taules de veritat

Des de que vaig començar a fer classe tots els anys que he fet el primer curs de batxillerat, o l’antic tercer de BUP, sempre he intentat fer una mica de lògica formal. Als últims anys he anat comprovant una sèrie de canvis importants. Les primeres vegades recordo que molts pocs dels meus alumnes no eren capaços d’assimilar com es feia una taula de veritat. De fet, hi vaig pensar-hi l’altra dia quan intentava explicitar una sèrie de regles pels meus alumnes que ho troben extremadament difícil. Mentre definia el procediment vaig adonar-me que la sensació d’estranyesa venia del fet que en aquells primers temps, simplement entenien com es feia després de veure-m’ho fer una o dues vegades. Mai no va caler fer aquest pas d’explicitar les regles. La segona cosa que vaig constatar el curs anterior és la dificultat de progrés cognoscitiu. Pel que jo recordo, i no crec que la meva memòria em sigui excessivament infidel, hi havia llavors un moment on aprenien a fer les coses i s’aprenien. Allò desconcertant per mi és veure alumnes fer un exercici de manera correcta pell ells mateixos a l’encerat, sense el meu ajut però amb la meva presència coercitiva que els obliga a pensar, i després fracassar de manera absoluta amb la mateixa mena d’exercicis a l’examen només dos dies després. Suposo que l’objecció òbvia serà dir-me que estic comparant uns alumnes seleccionats, els de l’antic BUP, i un altra mena d’alumnat, els que provenen de l’ESO. Tanmateix, jo crec que aquesta objecció no es sosté si comparem les provinences del meu alumnat de Londres amb l’alumnat que fa quinze anys podia trobar-se a Bellvitge. Aquests canvis sobre tot em serveixen per constatar una de les coses en que insistia a la meva tesi doctoral, més o menys a l’època quan explicava Bellvitge: L’enteniment és al capdavall depenent d’allò que els clàssics anomenaven voluntat. Les ganes de conèixer són una condició necessària del coneixement i és clar que d’això cada cop n’hi ha menys. Sembla inevitable en aquest punt parlar de la LOGSE, però ja n’estic un mica tip. Penso que moltes de les crítiques a aquesta llei acaben confonent les causes amb els efectes. Passa una cosa semblant a la que el professor francès Michea comenta entorn del telèfons mòbils. Ells no són la causa del progressiu autisme i incivisme de la gent, sinó l’invent que demanaven uns temps cada cop més incívics i autistes. La LOGSE no és causa de res sinó el símptoma d’una decadència cultural d’arrels fonamentalment socio-polítiques.