuit metres de llargada, regal dels reis de Portugal. Pels admiradors d’objectes luxosos i elaborats val la pena treure el cap per l’habitació del primer pis on s’exposen les vaixelles de Wellington, totes elles regals dels emperadors europeus que es beneficiaren del triomf de Waterloo.
A diferència de l’altre gran heroi militar anglès, Nelson, Wellington no morí en batalla sinó que perllonga la seva existència 37 anys després de Waterloo. Aquest temps no afegí gaire a la seva glòria, tot i que no estigué retirat en absolut de la vida pública. De fet, fou primer ministre per uns anys al final de la dècada dels vint, un dels més impopulars que hi hagut mai al Regne Unit. De fet el seu malnom d’”el duc de ferro”, ve d’aquesta època. Mai no volgué anar a viure a Downing Street, sinó que continuà a l’Apsley House. Com que sovint havia manifestacions en contra de la seva política que acabaven amb llançament de pedres contra els seus vidres, feu posar unes persianes de ferro per protegir-los. En el període del seu govern, foren aixecades les restriccions imposades a la població catòlica, que els impedien gaudir dels drets més bàsics com a ciutadans. No és el cas que el Duc tingués simpatia pels catòlics, però entengué que aquesta mesura era necessària per apaivagar els ànims dels irlandesos. La seva resistència a augmentar el dret de vot pels ciutadans de classe mitjana ocasionà la seva caiguda i la pèrdua del poder pels torys, després de més de seixanta anys de govern interromput. El poble londinenc, com acostuma a passar en aquests casos, es reconcilià amb ell arran de la seva mort i el seu funeral fou l’acte més concorregut de la història del Regne Unit. Les cròniques diuen que dos milions de persones s’aplegaren als carrers per contemplar el seguici funerari. (ignoro si les tècniques dels diaris de l’època eren igual de fantasioses que les utilitzades pels catalans i espanyols actuals per mesurar les manifestacions)
Una de les coses que més m’han sorprès de la casa ha estat la presència aclaparadora de l’adversari de Wellington. Dic adversari i no enemic, perquè sembla ser que l’anglès el professava una admiració sincera. Així el dia de la seva mort sembla ser que digué: “Ara ja es pot dir que soc el primer militar d’Europa”. Així, al costat de la màscara mortuòria de Wellington, es troba la de Napoléo. Hi ha un bon nombre retrats de l’emperador francès, així com de personatges propers a ell com l’emperadriu Josefina o el seu germà Josep i una de les peces més espectaculars és l’estàtua de l’emperador, esculpida per Canova, on aquest apareix nu amb una representació de la victòria a les seves mans. És una estàtua de grans dimensions, 3,30 metre d’alçada, que fa un efecte estrany, com si estigués fora de lloc, en mig de l’escala principal de la casa.