Beda

Beda naixé entorn de l’any 673 en algun lloc del que aleshores era el regne de Northumbria. No sabem quin era el seu origen, ric o pobre, només que als set anys va ingressar en un monestir i romangué fins al 25 de maig del 735, quan morí. Mai va viatjar més enllà del que avui és la ciutat de York, a diferència del seu mestre l’abat Benedicte que realitzà sis viatges a Roma, però el seu treball intel·lectual fou extremadament fructífer. A més del seu copiós treball com a exegeta, fou el primer en adonar-se i descriure, mitjançant un mètode radicalment empirista, del vincle existent entre les marees i el cicle lunar. Una de les seves obres, la història eclesiàstica del poble anglès, constitueix un document històric de primer ordre, ja que és una de les poques fonts de les que disposem per esbrinar la història de Gran Bretanya i Irlanda en el període comprés entre la retirada de les guarnicions romanes i la recristianització de les illes que havia estat completada poc abans del seu naixement. Beda és l’hereu d’un potent moviment de revigorització cultural que havia començat un segle abans i que cristal·litzaria més tard al continent al renaixement carolingi; precisament un dels seus impulsors, Alcuí, havia estat deixeble de Beda. En una època d’empobriment cultural, Beda absorbí tot el saber al seu abast, els viatges de Benedicte a Roma havien servit per proveir decentment les biblioteques del monestir de Jarrow on possiblement visqué, i fou un home poliglota: tenia nocions de grec i hebreu a més de l’imprescindible llatí i les cinc llengües que llavors es parlaven a la seva illa. Beda pertany a l’estirp de personatges que de manera fosca salvaren la civilització occidental quan aquesta estava en un perill cert d’extinció i fou un motiu de joia descobrir que aquest personatge es recordat i celebrat a hores d’ara en un dels museus més interessants del Regne Unit: Beda’s world, que es troba a Jarrow un poblet proper a Newcastle on fa tretze segles havia estat el seu monestir. El complex consta d’un museu, una reconstrucció d’una granja medieval tal i com podia haver estat la granja del monestir de Beda i l’església del segle XII, bastida sobre les runes del monestir de Jarrow, que fou enderrocat pels vikings després de la mort de Beda. Fou en aquesta església on es trobaren les seves restes que ara són a la catedral de Durham. El museu és perfectament didàctic i dóna una molt bona idea de la importància del personatge i de la vida monàstica desenvolupada llavors. Hi ha abundants restes arqueològiques i molt ben contextualitzades. Allò més important però és la idea mateixa del museu; l’esforç britànic per mantenir la memòria de les nostres fonts. Una sensibilitat que malauradament esta molt lluny de ser universalment compartida.

Jordi al pais dels geordies

Newcastle upon Thyne és una ciutat anglesa amb la que sovint havia estat associat sense haver-ne estat mai. El meu nom Jordi sempre que ho dic a interlocutors anglesos els evoca aquesta ciutat, els nadius de la qual són anomenats “geordies”, cosa que els hi sona no gaire diferent de com jo dic el meu nom. Bé, avui he tornat de Newcastle després d’una breu estada de dos dies; una ciutat que val més la pena del que el tòpic que associa el nord d’Anglaterra a grisor i pobresa ens podria fer pensar. A Newcastle per començar hi ha algunes mostres de la millor arquitectura britànica contemporània. Especialment important són el nou auditori, obra de Foster, un edifici de cement i vidre emplaçat a la vora del riu Tyne i el pont del milennium amb un disseny aerodinàmic i atrevit. Tots dos són d’una qualitat excepcional. El riu és un dels punts més interessants de la ciutat. A la zona central acull set ponts, molt propers els uns als altres i tot ells tenen interès; els estils són molt diversos dins d’una comuna tendència a la funcionalitat. Després d’uns anys negres relacionats amb el desmantellament de la industria, especialment les drassanes, i l’enfonsament de la mineria (la història de Newcastle no es pot escriure sense els conceptes d’atur i lluita obrera) hi ha hagut una voluntat de redreçar la ciutat que es fa palesa a aquests edificis. De la major part del centre de la ciutat, edificat als anys seixanta val més no parlar-ne, però el sector més neuràlgic és una altra cosa. Fou construït a l`època victoriana. El cor de la ciutat és el monument dedicat a John Gray. L’estació de metro corresponent, anomenada simplement Monument, és on convergeixen totes les línies de la ciutat i l’estàtua equival a la nostra font de Canaletes, és el lloc on els “geordies” es citen quan no tenen les idees massa clares. Des del monument neix Grey Street, segons els oients de la BBC4 el carrer més bonic d’Anglaterra. Per la seva forma i l’estil de construcció georgià em recordà una mica Regent Street, com aquest carrer londinenc la seva trajectòria també descriu una corba, però la pendent és més accentuada i això ofereix una millor perspectiva. D’altra banda els edificis em semblen menys carregats i més lleugers. Grey fou primer ministre a la dècada dels trenta al segle XIX. A hores d’ara és una figura certament popular a la Gran Bretanya actual però no pas per la prudència de la seva acció política, sinó pel fet que ha donat nom a una de les menes de té més esteses. Potser aquí hi ha una lliçó per altres primers ministres amb masses ganes de passar a la història!. Grainger fou un altre home clau a l’època victoriana i li està dedicat el carrer més comercial de la ciutat que també comença al monument. Tot baixant per aquest carrer cap a l’estació central hi ha unes galeries cobertes a ma esquerrà i la dreta un mercat, també cobert, que és el més semblant que he vist en aquesta illa a les nostres places. Ambdós foren bastits per l’esmentat Grainger. Curiosament al mercat es troba una de les primeres botigues de la cadena Marks & Spencer, conservada tal i com era finals del segle XIX, quan aquesta marca comercial comença la seva carrera comercial amb un concepte de botiga semblant al “tot a 100”.
Newcastle com indicà el seu nom començàf essent un castell, els precedents del qual es remunten a temps dels romans. Del castell medieval queda poca cosa. Un edifici sencer la guàrdia, feta a l’estil normand, que es pot visitar. Una de les portes, la porta negra, i un molt bona part de les muralles.
De la gent de Newcastle puc dir poca cosa fonamentalment pel poc temps i per la meva timidesa, però també perquè parlen un dialecte especialment incomprensible. En relació a Londres, allò més notable és el canvi del paisatge humà. Hi ha molts poc negres i orientals i dins de la població blanca predomina molt clarament el tipus nòrdic. De fet, mirant la gent hom podria pensar-se a una ciutat escandinava ( hi ha una associació dedicada a celebrar i reforçar els lligams entre la regió del Tyne i Dinamarca). El metro és molt modern i m’ha cridat l’atenció la completa manca de control sobre els que intenten “colar-se”. De fet com que no hi ha cap mena de control, és impossible esbrinar si la gent paga els seus bitllets. No he estat encara ni a Liverpool, ni a Manchester, però no crec que a aquestes ciutats el futbol en pugui tenir més importància. Si de cas, la mateixa. Les referències al Newcastle F.C. són molt més freqüents de les que, per exemple, es poden trobar a Catalunya dedicades al Barça. Dins d’aquest culte quasi religiós, un personatge fonamental és Alan Shearer, que es retirà a l’acabament de la temporada passada. Certament Shearer és un cas estrany. No hagués estat difícil imaginar-ho a qualsevol dels grans equips europeus, però ell optà per ser sempre fidel als colors blancs i negres, i és clar que la afició valorà i segueix valorant aquest gest pràcticament inaudit en el futbol actual.

