5/10/2006

Generació L

Un dels meus antics projectes literaris era escriure sobre educació, després d’haver tractat Descartes i el cine, sembla que fora d’alguna manera ben coherent, perquè no ha passat cap mes de la meva vida, llevat dels quatre primers anys i dels quatre darrers mesos de 1987, en els que no hagi estat vinculat d’una manera o altra a alguna entitat educativa i sovint a més d’una. Per això, he anat ajornat la lectura dels llibres que he adquirit als darrers temps relacionats amb el tema de l’educació i ara que no tinc cap compromís urgent penso llegir-me’ls tots. Vaig començar amb el llibre de Pere Pena, Generació L, el qual em va agradar prou i em sembla que és un document que caldrà tenir en compte per escriure la història de l’ensenyament a Catalunya. El seu mèrit està sobretot en ser una crònica fidel del que ha succeït als instituts als darrers quinze anys- Certament no tothom estarà d’acord però una de les peculiaritats d’aquestes institucions és la facilitat per incloure individus amb una facilitat extraordinària, per conveniència o pel que sigui, per habitar universos paral·lels; sovint aquests individus formen part de les administracions educatives. La crònica és detallada i veraç en l’ennumeració dels despropòsits causats per la política educativa. Simpatitza lleument amb la llei de qualitat, com de fet molt bona part del professorat, i potser per això obvia alguns dels aspectes més prescindibles d’aquesta llei, algunes mesures anacròniques d’importància menor com la reconstitució del cos de catedràtics, però que constituïen un pretext per la seva desqualificació. Pena reflexiona sobre allò viscut en primera persona i el seu testimoni es sobretot vàlid com a descripció dels fets. És menys elaborada la reflexió sobre les causes, tot i que en general estic d’acord amb les seves consideracions en aquesta direcció. Sovint hom pot tenir la sensació, que tot plegat ha estat fruit de una sèrie de malentesos i fets puntuals; d’unes apostes equivocades de determinats polítics, però, em sembla certament que el problema és molt complex. Els pedagogs que han teoritzat la LOGSE són símptomes i clar exponents d’una situació cultural. Les seves teories no són extravagàncies sinó la conclusió d’unes premisses enunciades i desenvolupades des de fa desenes d’anys. En aquest sentit, em sembla que el pas del tripartit ha estat alliçonador. La substitució d’un govern de dretes per un d’esquerres no ha tingut cap efecte comprovable a la situació educativa del país. El simple fet de fer una passada per l’esquerra (petita) no ha servit per canviar res. Cosa que tampoc és d’estranyar, perquè l’esquerra va recolzar un projecte retòricament progressista, però essencialment classista, com es mostra en el fet del tractament absurd patit per la formació professional i en la propensió de la LOGSE a mantenir i potenciar els ghettos culturals, cosa que Pena mostra molt bé.
Tot i que no és el seu tema, sovint Pena fa reflexions més generals sobre els valors dominats a la nostra societat que constitueixen el rerefons de la decadència de l’ensenyament. Aquesta és una tasca cabdal. Si una idea tinc clara després de divuit anys d’ensenyament és que els nostres alumnes poden ser sovint terribles, però cap dels seus defectes és original; els seus vicis reprodueixen els nostres, els dels adults, i ni tan sols podem dir que els augmenten, més aviat, diria que és a l’inrevés ( de fet, aquesta és la qüestió tractada a l’epileg del llibre, prenent com a fil, la qüestió dels efectes educatius de la crisis de la institució familiar).
Centrant-se en algunes de les qüestions apuntades per Pena, són interessants les seves consideracions sobre l’absurditat dels curriculums, que també en aquest cas és un fet interessant no només en ell mateix, sinó també com a símptoma. També és clara la necessitat de la seva defensa de la cultura de l’esforç. Un tema que en aquest sentit m’inquieta és l’abismal diferència entre una escola que vol bandejar aquesta noció i una cultura del treball cada cop més predominant, que segueix una lògica de sacrifici absolut. Potser, aquesta diferència esglaiadora només es pot explicar pel fet que en realitat les institucions pedagògiques són essencialment supèrflues. Pena és molt taxatiu en definir una sèrie de valors com l’eix indiscutible de la pràctica pedagògica (118-119). El problema real potser és si efectivament són aquests valors els que fan un paper de fonamentadors reals de la nostra convivència.
Pena té també l’encert de plantejar allò que epistemològicament constitueix el tema clau: la confusió entre coneixement i informació (139), cabdal però inadvertida per una molt bona part dels teòrics, quan comenta les notícies publicades a El Pais, sobre la poca formació dels mestres actuals en matemàtiques em venen al cap els innombrables despropòsits fets pels periodistes en les informacions del diaris. També és fonamental, tot i que utòpica, la seva crida a defensar la especialització del professor, evitant tasques com les guàrdies que en alguns cassos són contradictòries amb les seves funcions reals (162). La seva reivindicació de la complexitat a la vida de l’institut és ben sensata i essencialment platònica. Així, les seves reflexions sobre la transmissió del valors són del tot sensates i molt preferibles a la beateria usual, la única educació real és la que ens fa prendre consciència dels conflictes. També és valent en denunciar que una conseqüència de tot el que ha estat passant es la decadència intel·lectual del professorat, cada cop hi ha menys professors que es saben la seva matèria, cosa gens independent del fet que una i altra vegada els han repetit que no cal saber-se-la gaire. La conclusió a la que arriba potser pot semblar alarmista, però pels vivim el sistema educatiu és d’una evidència total: es tracta d’evitar que la gent llegeixi i que la gent pensi.
Segurament Pena és un bon professor. Poeta, creient a la literatura, compleix la funció més bàsica per tenir enfront dels alumnes un certa credibilitat Jo vaig tenir-ne alguns d’aquests, Joan Casulleras per exemple, i això fa que els anys d’institut fossin decisius. Moltes autoritats del nostre país, juguen a confondre contínuament l’institut i l’escola. Potser ells no varen tenir la meva sort. No han de ser però les noves generacions les que paguin aquesta desgràcia.

Etiquetes de comentaris: ,