Inherit the wind

Dimecres anem al Old Vic a veure el muntatge que Trevor Nunn ha dirigit sobre Inherit the wind, l’obra de Jerome Lawrence i Robert E. Lee estrenada l’any, de poca gràcia pels americans, de 1955, una versió fou duta al cine per Stanley Kramer el 1960 amb Spencer Tracy, Frederick March i Gene Kelly. Existeixen altres versions cinematogràfiques i innumerables adaptacions teatrals, ja que l’obra constitueix un dels clàssics de referència del teatre americà. Està basada a uns fets reals, el judici del mico que va tenir lloc a Hillsboro l’any 1925 quan un professor de Biologia local va proclamar públicament que estava explicant a classe l’origen de les especies, desafiant la llei, feia poc promulgada ,que prohibia l’ensenyament de Darwin a l’estat de Tenesse.
La meva condició de professor de filosofia m’ha fet familiaritzar amb la pel•lícula que tanmateix tampoc és un gran document per a il•lustrar la temàtica del darwinisme. Inherit the wind és rellevant sobre tot des d’un punt de vista polític i la seva permanència i èxit tots aquests anys rau al fet de constituir una celebració dels principis del liberalisme americà. En aquest sentit, allò fonamental són tant els fets que explica l’obra, com la mirada que des del seu moment, 1955 amb la malson del macartisme, es feren d’aquells fets. La recreació no és del tot exacta, com advertiren els mateixos autors, tot i que es reflecteix fidelment la personalitat dels dos protagonistes fonamentals de la història: l’advocat defensor Clarence Darrow, i el fiscal, Williams Jennings Bryan. El primer passa per ser el més brillant advocat de la història d’Amèrica, (un dels seus casos més famosos fou mostrat a un film de Fleischer anomenat a Espanya, Impulso criminal, on era Orson Welles qui feia el paper de Darrow) el segon fou tres vegades candidat a la presidència pels demòcrates i secretari d’Estat. Els moments fonamentals de l’obra sí que tingueren lloc a la realitat, especialment el fet insòlit fet que el fiscal fos cridat com a testimoni de la defensa on exposà que el món fou creat a les nou del dematí d’un dia d’octubre de fa sis mil anys, replicada pel defensor amb la pregunta de sí era l’hora de l’Est o de l’Oest. Allò que es dirimeix essencialment és la defensa de l’individu a pensar lliurament sense coacció de l’estat i la defensa de la separació entre religió i estat que consisteix el fonament de la constitució americana. Una defensa connectada a l’obra amb la impossibilitat de distingir falsos i veritables profetes. En general, la defensa del liberalisme s’efectua des d’una posició filosófica que a l’obra s’identifica com agnosticisme i té molt a veure amb allò que fa molts anys vaig anomenar escepticisme lockeà. L’actualitat de l’obra es troba a la seva presentació del conflicte entre les dues Amèriques tan viu ara com el 1925 o el 1955. L’Amèrica formada des del respecte al llibre sagrat i la que contrapesa aquesta sacralitat a una superior que s’expressa d’una manera més simple, però més potent i real, quan un nen aprèn a multiplicar.
L’espectacle de l’Old Vic resulta molt més dinàmic i viu del que la pel•lícula,amb una realització un pel encartonada. faria esperar. A l’Old Vic la bossa sona i això els hi permet plantejar un espectacle amb més d’una cinquantena d’actors i figurants presents a l’escenari. Els actors estan bé, i és de justícia esmentar David Trougthon com a fiscal, però el centre de l’espectacle és Kevin Spacey (sembla ser que un gran admirador de l’obra de Darrow fins al punt d’haver representat com a monòlegs discursos de Darrow adreçats a jurats). Spacey fa el paper d’un home molt més gran que ell, fregant la setantena, i la seva transformació física és del tot convincent. En aquesta ocasió desplega tota la seva capacitat per a la comèdia de manera molt més palesa que Spencer Tracy al film però al capdavall de manera ben coherent perquè com diu Drummond, el Darrow de l’obra, quan perdem la nostra capacitat de riure perdem la nostra capacitat de pensar.