Escepticisme

In all the incidents of life we ought to preserve our scepticism, aquesta és la conclusió final del Tractat de la Naturalesa humana i el legat més plausible que ens ha donat la seva reflexió Una mena de saviesa que la filosofia moderna ofereix i que es troba disseminada a diferent llocs de l’experiència de la filosofia occidental, encara que allò que al capdavall hagi resultat més definitori de la seva imatge hagin estat les concepcions més dogmàtiques. Recuperar i tractar de definir una línia de pensament providencialista és defensar una certa dignitat de la modernitat que ens assenyala que no tot ha estat un error i que no és cert que des de Descartes els conceptes de filosofia i saviesa hagin esdevingut antònims. L’altre motiu fonamental de desenfocament quan considerem la filosofia de Hume és el tractament que se li dóna a la seva reflexió sobre la religió. Des del optimisme neo-kantià que donava la qüestió de la religió per clausurada la filosofia de Hume queda reduït a un exercici epistemològic que com tots els d’aquesta mena no tenen gaire sentit per ell sols. Tanmateix aquest optimisme estava del tot mancat de fonament i no sols les circumstàncies del moment sinó les reflexions més valuoses del segle passat ens segueixen mostrant que el tema de la relació amb la religió és crucial, la filosofia només es desenvolupa enfront de la lluita contra el mite. Això ens dona la possibilitat d’entendre la filosofia de Hume des del seu propòsit principal: la lluita contra el fanatisme religiós, des d’un punt de vista que no cerca cap compromís entre Atenes i Jerusalem, perquè no hi ha res a Jerusalem en si mateix que el faci superior (una altre cosa es podria dir d’alguna de les veritats ètiques presents al cristianisme, però d’això els filòsofs no n’acostumen a parlar)

llibertat

Per sobre de qualsevol disquisició teòrica, la llibertat és Chaplin ballant entre les màquines de la seva fabrica a Modern Times

L'origen de la filosofia de Hume

L’edició castellana del Tractat de la Naturalesa Humana fou feta per Felix Duque, més o menys quan jo començava a estudiar filosofia. A les seves notes proposava una lectura del tractat on l’escepticisme humeà , manifestat radicalment al qüestionament de la identitat personal que es realitza a l’avantdarrer capítol del llibre, és el resultat d’un intent de reforma de la filosofia, l’extensió del mètode newtonià a una ciència de l’home que encara havia de ser fundada. Hume arribava a uns resultats que no esperava, com a fruit de la seva radicalitat. Tanmateix, crec que una lectura contrària és possible i podria resultar fins i tot més encertada: el qüestionament de la identitat personal no és tant un punt de arribada com el punt de sortida: la intuïció original de la que brolla el pensament de Hume. De fet a la lectura que he realitzar m’ha semblat advertir que des del començament la conclusió de Hume ja és d’alguna manera present. En tot cas, aquesta és la qüestió a hores d’ara més vigent i important del Tractat. Hume representa una reacció extraordinària envers un dogma massa poc meditat al seu temps i que encara resulta determinant pel nostre: la identificació del jo amb una substància única i permanent; una de les rareses de la nostra cultura del que pot tenir una part de culpa, l’aristotelisme, però sobretot determinada per les exigències morals i soteriològiques de la religió cristiana.

