The Departed

Diumenge vaig veure la darrera pel·lícula de Scorsese, The Departed. No sé si s’ha estrenat ja a Barcelona. El film reprèn un altre cop el tema de la Mafia, que molts associen a Scorsese des de la realització, de la que segurament és la millor pel·lícula de la segona part de la seva carrera, Good fellas. Segurament això fa que la pel·lícula protagonitzada per Ray Liotta, sigui un referent indefugible, tot i que de segur injust, per considerar la pel·lícula de Scorsese. (Scorsese facilita la identificació però obrint la pel·lícula amb una declaració de principis semblant a la de Good Fellas. El personagte de Jack Nicholson afirma que sempre ha preferit adaptar el seu entorn a ell que no pas adaptar-se al seu entorn. Liotta començava afirmant que des de petit sempre havia volgut ser un gangster, cosa més important que ser president dels EEUU) Des d’un començament s’adverteix una diferència decisiva. Com ja passava a Casino, la vitalitat i la cínica jovialitat de Good fellas s’ha esvaït completament. The Departed és una pel·lícula molt negra que reflecteix un univers on la bancarrota moral és absoluta i els personatges malden només per perllongar una existència més aviat miserable. L’acció transcorre a Boston i ens explica la lluita entre la policia i la mafia irlandesa, centrant-se a la peripècia de dos talps: l’home de confiança de Nicholson, el cap de la Mafia, és en realitat un policia, mentre que un dels homes claus de l’organització policial treballa en realitat per Nicholson. Els dos personatges comparteixen amant i són interpretat per actors semblants, no només físicament, com Mat Damon i Leonardo Di Caprio. Això obria unes possibilitats a la història que aquesta certament no segueix. La pel·lícula és un remake d’un film de Hong-Kong, Internal affairs i de fet l’Albert que havia vist el film original comentava que pel que fa els aspectes formals, el film de Scorsese afegeix molt poc. La pel·lícula te un gran argument comercial que és el seu repartiment. A més dels ja esmentats, fan papers de suport actors com Alec Baldwin, Ray Winstone, Mark Whalberg i Martin Sheen, potser a hores d’ara la presència més entranyable del film. Les interpretacions d’aquests secundaris són segurament superior a les dels tres protagonistes, tot i que no es pot negar l’esforç de Di Caprio definint un personatge especialment torturat. La sensació que deixa la pel·lícula és una mica ambivalent. Narrativament funciona com a thriller que es deixa veure,i excel·leix en alguns aspectes com el seu montatge, però no afegeix gaire cosa al conjunt de l’obra de Scorsese. Per mi, la sensació de dèjà vu fou freqüent, tot i que no es pot negar la coherència amb les preocupacions morals que estructuren la seva obra des de Mean Streets. L’endemà vaig rebre el darrer exemplar de Sigth &Sound, el qual conté una entrevista amb Scorsese on més o menys es deixa entreveure que la pel·lícula és un Run for cover, ja que sobretot ells ens parla del seu nou projecte: una història sobre els missioners jesuïtes enviats a Japó el segle XVI. Un projecte problemàtic ja que el tema no és fàcil i Scorsese mai ha estat un director que hagi rebentat les taquilles.