càmeres, càmeres i més càmeres

Molt interessant l’article d’aquesta setmana a the new statesman(http://www.newstatesman.com/200610020022) sobre el constant increment de la càmeres televisives per observar la població al Regne Unit, especialment a la ciutat de Londres. El fet no és nou i crec que fins i tot aquí he tingut l’ocasió de parlar algunes vegades. Segons les estadístiques un londinenc normal, posem per cas jo mateix, és filmat unes 300 vegades per alguna de les cinc milions de càmeres operatives al Regne Unit, que és el primer país del mon en l’ús d’aquets enginys. Tot això no és nou, allò que no sabia és cap a on es dirigeix aquest flux d’imatges. Un dels llocs principals és el subsòl del Trocadero a Picadilly, un dels llocs de diversió més típics de Londres i on hi ha el centre de control principal de la ciutat de Westminster. Un simpàtic lloc que a partir d’ara m’ha esdevingut un xic sinistre. L’article apunta algunes maneres de processar tota aquesta quantitat ingent d’informació i apunta a perfeccionaments del sistema proveïts per màquines amb la capacitat d’identificar conductes sospitoses o gent que camini de manera estranya (not more funny walks). A Middlesbourgh ja funcionen unes càmeres que permeten amonestar oralment a les persones que desenvolupen comportament anticivils com llençar coses a terra. El veritablement esglaiador no és però això (els governs estan per això, encara que siguin d’esquerra i progressistes) sinó la passivitat i el conformisme mostrat per la societat anglesa. A ningú no sembla importar-li massa aquesta violació constant de la nostra intimitat, que d’altra banda és inútil ja que la implantació de càmeres enlloc ha mostrat cap efecte en la lluita contra la delinqüència. Gairebé tothom sembla acceptar el raonament que no passa res per ser filmat, si no tens res per amagar. Les campanyes intentades en protesta acaben sent testimonials i com diu l’article el voyeurisme constant cada cop més és vist com una tendència natural i sana. Algunes vegades, a la classe d’ètica, he tingut l’oportunitat de discutir aquesta qüestió amb els meus alumnes i tots ells no sols mantenen aquest punt de vista sinó que semblen incapaços de comprendre que hi hagi gent, com ara jo, que vegin res de dolent a aquest constant espionatge. Manies de vell tronat, des del seu punt de vista.