Modern times

M’ha passat poques vegades, i molt menys darrerament, que al passar una pel·lícula diguem-ne clàssica als meus alumnes hi hagi una certa connexió. Quan això s’esdevé és un fet remarcable i que, no cal dir-ho, m’omple de joia. Aquesta setmana he gaudit d’aquest petit èxit després de veure Modern Times amb els alumnes de segon de batxillerat dins de l’assignatura de Ciència, tecnologia i societat. Feia temps que no revisava cap pel·lícula de Chaplin i de fet jo no he fruït menys que ells. Efectivament la segona pel·lícula sonora de Chaplin segueix sent un film extraordinari. La visió fou interessant perquè a diferència, per exemple, dels nens de la meva generació que havien vist Charlot i els altres còmics de la Keystone a les emissions de cine mut que TVE passava sovint per omplir estones mortes, cap d’ells no havia vist mai pel·lícula muda còmica, molt menys de les altres, i la major part no sabien qui era Chaplin. El film ha suposat un descobriment radicalment nou, perquè és evident que dins del que ells tenen ara a l’abast no hi ha res comparable al geni de la mímica i la pantomima que fou Chaplin. La pel·lícula evidencia aquest fet constantment. No hi cap escena fallida i la majoria són memorables. Chaplin assolí un equilibri sorprenentment reeixit entre la seva capacitat de fer comèdia i el seu objectiu de mostrar les condicions de vida de la classe obrera i l’impacte de l’anomenada segona revolució industrial a les seves vides. Aquí a Londres els preus dels DVD estan ara absolutament rebentats i per quatre lliures vaig poder adquirir una edició especial feta sobre una còpia restaurada de la pel·lícula i amb tot un disc ple d’extres. Un documental sobre el film, fet per Philippe Truffaut ens revela informacions interessants sobre la pel·lícula, per exemple, que el primer final pensat per Chaplin no és l’actual sinó un altre molt més trist on la noia havia de fer-se monja i ell tornava a marxar sol. Personalment m’agrada més aquest final que em recordà en la seva determinació el d’un dels altres grans clàssics del cine americà, The grapes of wrath. Chaplin està molt a prop de ser oblidat i fins i tot als cercles més cinèfils no se’n parla gaire. En canvi, és molt poc probable que alguns dels films considerats per la cinefília com més excel·lents, poguessin connectar tant amb un públic contemporani. No pot per exemple Citizen Kane, en part perquè la seva narrativa ha esdevingut més complexa amb els temps, i dubto que ho fes, per exemple, Vertigo que seria la meva opció a la llista del Barbican de la que he parlat darrerament. Suposo que això té molt a veure amb l’expressivitat del cos de Chaplin que venç qualsevol barrera de temps i prejudicis. Jo sempre he estat dels que preferien Keaton a Chaplin, almenys dins de l’àmbit de la direcció. Tinc ganes de revisar Keaton, l’obra del qual estic segur però que manté la seva vigència. Tanmateix, el retret fet a Chaplin pels partidaris de Keaton em sembla a hores d’ara injust. Barrejar la comèdia amb les llàgrimes, pot des d’un cert punt de vista sembla un recurs fàcil, però és segurament obligat per reflectir amb una certa justícia una mica en què consisteix la vida humana.

stamford bridge

Per les seves dimensions Stamford Bridge recorda una mica el vell estadi de Sarrià. És també un estadi de capacitat mitjana de formes agradables i molt encaixat dins del barri. Curiosament les dimensions del terreny de joc són més aviat petites. De fet, el Chelsea és una mica allò que l’Espanyol va voler ser en algun moment de la seva desorientació perpetua, un equip de primera línea, però de barri pel que fa al seu suport popular. Malgrat el resultat advers,i des del meu punt de vista merescut, m’ho vaig passar bé. Sempre que vaig a un estadi no deixo de sorprendre’m de la diferent visió del joc. En un cert sentit és impossible veure el futbol per televisió, on tan sols reps una interpretació del joc feta pel realitzador. Només dins de l’estadi és possible una visió sinòptica del moviment de tots els jugadors. La meva plaça a més era a la tribuna superior, just per sobre de la llotja i la visió era magnífica. L’estadi estava molt ple i la directiva de l’equip londinenc li va donar un tractament especial, repartint milers de banderes de l’equip. Després de la victòria final, l’ambient recordava més aviat una final que no un partit on no es jugaven res de definitiu, tot i que si important. Li tenien moltes ganes al Barça i van quedar satisfets. L’afició del Chelsea que va veure ahir el partit no tenia un aspecte massa associat als tristament famosos hooligans. La presència de parelles de mitjana edat era important. L’ambient en general era prou festiu i això hi contribuïa molt l’himne del Chelsea que recordava alguna de les cançons dels pitjor moments de Tom Jones. Em cridà molt l’atenció els seguidors del Barça. Quasi tots eren molt joves, adolescents, i suportaren amb l’estoïcisme adient la seva reclusió després del partit. Si els pagava el papa o s’ho feien d’alguna manera, no ho sé pas, però em va sorprendre que una quantitat de gent jove pugui fer front a la despesa que suposa un desplaçament d’aquestes característiques. El Barça em desagradà sobre tot tàcticament amb uns puntes que li feien bona part del treball al Chelsea en romandre estàtics. De fet, la victòria del Chelsea és coherent amb la marxa en general del futbol, on cada cop em sembla que hi ha menys possibilitats de projectes a mig termini. En aquest sentit el contrast entre l’esforç econòmic del Chelsesa aquest estiu i el del Barça fora difícil que no s’hagués notat.

