5/22/2006

temptacions etnicistes i fabulacions mitològiques entorn del fet inmigratori

Com que aquesta nit em sento mortalment cansat no tinc força per tractar cap dels temes que tinc més o menys pendents. Insereixo, però l’esborrany de la comunicació que he de llegir el 6 de juliol a la Queens Mary University dins del marc de les jornades sobre inmigració a Catalunya que realitza aquesta universitat. Com que mai no estic segur de res, qualsevol suggeriment serà agraït i acceptat:

Perspectiva des de la qual parlo: filòsof (és a dir inserit en una tradició que cerca la clarificació de la vida comunitària mitjançant el refús de les explicacions pseudo-naturalistes), assagista, catalanocèntric, d’origen espanyol amb un nom acabat en “z”, un punt de vista contradictori des d’allò enunciat en molts discursos vigents.

FETS:
1/Des de 1901 aproximadament el discurs polític català pren com a una de les seves línies fonamentals, la qüestió nacional. Des de llavors el nacionalisme és un dels elements fonamentals de la vida política catalana. El nacionalisme implica necessàriament un discurs etnicista. Al temps de la República hom pot parlar fins i tot més que de temptació (tendències racistes d’ERC)
2/Des de la dècada dels vint, comença un allau migratori que modifica radicalment l’estructura de la població catalana.
3/La vida política normal interrompuda des de 1939 a 1977 es reprèn en un país radicalment modificat en aquest sentit→ Necessitat d’adaptació del discurs, enfront del perill confrontació etnicista (episodi del PSA; sorgiment de la categoria política del lerrouxisme, caràcter mític del lerrouxisme). La possibilitat de l’etnicisme està inscrita cal dir-ho en la mateixa lògica del nacionalisme. Posició nacionalisme i eix catalanista: lògica de l’assimilació (la qual és una forma pacífica de etnicisme, en el fons);

  • Caràcter problemàtic d’aquesta política, quan sense estat ni és l’eina per a realitzar-la ni s’està del tot legitimitat per a la seva realització
  • Por al perill de la sublevació de l’ètnia oposada, exemple FECAC3
  • Negació del caràcter nou del problema (il·lusió de que fins al setanta l’assimilació es produeix de manera natural)

Posicions antinacionalistes seguiment més radical del paradigme etnicista, amb la descripció d’una Catalunya polaritzada entre autòctons catalano-parlants i inmigrants catalano-parlants. (Dreta espanyola i alguns sectors revisionistes de l’esquerra). El conflicte es resol en termes de superioritat de l’etnia històricament més forta dominadora e l’estat o crear un nou mite que posa un inici absolut a la constitució de 1979, interpretada com un moment de fundació absolut. (engendrant mites curiosíssims com el del bilingüisme natural de la població catalana)

Aquest discurs és producte d’un apriorisme que accepta i contradiu les premisses etnicistes (fonamentalment perquè també ho és), fins a quin punt resisteix la confrontació amb la realitat?. Només d’una manera imperfecta, cal diferenciar tres vessants:

  • Lingüística, constatació de la divisió lingüística del país. Segurament la dificultat més forta per a una concepció nacionalista. Avanç del coneixement però estancament de l’ús social. El català víctima de les dinàmiques de canvi cultural desplegades a les societat capitalistes en els darrers trenta anys. Si una societat monolingüe es la condició del projecte nacional polític aquest és a hores d’ara irrealitzable.
  • Socialment, impossibilitat de destriar els dos blocs, la graduació s’imposa a la polarització. Negació per tant de les tesis etnicistes extremes. Poca significativitat dels cognoms, pel que fa a l’esfera ideològica, no tant pel que fa l’accés al poder, però em sembla que la raó és més aviat social.
  • Políticament. Absència de tensió. Poca tendència a reivindicar la idea d’Espanya, que és un patrimoni de la dreta. Visió negativa dels orígens hispànics, identificats com misèria i manca d’oportunitats. Pervivència del pacte històric entre l’esquerra i el catalanisme contra el franquisme.→acceptació parcial d’una hegemonia formal del català, fràgil en quant aquesta memòria històrica no es renova.

    Conclusió: situació personal, no soc un bitxo raro, ni un “charnego agradecido”, potser perquè la història no és confrontació d’essències sinó la integració de les trajectòries dels homes reals de carn i ossos, caldria potser una major comprensió d’aquest fet per establir els fonaments de la vida política al meu país, uns fonaments que difícilment pot posar estrictament el nacionalisme, si no fa una renovació política molt a fons dels seus principis.

Etiquetes de comentaris: , ,