només per tres mesos

Els primers dies d’aquesta setmana hem seguit amb les activitats programades i l’exposició dedicada als nens de la guerra. Dilluns vaig presentar l’acte del dia que consistia en la projecció d’un documental sobre els nens realitzat per Stephen Bowles, el qual va assistir a la projecció. El documental era correcte, tot i que patia de la falta de material autèntic sobre els bombardeigs al país basc. Vaig tenir l’ocasió de parlar una mica amb el senyor Bowles, cosa que va ser de gran interès per mi, perquè trobo que el treball de realització de documentals històrics és apassionant. Ara esta preparant un sobre el bombardeig de Guernica i a la seva investigació ha descobert que, contra el que hom pensava, poden existir imatges de la vila destrossada, perquè un equip de filmació va poder accedir a Guernica, poques hores després de l’atac de la legió condor. La pel·lícula però restà amagada a Eukadi, sense poder sortir pel ràpid avenç de les tropes franquistes i finalment, per aquelles coses de la vida i de la segona guerra mundial,, ara és a Moscou. Bowles va veure el lloc on ha de ser i ho deia amb una certa desesperança, perquè allò que veié, un antic arxiu de la KGB imagino, era un edifici de les dimensions del Museu d’Història Natural, ple a vessar de rotllos cinematogràfics sense cap mena d’indicació. Un d’ells és la pel·lícula perduda sobre Guernica. Dimarts, fou la cloenda de l’acte. Hi acudiren com a protagonistes, quatre d’aquells nens, tots els quals freguen o superen els vuitanta anys a hores d’ara. Van llegir petits escrits fets per ells mateixos on rememoraven la seva història personal. L’acte fou en el sentit més autèntic del terme emocionat i dolorós, especialment quan es recordava el fet traumàtic de la separació familiar, com la filla del mestre que se n’adonà realment del que passava, quan per primera vegada a la seva vida va veure al seu pare plorar al moll de Santurce el dia que partia a Anglaterra, o la dona que no va tornar a Espanya fins vint anys després de la guerra, per veure la seva mare envellida i castigada per la fam i les privacions. Potser l’element més comú de la seva experiència quan retornaren ocasionalment a Espanya, vint o vint i cinc anys després, es la ràbia que sentiren per la por i la lamentable situació del país, en comparació amb la cada cop més prospera vida al Regne Unit. L’acte ha estat un gran èxit, que ens ha donat una presència al barri i ha servit per introduir els nostres alumnes a la nostra història. És un fet que aquest només ha estat possible per la sortida del PP de l’administració, l’anterior Conseller mai no havia permès un acte d’aquesta mena, tot i que l’administració, en principi, d’esquerra tampoc no es sent còmoda. De fet, el conseller actual estigué a la inauguració i feu la pregunta idiota de l’any quan li preguntà a Tom Buchanan, perquè sempre es parla de la guerra i no pas dels èxits de l’Espanya democràtica moderna (?). Evidentment, Buchanan fou prou polit com per contestar, de la manera menys ofensiva possible, que ell era un historiador, uns senyors que en principi s’ocupen de la història.