Retorns a la caverna

Mentre miro d’explicar els meus alumnes el mite de la caverna, de manera que agafi alguna engruna de sentit per ells, trobo al bloc de l’amic Luri una reflexió sobre el mite suscitada em sembla recordar pel famós (i potser infame) DVD electoral de convergència. La reflexió és fonamentalment política, la qual és una mena d’enfocar l’inici del llibre VII que quasi es podria qualificar de canònica. Precisament una interpretació diferent es troba al darrer llibre de Rosen (un dels deixebles de Strauss més respectats i un filòsof a escoltar sempre). Per Rosen la simbologia de la caverna té un abast més psicològic que polític, cito literalment:
“The puppet masters and their artifacts are parts less of a political than of a psychological image. They together with their imprisoned audience, represent the affection of the soul that threat images as originals. On my reading, the two, master and slaves are not separate classes of persons but two aspects of each of us. From this standpoint the cave is the soul, it is not the city. The shadows are both cast and dissipated by our own inner enactment of the dialectic of master and slave”
Em sembla que la interpretació de Rosen ens dirigeix a una veritat molt profunda i que es pot trobar reflectida a altres llocs de l’obra de Plató, la font de l’alienació no és, tot i que evidentment també, social, sinó que l’ànima és una font de foscor original. Oblidar el caràcter essencial de la nostra vocació cavernícola és una manera de romandre-hi per sempre. Platò, al capdavall, deixa clar a la resta del llibre setè que de la caverna no es pot sortir amb presses.

vels i guerra

La qüestió dels vels segueix essent de màxima actualitat al Regne Unit. Avui el molt dretà Daily Mail, informava del possible acomiadament d’una professora auxiliar d’un col·legi dels voltants de Londres, per negar-se a treure’s el vel davant dels seus alumnes mascles. Aquests es queixaven de no poder sentir-la, quan parlava. També informava del curiós compromís existent a les facultats de medicina, on s’ha optat per prohibir el vel a les estudiants dins de les clíniques i quan estiguin realitzant actes mèdics. Ja vaig expressar fa uns dies la meva opinió personal que no ha variat, però que evidentment tampoc clou el debat, ja que partia d’uns a priori no universalitzables en tant que culturals. Allò que ha posat la qüestió en primer pla fou l’afirmació de l’ex-ministre Clarke d’haver demanat a unes dónes musulmanes que es traguessin el vel en la seva presència. Allò que se li ha objectat al diputat Clarke és el caràcter contradictori, encara que potser benintencionat, de la seva acció. De fet, aquelles dónes havien fet un pas endavant al anar elles soles al despatx d’un diputat enlloc de cedir la iniciativa als seus mascles propietaris. Allò que van trobar però fou un altre mascle que exhibia la seva autoritat. Sembla que els anglesos, i els occidentals, tenen mala peça al teler. Iniciatives com les dels directius de British Airways demanant-li a una de les seves empleades que no mostri una creu mentre treballa ajuden poderosament a la demagògia de la premsa ultradretana que sovint és també simpatitzant de Blair. Des de fa un mes, cada cop és més freqüent a les portades de The Sun i diaris similars, noticies que reflecteixen presumptes discriminacions de la població blanca nativa enfront dels immigrants. L’ambient de tensió no és en conclusió gens menyspreable i em sembla prou superior al que hi ha a Espanya malgrat la crispació d’alguns diaris. Les declaracions aquest cap de setmana de l’estat major afirmant que ja no té sentit la presència del Regne Unit a Irak i dient que el govern posa en perill les tropes britàniques a tot arreu, són un altre element que no contribueix a tranquil·litzar l’ambient. Les actituds del militars als mails i blocs han estat unànimes en felicitar-se pel fet que algú hagi dit la veritat. En un altre país el cessament del comandament militar fora del tot previsible, però la majoria d’aquestes comunicacions també coincideixen a afirmar que si es produeix aquest cessament no seria sense resposta d’uns militars que tenen molta consciència d’estar jugant-se la vida per no res.

Indicadors

Per molts que ens capfiquem és clar que el futur de les nostres societats europees serà ben diferent del que ens entestem a imaginar, els polítics no en parlen però hi ha indicadors clars. La setmana passada The New Statesman publicava un: per primera vegada al Regne Unit el volum de vendes de DVD no està encapçalat pell films produïts al Regne Unit o als EEUU, sinó per les produccions de Bollywood. Ningú no ho diria veient la realitat reflectida als mitjans de comunicació, però això diuen malauradament pels amics del BNP, les xifres de venda.

