5/25/2006

La barbaire douce

La barbàrie dolça és el títol de l’assaig de Jean Pierre le Goff on reflexiona sobre les conseqüències de la modernització de les empreses i de l’escola, dos mons aparentment desconnectats, però no tan allunyats com podria semblar. El llibre em situa en un terreny que no esta lluny d’algunes reflexions que he fet en un altre ocasió, com a la introducció del darrer llibre quan senyalava els productes humans d’algunes facultats com els nous bàrbars. Le Goff fa una crítica d’arrel molt clàssica als partidaris de la modernització: el caràcter ambigu del seu ús del llenguatge que contínuament els hi permet dir una cosa i la seva contrària, cosa que des del diàlegs platònics sabem que és un dels senyals indicadors de la tirania. Le Goff fa una mirada a la qüestió des d’un punt de vista ben francès, la qual cosa significa que la posició enfront del text diferirà segons hom pensi que França és el malalt d’Europa, per les seves resistències a les polítiques liberals,o un país on la gent és menys manipulable i està menys disposada a combregar amb rodes de molí. Els dos primers capítols constitueixen un estudi del món de l’empresa i analitza el caràcter retòric i deshumanitzador de les noves tècniques de gestió. Els dos capítols següents estan dedicats a l’escola i a la pedagogia “alliberadora”, malgrat les diferències hi ha una identitat absoluta entre la divisió de competències i de les eines d’avaluació, utilitzada pels pedagogs i els nous managers, una lògica que aplicada a l’ensenyament provoca una concepció utilitarista de la cultura. La revindicació del caràcter protagonista de l’alumne fa eco a la revindicació de l’autonomia pel treballador. Una i altra són però aparents i la absència de coacció externa vol ser substituïda per una autointeriorització de les normes que frega la manipulació. La crítica de Le Goff troba els seus motius de fons quan considera que l’error de la pedagogia es troba en fonamentar-se a la supremacia del jo. La cultura és molt més que una mera resposta a les necessitats dels joves; aprendre a llegir i escriure és aprendre a sortir d’un mateix per refer-se des de la pertinença a una tradició, que és el fonament últim de la nostra identitat. Els orígens cultural d’aquest moviment són maig del 68 i la paradoxa ve constituïda pel fet que idees amb un caràcter alliberador al seu origen han acabat convertint-se en tècniques de manipulació al servei d’interessos contraris. En el cas francès aquest procés ha estat afavorit per la situació de l’esquerra des de que accedeix al poder i es troba progressivament buidada dels seus referents ideològics. En conclusió la barbàrie dolça és una manera de governar, barreja de liberalisme econòmic i utopisme llibertari, que es constitueix en instrument de dominació mitjançant una maquinària de la manca de sentit. La possibilitat de la rebel·lió es difícil perquè ha inserit dins d’ella mateixa els possibles motius per la revolta. Ningú sembla legitimitat per revoltar-se contra l’autonomia i la modernitat. Malgrat tot Le Goof enumera finalment tres mitjans per oposar-se:
1/L’ús correcte del llenguatge, l’exigència que se’ns parli un llenguatge amb significacions clares i sense ambigüitat
2/ L’oposició a les noves pràctiques de gestió dels recursos humans
3/ Defensar la transmissió de les formes culturals estructurades enfront de la concepció de l’ensenyament basada en el bricollatge i l’adaptació al mercat; la formació permanent entesa com culte a la immediatesa.

Etiquetes de comentaris: ,