An evening with Sonny Rollins

Ahir vespre al Barbican vaig assistir a un esdeveniment que esperava des de feia mesos, exactament vuit mesos, el temps que la entrada ha estat descansant en un calaix del menjador, un concert de Sonny Rollins. Pels que més o menys segueixen el món del jazz, la seva figura no requereix presentació, Rollins ha estat sense dubte un dels quatre o cinc millor saxofonistes de la història i entre els que em venen al cap l’únic que segueix viu (Coltrane, Davis, Young i Hawkins han passat a millor vida fa temps, crec que Getz segueix viu, però jo el posaria un esglaó per sota). Rollins farà 76 anys el proper nou de setembre i certament el seu aspecte els evidencia, probablement pateix algun problema al maluc i el seu caminar és vacil·lant. Toca molt encorbat perquè suposo que l’esquena es ressent de més de cinquanta anys de carrera professional, però la seva capacitat amb l’instrument és encara extraordinària. Rollins no sembla haver perdut potència, va fer solos de vint minuts, ni tampoc les seves característiques més definitòries: el seu sentit del ritme, probablement derivat dels seus orígens caribenys, i la seva facilitat melòdica, que li permet retenir-la i jugar durant les seves improvisacions. La primera part del concert va estar prou bé, amb un calipso final. Després de l’intermedi, que no estava previst en principi, el concert va ser del tot extraordinari. Va començar amb una versió de Without a song, un títol evocador de la vessant més feliç del cinquanta, quan Sinatra feia discos extraordinaris amb la Capitol i un joveníssim Rollins, revolucionava el mon del Jazz renovant-lo amb les aportacions caribenyes. A partir d’aquí el concert va prendre un volada extraordinària amb més balades, calipsos i una potent i excitant peça de pur bebop per acabar. El final apoteòsic amb una bona part de la sala dempeus. No va haver bisos, però tampoc calia perquè la generositat de Rollins ens va fornir comptant el descans, amb gairebé tres hores de concert. Va adreçar-se al públic més aviat poc, però de manera càlida i amable , expressant la seva satisfacció per ser-hi un altre cop a Londres i sobretot per poder seguir fent música, la única cosa ens va recordar que sembla seguir tenint sentit en un mon cada cop més boig. Estigué acompanyat de cinc músics més: percussió, bateria, baix, guitarra i un trombó, Clifton Anderson, que mereix un esment especial perquè el seu treball va ser excel·lent amb un instrument que no és precisament dels més agraïts.