The Departed

Diumenge vaig veure la darrera pel·lícula de Scorsese, The Departed. No sé si s’ha estrenat ja a Barcelona. El film reprèn un altre cop el tema de la Mafia, que molts associen a Scorsese des de la realització, de la que segurament és la millor pel·lícula de la segona part de la seva carrera, Good fellas. Segurament això fa que la pel·lícula protagonitzada per Ray Liotta, sigui un referent indefugible, tot i que de segur injust, per considerar la pel·lícula de Scorsese. (Scorsese facilita la identificació però obrint la pel·lícula amb una declaració de principis semblant a la de Good Fellas. El personagte de Jack Nicholson afirma que sempre ha preferit adaptar el seu entorn a ell que no pas adaptar-se al seu entorn. Liotta començava afirmant que des de petit sempre havia volgut ser un gangster, cosa més important que ser president dels EEUU) Des d’un començament s’adverteix una diferència decisiva. Com ja passava a Casino, la vitalitat i la cínica jovialitat de Good fellas s’ha esvaït completament. The Departed és una pel·lícula molt negra que reflecteix un univers on la bancarrota moral és absoluta i els personatges malden només per perllongar una existència més aviat miserable. L’acció transcorre a Boston i ens explica la lluita entre la policia i la mafia irlandesa, centrant-se a la peripècia de dos talps: l’home de confiança de Nicholson, el cap de la Mafia, és en realitat un policia, mentre que un dels homes claus de l’organització policial treballa en realitat per Nicholson. Els dos personatges comparteixen amant i són interpretat per actors semblants, no només físicament, com Mat Damon i Leonardo Di Caprio. Això obria unes possibilitats a la història que aquesta certament no segueix. La pel·lícula és un remake d’un film de Hong-Kong, Internal affairs i de fet l’Albert que havia vist el film original comentava que pel que fa els aspectes formals, el film de Scorsese afegeix molt poc. La pel·lícula te un gran argument comercial que és el seu repartiment. A més dels ja esmentats, fan papers de suport actors com Alec Baldwin, Ray Winstone, Mark Whalberg i Martin Sheen, potser a hores d’ara la presència més entranyable del film. Les interpretacions d’aquests secundaris són segurament superior a les dels tres protagonistes, tot i que no es pot negar l’esforç de Di Caprio definint un personatge especialment torturat. La sensació que deixa la pel·lícula és una mica ambivalent. Narrativament funciona com a thriller que es deixa veure,i excel·leix en alguns aspectes com el seu montatge, però no afegeix gaire cosa al conjunt de l’obra de Scorsese. Per mi, la sensació de dèjà vu fou freqüent, tot i que no es pot negar la coherència amb les preocupacions morals que estructuren la seva obra des de Mean Streets. L’endemà vaig rebre el darrer exemplar de Sigth &Sound, el qual conté una entrevista amb Scorsese on més o menys es deixa entreveure que la pel·lícula és un Run for cover, ja que sobretot ells ens parla del seu nou projecte: una història sobre els missioners jesuïtes enviats a Japó el segle XVI. Un projecte problemàtic ja que el tema no és fàcil i Scorsese mai ha estat un director que hagi rebentat les taquilles.

Audley end House

Aprofitant que acaba un mes d’octubre inusualment càlid per aquestes terres, seguim amb el nostre intent de conèixer llocs una mica allunyats de Londres. Dissabte passat visitarem l’Audley End House, una de les mansions més importants d’Anglaterra, bastant a prop de Cambridge al nord de l’aeroport de Stansted. Aquesta època és la última oportunitat de visitar aquesta mena de mansions, que generalment romanen tancades tot l’hivern. Paga la pena (les interminables i sempre més aviat atapeïdes sortides i entrades de Londres) la visita al lloc.Especialment memorable resulta des del meu punt de vista la primera aproximació a la casa, quan després d’uns revolts en una zona feréstega, de cop apareix presidint una gran planura enfront d’un canal, que em sembla que és un dels braços del riu Cam. La casa és una de les millors mostres del període jacobí i l’element de més valor sense cap mena de dubte son els sostres provinents del segle XVII i en un perfecte estat de conservació. Audley End fou residència reial durant un temps, pertanyé a Carles II, i en el moment del seu màxim esplendor l’edifici tenia una volum tres vegades superior a l’actual, però el seu manteniment resultava massa car, fins i tot pels seus poc estalviadors propietaris. A les seves successives remodelacions intervingueren alguns dels millors arquitectes anglesos com sir Christopher Wren. No poguérem veure tota la mansió, perquè ara només hi ha visites guiades, i nosaltres férem una visita on es comparaven les més importants de les estances de la planta baixa amb les habitacions dels servents, senzilles però que almenys gaudien de les glorioses vistes al parc que envoltava la casa. Probablement el lloc més impressionant fou la biblioteca del tercer Lord Braynbroke amb una col·lecció de llibres extraordinària. A la segona guerra mundial, la casa fou un hospital habilitat per a les tropes poloneses que lluitaven per l’alliberament del seu país i a l’any 1948 fou adquirida pel govern britànic, el qual la cedí finalment al National Trust, una de les organitzacions que malda de manera apassionada per la conservació del patrimoni històric anglès. El nostre guia era un testimoni d’aquesta passió, mai però mancada d’ironia

Common decency

La noció de common decency mai no va ser teoritzada gaire per Orwell. Però com ens mostra Michea si que dóna prou elements per fer una caracterització mínima,en concret tres:
- És un sentiment intuïtiu i fins i tot emocional d’allò que no pots fer si vols pensar-te a tu mateix com a humà.
- A la nostra cultura aquestes normes són presentades des d’un arrelament històric concret, fonamentalment el cristianisme i la moral preconitzada des de la revolució francesa, però poden trobar fonament a quasi totes les grans cultures.
- Tot i ser accessible als membres de qualsevol classe social és d’alguna manera pròpia de les gents comunes i ordinàries.
La “common decency” consisteix essencialment a refusar que el fi justifiqui els mitjans. Des del punt de vista d’un intel·lectual ordinari és clar que aquesta mena de plantejaments resulten pobres i depriments. No tinc tan clar que aquesta sigui però l’opció que s’escau als filòsofs, els quals quan parlen de moral de manera seria, com deia Kant, no poden permetre’s el luxe d’inventar res.

