Senyals dels temps

A l’entrada del metro de Picadilly agafo un exemplar de l’Evening Standard que als vespres és distribuït gratuïtament, quan apareix al migdia val 50 penics. La portada està dedicada a la mort d’una nena de sis anys per la grip porcina, suposadament sense cap altra problema de salut. Un altre notícia però em crida l’atenció: l’estimació que aproximadament un miler de advocats perdran la seva feina abans del cap d’any per l’opció, cada cop presa per més empreses, de contractar els serveis jurídics de companyies d’advocats Hindús. Mentre un advocat anglès, en el pitjor dels casos, cobra £2500 mensuals, un hindú té un bon sou quan rep £550. Una de les empreses que ha pres aquesta opció és Rio Tinto i de fet hi ha 16.700 advocats menys que l’any passat treballant al Regne Unit. És un signe revelador del poc futur que possiblement tenen les classes mitjanes d’Europa o en general, simplement Europa.

Indicadors

Per molts que ens capfiquem és clar que el futur de les nostres societats europees serà ben diferent del que ens entestem a imaginar, els polítics no en parlen però hi ha indicadors clars. La setmana passada The New Statesman publicava un: per primera vegada al Regne Unit el volum de vendes de DVD no està encapçalat pell films produïts al Regne Unit o als EEUU, sinó per les produccions de Bollywood. Ningú no ho diria veient la realitat reflectida als mitjans de comunicació, però això diuen malauradament pels amics del BNP, les xifres de venda.

2050

Avui no diré res sobre les desgràcies nacionals, mirant el cantó positiu cal reconèixer que la lectura de la premsa catalana em fa valorar el viure aquí i m’anima a vèncer la meva mandra i buscar-me la vida en el futur per aquestes terres. Aquí, la gent es preocupa d’altres coses, no tan transcendentals com si s’és o no s’és una nació. Per exemple, un informe econòmic advertia ahir de la impossibilitat de mantenir un nivell de vida decent pels pensionistes si l’increment mitjà de l’estalvi no augmenta un 400%. El càlcul es situa a l’any 2050 quan es calcula que al Regne Unit hi haurà un treballador per cada persona jubilada. No seré jo la persona que critiqui o menystingui les virtuts de l’estalvi. Malauradament em sembla que l’objectiu està una mica lluny de les possibilitats del ciutadà mitjà. No només per què aquí una gran part de la població, no té gaire marge per estalviar, sinó per què tota la gent de la meva edat i de menys hem estat educats en tot el contrari. Certament, tampoc fora fàcil que esdevinguéssim austers. Si el nivell de despeses baixa, ni que sigui una mica, els que manen i saben, també ens renyen. De fet, la major part de l’economia gira entorn de bens superflus, quan no directament de vicis. Solucions no semblen haver-hi gaire. Potser les generacions més recents (la del Toni, Octavi, Pau, Andreu, Júlia Elena, ) desenvoluparen un sentit de la solidaritat superior i acceptaren carregar amb el cost de lla supervivència de la generació dels seus progenitors. No cal dir que fora un gran triomf per la meva generació, que en part ha pogut desenvolupar-se sobre la riquesa i el treball acumulat pels seus progenitors, acabar sent subsidiada pels seus fills o nets; la realització de l’ideal moral del nostre temps. Dubto però que aquestes noves generacions estiguin a l’alçada d’aquest ideal. En tot cas des de Gran Bretanya, hi ha una escletxa d’esperança. Altres informes assenyalen que probablement cap al 2050, el clima britànic serà mediterrani, anàleg a l’espanyol, les amples i còmodes cases britàniques podran servir per acollir l’imminent allau de turistes i així els vellets que tinguin una propietat podren almenys anar tirant, un cop, això si, els treguin la moqueta.