Retorns a la caverna

Mentre miro d’explicar els meus alumnes el mite de la caverna, de manera que agafi alguna engruna de sentit per ells, trobo al bloc de l’amic Luri una reflexió sobre el mite suscitada em sembla recordar pel famós (i potser infame) DVD electoral de convergència. La reflexió és fonamentalment política, la qual és una mena d’enfocar l’inici del llibre VII que quasi es podria qualificar de canònica. Precisament una interpretació diferent es troba al darrer llibre de Rosen (un dels deixebles de Strauss més respectats i un filòsof a escoltar sempre). Per Rosen la simbologia de la caverna té un abast més psicològic que polític, cito literalment:
“The puppet masters and their artifacts are parts less of a political than of a psychological image. They together with their imprisoned audience, represent the affection of the soul that threat images as originals. On my reading, the two, master and slaves are not separate classes of persons but two aspects of each of us. From this standpoint the cave is the soul, it is not the city. The shadows are both cast and dissipated by our own inner enactment of the dialectic of master and slave”
Em sembla que la interpretació de Rosen ens dirigeix a una veritat molt profunda i que es pot trobar reflectida a altres llocs de l’obra de Plató, la font de l’alienació no és, tot i que evidentment també, social, sinó que l’ànima és una font de foscor original. Oblidar el caràcter essencial de la nostra vocació cavernícola és una manera de romandre-hi per sempre. Platò, al capdavall, deixa clar a la resta del llibre setè que de la caverna no es pot sortir amb presses.