Top of the world

Saint Paul des del darrer pis de la Tate Modern
Els gratacels de la city
El Barbican
Visió occidental del riu

Pugem a Sant Pau dissabte el matí. No havia estat a dalt de tot des del 1993 amb el meu germà (si que vaig visitar la nau i la cripta fa tres anys com vaig explicar a aquest dietari). Des de llavors el paisatge s’ha renovat totalment. Allò que constitueixen els elements dominants no eren llavors: els gratacels de la City, els de Canada Water, el London Eye, més a prop el pont que permet accedir a la Tate Modern des del nord, el Globe ... Realitats totes elles inesperades segurament en aquell moment, com era del tot inesperat per mi pensar que acabaria esdevenint un membre d’aquesta comunitat que ara per ara constitueix la primera ciutat del món.

La cinta blanca

Al BFI es projecta aquest mes el film guanyador de la darrera edició del festival de Cannes, Das weisse band. Amb aquest motiu es projecta una retrospectiva d’Haneke al BFI. Diumenge passat vaig veure la pel•lícula. És un film tan absorbent com podria ser-ho el darrer treball de Haneke, Cache. La pel•lícula reflecteix una any de la vida d’un petit poble al nord d’Alemanya, una comunitat rural on domina una religiositat protestant estricta. Tot i que d’entrada el film no presenta precisions cronològiques, al final sabrem que tot s’està esdevenint a finals de 1913 i el 1914. La monotonia de la vida del poble es veu trancada per una sèrie d’esdeveniments, estranys, violents i desagradables que són relatats per un narrador, el mestre del poble, potser fiable però en cap cas omniscient.
Haneke ha fet un gran film sobre el nazisme, sense que surti cap greu gamada, ni cap menció explícita. Això el fa més interessant perquè el film ens ajuda a pensar el feixisme desfent-nos de fetitxismes puntuals i pensant a l’essència d’aquesta mena d’actituds, tan susceptibles de reproduir-se tot i que segurament amb altres disfresses. És també un film sobre la infància on, sense cap mena de sentimentalisme, s’expliquen bé els terrors que governen aquest període de la nostra vida amb un nens que possiblement exerceixen el paper de botxins sense deixar mai de ser víctimes. Haneke mostra virtuts ja conegudes com la seva capacitat per dirigir actors en un film rodat en un blanc i negre monocròmic que assoleix un efecte de distanciament ben palès i sense dubte cercat per un admirador com Haneke de Brecht. L’habilitat d’Haneke rau en poder oferir aquesta distància mentre treballa una fotografia d’un realisme absolutament precís. Com a Caché, la pel•lícula decebrà els interessats exclusivament per la trama però presenta molts motius per a fruir-ne
Al final Haneke participà un col•loqui on es mostraren clips de la seves pel•lícules i respongué a les preguntes del públic i d’un crític de Sigth & Sound. Haneke semblà un senyor personalment ben allunyat de la imatge de fredor de les seves pel•lícules. Un tipus benhumorat, cortès i essencialment preocupat perquè ningú no fes gaire interpretacions de les seves pel•lícules.

Mans i moralitat

Al Regne Unit els esdeveniments futbolístics de la setmana passada han aixecat una insospitada, i possiblement poc sincera, onada de simpatia envers els irlandesos, perquè els francesos massa estimats no són i, ara per ara, han estat els dolents de la pel•lícula i especialment el davanter del Barça Thierry Henry. Una bona part de la premsa ha censurat greument el jugador per la seva hipocresia en no haver dit d’immediat a l’àrbitre que el gol no era legal. Malgrat les crítiques penso que, malgrat tot, hi ha diferències. Altres jugadors en circumstàncies semblants han mostrat orgull per les seves dimensions de trampós. Des del record de la meva experiència modesta però llarga com a jugador, crec que la meva posició estaria més propera a la d’Henry que a la de Maradona. Possiblement tindria remordiments, però tampoc no tinc dubtes que jo hagués posat la mà i no hagués dit res a l’àrbitre. Jugar sempre implicava la desconnexió d’alguna de les regions cerebrals per on deuen ser-hi els principis morals i en un cert sentit aquesta era la gràcia del tema.

