Eleccions

Ahir vaig poder participar per primera vegada des de que estic aquí a unes eleccions britàniques. Les eleccions eren municipals i al meu barri només es presentaven els tres grans partits. Las sensació fou molt diferent en alguns aspectes de les votacions on he participat a Barcelona. D’entrada, mentre que als col·legis electorals catalans sempre acostuma a haver-hi molta gent, encara que no facis cua per votar, al meu col·legi no hi havia ningú, llevat de tres noies segudes a la taula, que devien ser vocals. El president era al carrer fent una cigarreta. Tampoc vaig trobar cap membre de forces de seguretat. Se’m va fer estrany també votar dins d’una església, metodista en concret, cosa que a Barcelona fora impensable, no només perquè els partits més o menys d’esquerra pensarien que estarien jugant en camp contrari, sinó perquè les eleccions a Catalunya les fem el dia de la setmana que les esglésies tenen més feina. Normalment jo sempre recordo haver votat a escoles, que ahir, aquí a Londres, van tenir un dia d’activitat normal. L’horari és molt més ampli que a Catalunya, de set del matí a deu del vespre, i la mecànica un xic diferent. Un cop t’identifiques, és a dir diu qui ets i on vius i comproven que la teva declaració concorda amb la seva llista, ells et donen la papereta de vot. No pots portar-te-la de casa ni res semblant i et retires a una cabina per marcar els candidats que prefereixes. Llavors tu mateix diposites el vot a l’urna que està solitària a la sortida del local. Vaig triar els liberals-democràtes perquè el sentiment general és que el laborisme ja ha donat de si tot el que podia donar. Les eleccions, encara no he mirat a fons els resultats, sembla que han estat guanyades clarament pels conservadors, tot i que d’una manera no tan clara com es podria pensar desprès dels despropòsits protagonitzats pel partit laborista als darrers dies, superiors fins i tot als protagonitzats normalment pel tripartit. A Londres la majoria dels seguidors de Cameron és aclaparadora i és remarcable la pujada de l’extrema dreta, el BNP, a barris de l’est que sempre havien estat un feu indiscutible dels laboristes. La significació pel govern de l’estat és però discutible, perquè no és la primera victòria municipal dels conservadors que es produeix durant l’era Blair. La participació d’un 36% no és precisament per tirar campanes, suposo que si fos la del referèndum català proper es consideraria un fracàs, tot i que tampoc ha sorprès a ningú, ja que sembla un dels peatges necessaris per a la modernització.