L'origen de la filosofia de Hume

L’edició castellana del Tractat de la Naturalesa Humana fou feta per Felix Duque, més o menys quan jo començava a estudiar filosofia. A les seves notes proposava una lectura del tractat on l’escepticisme humeà , manifestat radicalment al qüestionament de la identitat personal que es realitza a l’avantdarrer capítol del llibre, és el resultat d’un intent de reforma de la filosofia, l’extensió del mètode newtonià a una ciència de l’home que encara havia de ser fundada. Hume arribava a uns resultats que no esperava, com a fruit de la seva radicalitat. Tanmateix, crec que una lectura contrària és possible i podria resultar fins i tot més encertada: el qüestionament de la identitat personal no és tant un punt de arribada com el punt de sortida: la intuïció original de la que brolla el pensament de Hume. De fet a la lectura que he realitzar m’ha semblat advertir que des del començament la conclusió de Hume ja és d’alguna manera present. En tot cas, aquesta és la qüestió a hores d’ara més vigent i important del Tractat. Hume representa una reacció extraordinària envers un dogma massa poc meditat al seu temps i que encara resulta determinant pel nostre: la identificació del jo amb una substància única i permanent; una de les rareses de la nostra cultura del que pot tenir una part de culpa, l’aristotelisme, però sobretot determinada per les exigències morals i soteriològiques de la religió cristiana.