Tragèdies romanes

Dissabte passat vaig estar al Barbican per a un autèntic festival shakesperià. Una representació conjunta de les tragèdies romanes: Coriolà, Juli Cesar, i Marc Antoni i Cleopatra. La companyia eren els holandesos Tonnelgroep d’Amsterdam. L’espectacle era de primer ordre i dissenyat amb una intel•ligència exemplar. És evident l’oportunitat de l’acte. Les tres tragèdies formen un cicle que constitueix el nucli més valuós de la filosofia política de Shakespeare: la seva reflexió sobre el poder i les interaccions entre desig, moralitat i conveniència política. El problema és com fer un muntatge que permeti deixar pensar a l’espectador sense aclaparar-ho. La tàctica del grup holandès és especialment intel•ligent, per la seva dosificació del ritme i la intensitat dramàtica de l’espectacle. Hi ha prou per dir que la millor part de l’obra és la darrera hora (ja vaig dir que tinc una veritable feblesa per la relativament poc coneguda tragèdia de Marc Antoni i Cleopatra, potser l’obra on millor s’expressa el conflicte entre el temps i l’amor), ajudada pels que sense dubte són els millors actors de la funció,
Per pair tota sis hores de fraseologia shakesperiana, dites en holandès, el grup trenca amb algunes de les regles bàsiques de la litúrgia teatral. Per exemple, la separació entre escenari i pati de butaques. El fons de l’escenari era una sala amb sofàs, tipus chill-out, i el públic fou convidat a ocupar-la. Bars oberts als extrems de l’escenari i el fons, permetien reposar les forces del públic. Un ordinador ens permetia expressar les nostres opinions sobre l’espectacle, les qual era projectades a la pantalla dels subtítols. No hi hagué interrupcions en el sentit estricte del terme. Només petites aturades d’uns cinc minuts per fer canvis d’escenaris. Era llavors quan es projectaven les opinions del públic i també les notícies del dia. Per tal de situar el públic, durant tota l’obra anaven sortit avisos del temps que quedava per la mort dels principals protagonistes (cinc minuts per la mort de Coriolà, tres hores per la mort de Marc Antoni).
La presentació és del tot contemporània, no només pels vestits sinó per la introducció de mitjans audiovisuals moderns. Així, per exemple, la primera aparició d’Aufidius, és en el curs d’una entrevista en un noticiari televisat. D’altres vegades, escenes diferents són representades simultàniament. Per exemple, la conversa entre Calpúrnia i Cèsar la nit prèvia al seu assassinat i la conversa entre Porcia i Brutus. Això és possible per la utilització fonamental a l’espectacle del video. De fet, més que d’espectacle teatral cal parlar d’un autèntic espectacle multimedia. La mort d’Enobarbus, per exemple, té lloc al passadís que condueix al parking, enmig de l’estupefacció dels vianants que sortien del cine. En definitiva, una experiència escepcional sense cap mena de dubte.

advertiment innecessari

Tot i que la primera frase del darrer post parlava d’una setmana especialment plaent, parlava de la meteorologia però no hi pensava pas, el fet cert és que simultàniament s’estaven esdevenint potser els aiguats més importants de la història britànica. Això, cal dir-ho també, passava a Lancastershire, una contrada que, vista des de Londres, podria ser un altre planeta. En tot cas recordarem que la forma que li escau a aquest dietari és la subjectivitat i que si hi haguessin fets, a més d’interpretacions, no seria aquest el lloc on s’haurien de trobar

