Jordi al pais dels geordies

Newcastle upon Thyne és una ciutat anglesa amb la que sovint havia estat associat sense haver-ne estat mai. El meu nom Jordi sempre que ho dic a interlocutors anglesos els evoca aquesta ciutat, els nadius de la qual són anomenats “geordies”, cosa que els hi sona no gaire diferent de com jo dic el meu nom. Bé, avui he tornat de Newcastle després d’una breu estada de dos dies; una ciutat que val més la pena del que el tòpic que associa el nord d’Anglaterra a grisor i pobresa ens podria fer pensar. A Newcastle per començar hi ha algunes mostres de la millor arquitectura britànica contemporània. Especialment important són el nou auditori, obra de Foster, un edifici de cement i vidre emplaçat a la vora del riu Tyne i el pont del milennium amb un disseny aerodinàmic i atrevit. Tots dos són d’una qualitat excepcional. El riu és un dels punts més interessants de la ciutat. A la zona central acull set ponts, molt propers els uns als altres i tot ells tenen interès; els estils són molt diversos dins d’una comuna tendència a la funcionalitat. Després d’uns anys negres relacionats amb el desmantellament de la industria, especialment les drassanes, i l’enfonsament de la mineria (la història de Newcastle no es pot escriure sense els conceptes d’atur i lluita obrera) hi ha hagut una voluntat de redreçar la ciutat que es fa palesa a aquests edificis. De la major part del centre de la ciutat, edificat als anys seixanta val més no parlar-ne, però el sector més neuràlgic és una altra cosa. Fou construït a l`època victoriana. El cor de la ciutat és el monument dedicat a John Gray. L’estació de metro corresponent, anomenada simplement Monument, és on convergeixen totes les línies de la ciutat i l’estàtua equival a la nostra font de Canaletes, és el lloc on els “geordies” es citen quan no tenen les idees massa clares. Des del monument neix Grey Street, segons els oients de la BBC4 el carrer més bonic d’Anglaterra. Per la seva forma i l’estil de construcció georgià em recordà una mica Regent Street, com aquest carrer londinenc la seva trajectòria també descriu una corba, però la pendent és més accentuada i això ofereix una millor perspectiva. D’altra banda els edificis em semblen menys carregats i més lleugers. Grey fou primer ministre a la dècada dels trenta al segle XIX. A hores d’ara és una figura certament popular a la Gran Bretanya actual però no pas per la prudència de la seva acció política, sinó pel fet que ha donat nom a una de les menes de té més esteses. Potser aquí hi ha una lliçó per altres primers ministres amb masses ganes de passar a la història!. Grainger fou un altre home clau a l’època victoriana i li està dedicat el carrer més comercial de la ciutat que també comença al monument. Tot baixant per aquest carrer cap a l’estació central hi ha unes galeries cobertes a ma esquerrà i la dreta un mercat, també cobert, que és el més semblant que he vist en aquesta illa a les nostres places. Ambdós foren bastits per l’esmentat Grainger. Curiosament al mercat es troba una de les primeres botigues de la cadena Marks & Spencer, conservada tal i com era finals del segle XIX, quan aquesta marca comercial comença la seva carrera comercial amb un concepte de botiga semblant al “tot a 100”.
Newcastle com indicà el seu nom començàf essent un castell, els precedents del qual es remunten a temps dels romans. Del castell medieval queda poca cosa. Un edifici sencer la guàrdia, feta a l’estil normand, que es pot visitar. Una de les portes, la porta negra, i un molt bona part de les muralles.
De la gent de Newcastle puc dir poca cosa fonamentalment pel poc temps i per la meva timidesa, però també perquè parlen un dialecte especialment incomprensible. En relació a Londres, allò més notable és el canvi del paisatge humà. Hi ha molts poc negres i orientals i dins de la població blanca predomina molt clarament el tipus nòrdic. De fet, mirant la gent hom podria pensar-se a una ciutat escandinava ( hi ha una associació dedicada a celebrar i reforçar els lligams entre la regió del Tyne i Dinamarca). El metro és molt modern i m’ha cridat l’atenció la completa manca de control sobre els que intenten “colar-se”. De fet com que no hi ha cap mena de control, és impossible esbrinar si la gent paga els seus bitllets. No he estat encara ni a Liverpool, ni a Manchester, però no crec que a aquestes ciutats el futbol en pugui tenir més importància. Si de cas, la mateixa. Les referències al Newcastle F.C. són molt més freqüents de les que, per exemple, es poden trobar a Catalunya dedicades al Barça. Dins d’aquest culte quasi religiós, un personatge fonamental és Alan Shearer, que es retirà a l’acabament de la temporada passada. Certament Shearer és un cas estrany. No hagués estat difícil imaginar-ho a qualsevol dels grans equips europeus, però ell optà per ser sempre fidel als colors blancs i negres, i és clar que la afició valorà i segueix valorant aquest gest pràcticament inaudit en el futbol actual.