De la naturalesa contradictòria de l'esquerra política

Dedico aquests darrers dies a la lectura del darrer llibre de Michea que vaig trobar tot badant per Barcelona. Ja vaig parlar d’aquest autor comentant el seu llibre sobre l’ensenyament de la ignorància. En aquest el seu objecte és encara més clarament polític. El títol de l’obra és: Impasse Adam Smith. Brèves remarques sur la impossibilité de dépasser le capitalisme sur sa gauche. La lliçó fonamental a extreure és la completa manca de sentit que ara mateix tenen els conceptes de dreta i esquerra (tots dos fruits d’una teorització que depèn més del treball de la segona que de la primera). L’esquerra actual ha estat des de fa un segle, exactament des del cas Dreyffus, el producte d’un pacte circumstancial entre una avantguarda il·lustrada, adoradora incondicional de la noció de progrés, i un moviment obrer que de fet neix com a defensa de les classes populars contra les conseqüències de la modernització. Aquesta contradicció inicial no ha estat aliena a les erràtiques polítiques protagonitzades pels partits d’esquerra quan han tingut el poder, vegi’s l’experiència històrica dels fronts populars, i ha esclatat de manera dramàtica aquests darrers anys amb la pèrdua de suport popular dels partits d’esquerra i el divorci entre aquests possible votants i els seus teòrics representants que no semblen tenir cap interès real a la vida d’aquestes masses populars a les que teòricament volen defensar; un divorci que acaba sovint fent d’aquests polítics els legitmiadors morals de qualsevol destrossa feta en mon de la modernització. Aquesta desintegració de l’esquerra té el seu paral·lel en un caràcter contradictori de la dreta. Si pensem a les obres de Brecht, però també a la retòrica construïda pel Partit Popular o Convergència, els partits de dreta volen jugar la carta de ser el partit conservador i alhora el partit de les polítiques que afavoreixen el progrés econòmic sense adonar-se’n del caràcter contradictori d’aquest intent. Marx tenia raó i el capitalisme és per la seva naturalesa revolucionari. (en el cas de CDC la contradicció és molt palesa perquè és un partit alhora nacionalista i liberal, és a dir defensor d’una cosmovisió on allò que suposa el nacionalisme ha de ser extirpat de soca-rel). Filosòficament la qüestió plantejada per Michea és la de buscar una alternativa a l’homo economicus, o a la seva versió post-moderna, l’home com a consumidor, un individu descendent per via directa del protagonista del Leviatan de Hobbes. El liberalisme és una metafísica que depèn tant de Hobbes com d’Adam Smith. Per això l’antropologia és un element de reflexió important en la mesura en què permet confirmar o refusar la hipòtesis antropològica primigènia. Michea crida la nostra atenció sobre el treball d’antropòlegs com Mauss que han investigat la lògica de la donació i han qüestionat així la hipòtesi fonamental del liberalisme: la idea de l’egoisme primigeni de l’ésser humà. (una altra tasca possible que només indica de passada és una direcció de treball que des de la meva posició subalterna intel·lectualment no puc realitzar però que cada cop veig més necessària: mostrar que una part fonamental del projecte liberal depèn d’una concepció teològica providencialista. Sense aquest ingredient a l’època de la Mort de Déu, el liberalisme econòmic és la forma per excel·lència del nihilisme). El llibre de michea és també una revindicació de la figura de George Orwell, una de les poques persones del segle XX que tingué una consciència clara d’aquesta contradicció inherent a l’esquerra i s’esforça en pensar un socialisme que no respongués a dogmatismes filosòfics, sinó les qüestions que animaren el moviment originàriament, allò que ell anomena “Common decency”; uns mínims ètics que ningú pot refusar sense que li caigui la cara de vergonya, els mateixos arguments amb els que Sòcrates feu avergonyir Cal·licles un liberal “avant la lettre”. Un home instintivament allunyat del socialisme científic on veia evidents paranys i defensor d’un programa minimalista però indiscutible: la millora de la condició humana sense el trencament amb aquesta “Common Decency”. Un altre de les seves referències fonamentals és el sociòleg americà Christopher Lasch que tant favorablement impressionà el Jordi Sales, quan el llegí, fa uns quants anys (michea ha prologat l’edició francesa dels seus llibres). És la reflexió d’aquest autor precisament la que constitueix el fonament de la crítica al pretès caràcter reaccionari del capitalisme.