Concerts i vida joiosa

Setmana especialment plaent. És la tardor més càlida des de que estic a Londres. La temperatura rarament baixa del 12 graus, amb la qual cosa encara no han calgut cap de les mesures que exigeix l’estricte hivern. Ni una línia en treballs filosòfics però no es pot tenir tot. Si que puc anar en canvi a dos concerts extraordinaris. El dimarts l’acadèmia de Saint Martin in the fields acompanyant Murray Perahia, executant composicions de J.S. Bach i Mozart. Ahir al South Bank, l’overtone quartet liderat per Dave Holland, el qual junt el saxo Chris Potter, el pianista Jason Morand i un bateria del tot excepcional Eric Harland, oferiren un dels millors concerts de Jazz que he vist en els darrers anys; exemplar per la seva voluntat en esforçar-se per evolucionar sense foragitar els espectadors. Temps joiós en el que l’única petita ombra, residu d’una educació filosòfica, és la vella pregunta kantiana sobre quines són les condicions per ser digne de ser feliç,. De fet, però, en realitat tampoc hi penso gaire, només molt esporàdicament.

temporalitat

Defugir el fals consol de l’eternitat i l’experiència del temps conceptuada únicament des de la mort o la negativitat, això fora la forma més adient d’un racionalisme veritable en tant que saludable.

politics of fear

Politics of fear és el títol d’un dels darrers llibres de Frank Furedi. Furedi parla al llibre de superació de la dicotomia entre dreta i esquerra i ho fa focalitzant-se a la noció de política de la por. Sé que vist des de Catalunya, el tema de la desaparició de la frontera entre dreta i esquerra és especialment pestilent, en un moment en el què per una bona majoria dels comentaristes això simplement vol dir una anihilació completa del legat moral i polític aportat per les lluites populars (cosa feta més confusa per la hegemonia d’una oligarquia que es deleix per presentar-se com progressista i esquerrana i la presència d’un catalanisme que mai no ha assolit ser ben bé transversal). Per Furedi la desaparició de la frontera entre dreta i esquerra està lligada a la desaparició del futur, és a dir, al predomini en la nostra realitat d’una por cerval a pensar el nostre futur; un fenomen vinculat d’alguna manera a l’emergència del thatcherisme i a la imposició d’una visió basada a la manca d’alternatives (de la mateixa manera, qualsevol mínima sensibilitat històrica fa impossible la celebració del passat que constituïa la reivindicació principal de la dreta). En termes radicals Furedi parla de mort de la imaginació política, un fenomen vinculat a una època de subestimació de les capacitats humanes en general i de les capacitats polítiques en particular. El tret distintiu de la cultura política contemporània és la seva completa manca de confiança a l’acció humana. Les ideologies han mort i han estat substituïdes pels estils de vida i per l’afirmació de la pròpia identitat, cosa que altera sensiblement el sentit de les votacions. Sovint la gent vota més pèls seus valors o per la preservació de la seva identitat que no pas pels seus interessos.
Per Furedi el Disengagement és una de les nocions fonamentals del nostre temps. El segon capítol de la seva obra està dedicat a l’anàlisi d’aquesta noció, de la qual ni tan sols escapen els més aviat virtuals actes de protesta com l’equívoc slogan que presidia la manifestació antiguerra d’Irak, Not in my name. El tercer capítol profunditza en la pèrdua de sentit dels mots dreta i esquerra, vinculada especialment a la por al futur manifestada pels tradicionalment progressistes. Per Furedi, la diferència fonamental entre dreta i esquerra és, ara per ara, l’objecte de la seva por: el terrorisme pels primers, les catàstrofes mediambientals pels segons. En termes filosòfics, però, l’element més important de canvi ha estat l’abandonament de la defensa de la il•lustració que si bé no era exclusiva de l’esquera, estava essencialment lligada a aquesta actitud.
El concepte central del quart capítol és la deferència al destí. Hi ha una connexió evident entre el cansament per la política i la creença cada cop més generalitzada a Occident que el futur serà pitjor que el present. La manca de confiança a la política és el senyal d’una manca de confiança a la capacitat general de la humanitat. Aquesta manca de confiança ha estat el fonament de la visió terapèutica de la cultura que constitueix un dels temes claus de Furedi al llarg de la seva obra. El sisè capítol tracta sobre la desconnexió de les elits i aquí l’objecte d’estudi és sovint les desventures del partit democrata americà i la seva necessitat d’establir ponts amb uns votants cada cop més llunyans a les seves concepcions de la vida. (tot i que cal considerar aquí una distorsió molt seriosa provocada pels mitjans de comunicació, els quals magnifiquen grups de pressió amb una capacitat de mobilització real molt inferior a la dels desacreditats moviments polítics). El setè capítol analitza més a fons la noció de por com a element principal de guia de la pràctica política i el vuitè parla de la correlativa infantilització del públic, vinculada al fet que l’exhauriment de la política acaba causant la colonització de la vida pública: la ingerència de l’estat a una, cada cop, més migrada vida privada (pensem a campanyes com el five a day). La qüestió està connectada a la desorientació de les nostres oligarquies massa primes intel•lectualment per marcar a la gent un camí de pensar, però prou segures moralment, per dir-li a tothom allò que cal fer o com s’han de comportar.
La conclussió del llibre és positiva en el sentit que Furedi defensa com a sortida la creació d’un paradigma alternatiu basat a la fe a les capacitats humanes que ha de tenir com a element central una revindicació de la vàlua del coneixement humà i de la capacitat per adquirir-lo.

