Salisbury

Diumenge passat faig un viatge pel sud-oest, que té com a primer destí Stonehenge. Sortim molt d’hora perquè després de dos anys no domino gaire les sortides de Londres que encara em semblen una mica laberíntiques. El caràcter conservador d’aquesta societat no ha permès fer grans avingudes que facilitin la sortida des del centre i per arribar a les autopistes, sempre hi ha més d’una sortida i no gaire clara. Un cop sortits de la conurbació, el viatge és més fàcil i en mica més d’un hora, arribem al monument megalític. No hi ha gaire gent però el dia és horrorós amb un vent que t’entra ben endins de les orelles i una pluja que fa inútils els paraigües. Seguim fins a Salisbury, on no havia estat mai i que resulta una sorpresa molt grata. És de les poques ciutats que encara trenquen una mica la monotonia de la “provincia” anglesa. La catedral gòtica té un caràcter propi molt superior al de la major part de les catedrals d’aquesta mena. El seu claustre és un dels més bells que he vist a Europa i conté un document històric excepcional: una de les quatre còpies que resten de la Carta Magna. Me’n recordo, mentre una guia molt vella ens explica històries que no acabo d’entendre i no sé si venen gaire al cas, del meu antic professor, el difunt doctor Fortuny, sempre delerós de fer acabar la Edat Mitjana molt més abans del que els llibres diuen. En un cert sentit és clar que un esdeveniment com la Magna carta, és un d’aquests possibles començaments de la modernitat, que ell acostumava a senyalar: un trencament amb l’anarquia del feudalisme fet en nom d’una superioritat de la llei i el fonament d’una manera de fer política que en allò essencial, encara constitueix la via anglesa. La catedral no és però l’únic valuós de Salisbury. La ciutat esta emplaçada a l’encreuament de tres rius: l’avon, el Nadder i l’harnham, i a la zona on es troben, hi és el parc principal de la ciutat que és alhora una zona de pastura. El paisatge apareix a alguns del quadres de Constable i encara manté el caràcter arcàdic que el pintor anglès reflectí de manera tan brillant, rius d’aigües clars enmig d’una vegetació frondosa, amb arbres molts grans que fan arribar les seves branques fins a la superfície de l’aigua (arbres que deuen tenir un nom però lluny dels coneixements d’aquest ignorant escrivent). També mereix la pena una visita a l’església de sant Tomàs, d’estil gòtic com la catedral i d’una sorprenent lluminositat, amb una Judici final sobre el seu arc principal pintat al segle XV que és el més gran dels fets a Anglaterra i que té des de qualsevol punt de vista una presència important.