taules de veritat

Des de que vaig començar a fer classe tots els anys que he fet el primer curs de batxillerat, o l’antic tercer de BUP, sempre he intentat fer una mica de lògica formal. Als últims anys he anat comprovant una sèrie de canvis importants. Les primeres vegades recordo que molts pocs dels meus alumnes no eren capaços d’assimilar com es feia una taula de veritat. De fet, hi vaig pensar-hi l’altra dia quan intentava explicitar una sèrie de regles pels meus alumnes que ho troben extremadament difícil. Mentre definia el procediment vaig adonar-me que la sensació d’estranyesa venia del fet que en aquells primers temps, simplement entenien com es feia després de veure-m’ho fer una o dues vegades. Mai no va caler fer aquest pas d’explicitar les regles. La segona cosa que vaig constatar el curs anterior és la dificultat de progrés cognoscitiu. Pel que jo recordo, i no crec que la meva memòria em sigui excessivament infidel, hi havia llavors un moment on aprenien a fer les coses i s’aprenien. Allò desconcertant per mi és veure alumnes fer un exercici de manera correcta pell ells mateixos a l’encerat, sense el meu ajut però amb la meva presència coercitiva que els obliga a pensar, i després fracassar de manera absoluta amb la mateixa mena d’exercicis a l’examen només dos dies després. Suposo que l’objecció òbvia serà dir-me que estic comparant uns alumnes seleccionats, els de l’antic BUP, i un altra mena d’alumnat, els que provenen de l’ESO. Tanmateix, jo crec que aquesta objecció no es sosté si comparem les provinences del meu alumnat de Londres amb l’alumnat que fa quinze anys podia trobar-se a Bellvitge. Aquests canvis sobre tot em serveixen per constatar una de les coses en que insistia a la meva tesi doctoral, més o menys a l’època quan explicava Bellvitge: L’enteniment és al capdavall depenent d’allò que els clàssics anomenaven voluntat. Les ganes de conèixer són una condició necessària del coneixement i és clar que d’això cada cop n’hi ha menys. Sembla inevitable en aquest punt parlar de la LOGSE, però ja n’estic un mica tip. Penso que moltes de les crítiques a aquesta llei acaben confonent les causes amb els efectes. Passa una cosa semblant a la que el professor francès Michea comenta entorn del telèfons mòbils. Ells no són la causa del progressiu autisme i incivisme de la gent, sinó l’invent que demanaven uns temps cada cop més incívics i autistes. La LOGSE no és causa de res sinó el símptoma d’una decadència cultural d’arrels fonamentalment socio-polítiques.

La batalla de Cable Street

Tal dia com avui fa setanta anys les camises negres del líder feixista anglès Oswald Mosley va voler fer una demostració pública de la seva força fent una marxa intimidadora enfront de la població jueva que vivia al East End, llavors, i ara, la part on vivien els londinencs més humils. El consell jueu, probablement inspirat per la policia, recomanà als jueus que abandonessin el seu barri per evitar incidents. Però ells no se n’anaren i tampoc estigueren sols. Una gernació de més de 300000 persones els estava esperant, entre ells, evidentment jueus però també comunistes,membres del partit laborista, els treballadors irlandesos del port i en general el veïnat del barri. Tots ells disposats a fer barricades i a impedir com fos que les columnes feixistes realitzessin el seu propòsit. El seu crit, el mateix que els membres de la resistència madrilenya estaven llavors fent popular a la vil·la de Madrid, “no pasaran” I no van passar. Malgrat el dubtós paper de la policia que semblava protegir els feixistes, aquests no van poder entrar el West End. Cada cop que volien canviar de camí, sorgien noves barricades i finalment tant els manifestants com la policia van haver de retirar-se. Osley i el seu grup feixista no van intentar-ho mai més i la batalla de Cable Street ha quedat com una de les hores més brillants del poble londinenc, unit contra l’antisemitisme i el racisme. Un triomf jo no diria tant de l’esquerranisme, tot i que evidentment la major part d’aquells homes i dónes podien ser propers a organitzacions d’esquerra, com d’allò que Orwell anomenava la common decency, el sentit moral d’unes gens que tenien uns principis clars i estaven disposats a defensar-los de debò com malauradament molt pocs anys després van tenir l’ocasió de demostrar.

càmeres, càmeres i més càmeres

Molt interessant l’article d’aquesta setmana a the new statesman(http://www.newstatesman.com/200610020022) sobre el constant increment de la càmeres televisives per observar la població al Regne Unit, especialment a la ciutat de Londres. El fet no és nou i crec que fins i tot aquí he tingut l’ocasió de parlar algunes vegades. Segons les estadístiques un londinenc normal, posem per cas jo mateix, és filmat unes 300 vegades per alguna de les cinc milions de càmeres operatives al Regne Unit, que és el primer país del mon en l’ús d’aquets enginys. Tot això no és nou, allò que no sabia és cap a on es dirigeix aquest flux d’imatges. Un dels llocs principals és el subsòl del Trocadero a Picadilly, un dels llocs de diversió més típics de Londres i on hi ha el centre de control principal de la ciutat de Westminster. Un simpàtic lloc que a partir d’ara m’ha esdevingut un xic sinistre. L’article apunta algunes maneres de processar tota aquesta quantitat ingent d’informació i apunta a perfeccionaments del sistema proveïts per màquines amb la capacitat d’identificar conductes sospitoses o gent que camini de manera estranya (not more funny walks). A Middlesbourgh ja funcionen unes càmeres que permeten amonestar oralment a les persones que desenvolupen comportament anticivils com llençar coses a terra. El veritablement esglaiador no és però això (els governs estan per això, encara que siguin d’esquerra i progressistes) sinó la passivitat i el conformisme mostrat per la societat anglesa. A ningú no sembla importar-li massa aquesta violació constant de la nostra intimitat, que d’altra banda és inútil ja que la implantació de càmeres enlloc ha mostrat cap efecte en la lluita contra la delinqüència. Gairebé tothom sembla acceptar el raonament que no passa res per ser filmat, si no tens res per amagar. Les campanyes intentades en protesta acaben sent testimonials i com diu l’article el voyeurisme constant cada cop més és vist com una tendència natural i sana. Algunes vegades, a la classe d’ètica, he tingut l’oportunitat de discutir aquesta qüestió amb els meus alumnes i tots ells no sols mantenen aquest punt de vista sinó que semblen incapaços de comprendre que hi hagi gent, com ara jo, que vegin res de dolent a aquest constant espionatge. Manies de vell tronat, des del seu punt de vista.