Final del quadern gris

El quadern gris està arribant al seu final. Avui he llegit les entrades del 13 i el 15 de novembre centrades ja als preparatius del viatge a Paris. Mai no havia considerat que Pla, l’home que es pensava poc donat a la narrativa, fou capaç de fornir al seu dietari amb un desenllaç, tan necessari i ben trobat com el de les millors novel•les, tot i que segurament això és l’avantatge d’escriure falsos dietaris.

Enamorament

Rumiant-s’ho bé, gran part del que s’ha escrit contra l’enamorament és un residu d’un dualisme arnat, envellit i ja del tot impossible.

The bad and the beatiful

The Bad and the Beatiful fou estrenat a Espanya amb el títol de Cautivos del mal. Fa pocs dies vaig veure-la al BFI. Recordada especialment per ser un dels títols que tractaren el tema del cine dins del cine, constitueix a hores d’ara una de les cimeres de la carrera de Vicente Minelli, una de les carreres del Hollywood clàssic que millor ha aguantat el pas del temps. The bad and the beatiful és una pel•lícula joiosa de veure i també, em sembla, construïda des d’una especial saviesa. El repartiment és magnífic. Tot i sortir molt poc, destaca la presència de Gloria Grahame en el paper que significà el seu únic premi de l’Academia, però sobretot el centre és Kirk Douglas, un bon actor, que en les seves tres col•laboracions amb Minelli demostrà ser magnífic. L’autor de Lust for life fou qui millor negocià la tendència de l’actor d’origen ucrainià a l’histrionisme. La presentació del seu personatge, Jonathan Shields, a l’aparentment multitudinari enterrament del seu pare, el final de l’escena revela que només hi ha els figurants que ha contractat, és una de les mai millors trobades per definir un personatge. No és però l’única escena inoblidable del film. Cal recordar, per exemple, el passeig de Shield amb Lana Turner als seus braços, un passeig amb un final inesperat (la mateixa escena seria utilitzada després a Two weeks in another town) o, en un altre registre, la recreació de la gestació de la mítica Cat woman en un parell d’escenes a la primera part de la pel•lícula.
Amb tota justícia Minelli és dels cineastes que pot considerat un autor i si coincideix en un tema la part més bona de la seva filmografia aquest és en el tractament de la interrelació entre pràctica artística i vida. No és un altre el tema d’aquesta pel•lícula, la qual però fa un canvi molt americà en relació a la concepció europea del cinema. El creador per excel•lència, aquí és el productor, molt més que l’actriu, l’escriptor o el director (de tots els personatges, el que té una vida personal menys conflictiva i potser per això el menys artista). Estem llavors en el terreny oposat a Fellini 81/2. La saviesa a la que em referia abans és la manera com la pel•licula reflecteix la manipulació del desig. Allò que converteix a Jonathan en un mestre o, per ser més exactes, a la figura del mediador per excel•lència. L’home que construeix el seu poder ensenyant els altres allò que volen desitjar i esdevenint així capaç de disimular els seus desitjos.

