Modern times

M’ha passat poques vegades, i molt menys darrerament, que al passar una pel·lícula diguem-ne clàssica als meus alumnes hi hagi una certa connexió. Quan això s’esdevé és un fet remarcable i que, no cal dir-ho, m’omple de joia. Aquesta setmana he gaudit d’aquest petit èxit després de veure Modern Times amb els alumnes de segon de batxillerat dins de l’assignatura de Ciència, tecnologia i societat. Feia temps que no revisava cap pel·lícula de Chaplin i de fet jo no he fruït menys que ells. Efectivament la segona pel·lícula sonora de Chaplin segueix sent un film extraordinari. La visió fou interessant perquè a diferència, per exemple, dels nens de la meva generació que havien vist Charlot i els altres còmics de la Keystone a les emissions de cine mut que TVE passava sovint per omplir estones mortes, cap d’ells no havia vist mai pel·lícula muda còmica, molt menys de les altres, i la major part no sabien qui era Chaplin. El film ha suposat un descobriment radicalment nou, perquè és evident que dins del que ells tenen ara a l’abast no hi ha res comparable al geni de la mímica i la pantomima que fou Chaplin. La pel·lícula evidencia aquest fet constantment. No hi cap escena fallida i la majoria són memorables. Chaplin assolí un equilibri sorprenentment reeixit entre la seva capacitat de fer comèdia i el seu objectiu de mostrar les condicions de vida de la classe obrera i l’impacte de l’anomenada segona revolució industrial a les seves vides. Aquí a Londres els preus dels DVD estan ara absolutament rebentats i per quatre lliures vaig poder adquirir una edició especial feta sobre una còpia restaurada de la pel·lícula i amb tot un disc ple d’extres. Un documental sobre el film, fet per Philippe Truffaut ens revela informacions interessants sobre la pel·lícula, per exemple, que el primer final pensat per Chaplin no és l’actual sinó un altre molt més trist on la noia havia de fer-se monja i ell tornava a marxar sol. Personalment m’agrada més aquest final que em recordà en la seva determinació el d’un dels altres grans clàssics del cine americà, The grapes of wrath. Chaplin està molt a prop de ser oblidat i fins i tot als cercles més cinèfils no se’n parla gaire. En canvi, és molt poc probable que alguns dels films considerats per la cinefília com més excel·lents, poguessin connectar tant amb un públic contemporani. No pot per exemple Citizen Kane, en part perquè la seva narrativa ha esdevingut més complexa amb els temps, i dubto que ho fes, per exemple, Vertigo que seria la meva opció a la llista del Barbican de la que he parlat darrerament. Suposo que això té molt a veure amb l’expressivitat del cos de Chaplin que venç qualsevol barrera de temps i prejudicis. Jo sempre he estat dels que preferien Keaton a Chaplin, almenys dins de l’àmbit de la direcció. Tinc ganes de revisar Keaton, l’obra del qual estic segur però que manté la seva vigència. Tanmateix, el retret fet a Chaplin pels partidaris de Keaton em sembla a hores d’ara injust. Barrejar la comèdia amb les llàgrimes, pot des d’un cert punt de vista sembla un recurs fàcil, però és segurament obligat per reflectir amb una certa justícia una mica en què consisteix la vida humana.