Salisbury

Diumenge passat faig un viatge pel sud-oest, que té com a primer destí Stonehenge. Sortim molt d’hora perquè després de dos anys no domino gaire les sortides de Londres que encara em semblen una mica laberíntiques. El caràcter conservador d’aquesta societat no ha permès fer grans avingudes que facilitin la sortida des del centre i per arribar a les autopistes, sempre hi ha més d’una sortida i no gaire clara. Un cop sortits de la conurbació, el viatge és més fàcil i en mica més d’un hora, arribem al monument megalític. No hi ha gaire gent però el dia és horrorós amb un vent que t’entra ben endins de les orelles i una pluja que fa inútils els paraigües. Seguim fins a Salisbury, on no havia estat mai i que resulta una sorpresa molt grata. És de les poques ciutats que encara trenquen una mica la monotonia de la “provincia” anglesa. La catedral gòtica té un caràcter propi molt superior al de la major part de les catedrals d’aquesta mena. El seu claustre és un dels més bells que he vist a Europa i conté un document històric excepcional: una de les quatre còpies que resten de la Carta Magna. Me’n recordo, mentre una guia molt vella ens explica històries que no acabo d’entendre i no sé si venen gaire al cas, del meu antic professor, el difunt doctor Fortuny, sempre delerós de fer acabar la Edat Mitjana molt més abans del que els llibres diuen. En un cert sentit és clar que un esdeveniment com la Magna carta, és un d’aquests possibles començaments de la modernitat, que ell acostumava a senyalar: un trencament amb l’anarquia del feudalisme fet en nom d’una superioritat de la llei i el fonament d’una manera de fer política que en allò essencial, encara constitueix la via anglesa. La catedral no és però l’únic valuós de Salisbury. La ciutat esta emplaçada a l’encreuament de tres rius: l’avon, el Nadder i l’harnham, i a la zona on es troben, hi és el parc principal de la ciutat que és alhora una zona de pastura. El paisatge apareix a alguns del quadres de Constable i encara manté el caràcter arcàdic que el pintor anglès reflectí de manera tan brillant, rius d’aigües clars enmig d’una vegetació frondosa, amb arbres molts grans que fan arribar les seves branques fins a la superfície de l’aigua (arbres que deuen tenir un nom però lluny dels coneixements d’aquest ignorant escrivent). També mereix la pena una visita a l’església de sant Tomàs, d’estil gòtic com la catedral i d’una sorprenent lluminositat, amb una Judici final sobre el seu arc principal pintat al segle XV que és el més gran dels fets a Anglaterra i que té des de qualsevol punt de vista una presència important.

The Philadelphia story

Divendres vespre torno a veure The Philadelphia Story, cosa que potser feia vint anys que no feia. Em torna al cap inevitablement el llibre de Cavell sobre la comèdia americana. La tesi d’aquest autor és que totes les comèdies del període són obres sobre l’adquisició de la virtut, on el matrimoni té una funció essencial, ja que és el senyal de l’adveniment de la maduresa i de l’assoliment d’un equilibri personal. No he llegit el llibre, però sé que en parla d’aquesta pel·lícula i realment la tesi s’escau de manera perfecta. Tanmateix, les condiciones possibles d’un discurs sobre la virtut que hi ha a l’actualitat fan la pel·lícula en aquest sentit tan llunyana com si fos un producte medieval. No per això, però, vaig deixar de fruir-ne. De fet, potser influït per la meva estada en aquestes terres més o menys protestants, em va semblar deliciosa la crítica del rigorisme purità exercida entorn de la figura interpretada per Katherine Hepburn. De manera amable, però és difícil ser més contundent en la dissecció dels trets inhumans i farisaics d’aquests, que com deia en Jordi Sales, són mala gent. La projecció va servir també per esborrar un prejudici. Sempre havia pensat que era injust que Hollywood li donés només un oscar a James Stewart per una comèdia, oblidant interpretacions tan perfectes com les realitzades a Vertigo o Anatomy of a murder, per esmentar només dues molt evidents. Crec però que estava equivocat. La interpretació de Stewart és realment perfecta. La seva versatilitat es mostra totes les seves intervencions, però és difícil pensar a algú que hagi interpretat un borratxo de manera alhora tan divertida i convincent. És sempre un error menystenir la importància de la comèdia.