cansament

Parlant sobre no recordo ben bé que amb els meus alumnes de segon de batxillerat utilitzo l’expressió “el meu país” en un context on clarament m’estic referint a Catalunya. Hi ha un lleuger enrenou. Com que vull acabar el que estic explicant de Plató i és hora foscant, els hi dic que jo ho acabaré d’explicar un altre dia això del país , quan hi hagi més temps i tingui més forces. Anticipo, però el titular de la meva conclusió: ser català és molt cansat. Un dels meus alumnes més espavilats, en Carles, em replica que ser valencià encara ho és més. Suposo que té tota la raó.

Jordània (IV, per acabar)

Teatre romà d'Amman
L'autopista del desert
museu d'Amman
Teatre romà de Jerasa
Temple de Diana
El decamanus de la ciutat
L'agora

Els darrers dos dies viatge tenim com a base, Amman, la capital del país. En temps romans es digué Filadelfia i tingué una certa importància. Les restes d’aquell període es troben a la ciutadella, on hi ha el temple d’Heracles i un interessant museu, especialment pel que fa al període neolític. Hi són exposades les estàtues més antigues produïdes per una mà humana, testimoni de l’antiguitat de la població d’aquelles contrades. Hi són també els rotllos de papir del mar mort que constituïren un de les trobades arqueològiques més importants del segle. També hi ha a la ciutat un teatre romà en un estat prou bó de conservació.
Vista des de la ciutadella la impressió que ofereix Amman no és gaire favorable. Blocs i blocs de cement grisós sense una engruna de verd, ni un pam malbaratat en concessions al sentimentalisme ecològic. Aquesta situació és però ben comprensible. Amman tenia 8000 habitants a començaments de la dècada dels 40. Ara hi ha més de dos milions i mig. Sense haver pogut mai integrar bé les onades de refugiats palestins, ara s’ha afegit,a més a més, més d’un milió de persones provinents d’Irak. Amb tot plegat encara és prou que la ciutat funcioni mínimament. L’hotel on vaig passar dues nits es trobava a una gran avinguda de l’extraradi que em recordava poderosament la Meridiana dels anys setant,a quan havies de tenir molt bones raons per passar a l’altra banda del carrer. Com a la Barcelona d’aquella figura precursora anomenada Porcioles, la solució adoptada han estat finalment ponts pels vianant sobre la calçada. Com en el cas de Barcelona, des d’un punt de vista estètic, són simplement horrorosos.
Dissabte enfilem cap a Jerada, un jaciment arqueològic emplaçat on hi hagué una de les ciutats de la decapolis. Ubicada a l’únic lloc del país que sembla tenir una certa presència vegetal, les restes són extraordinàries i donen una idea cabdal de la magnificència que tingué la ciutat. Malgrat estar en una zona històricament molt afectada per terratrèmols, la major part de les columnes es conserven dempeus, cosa deguda a l’habilitat dels seus constructors. Precisament just a l’entrada del recinte hom pot veure la plaça que fou l’agora comercial del centre de la ciutat. També es poden veure dos teatres, un a l`Est i l’altre a l’Oest i un temple dedicat a Diana, d’unes dimensions aclaparadores. La ciutat tenia una gran extensió i les possibilitats d’extreure més del seu passat a la llum són encara molt grans.
Fora presumptuós treure grans conclusions sobre un país que he visitat tan superficialment però si que vull apuntar dues coses. En primer lloc que malgrat que per raons de simplicitat etnocèntrica tendim a tenir una visió homogènia del mon islàmic, Jordània té poca relació amb els països que coneixia com, per exemple, el Magreb. Enlloc no he patit la pressió sobre l’occidental que va quasi amargar-me la meva estada a Fes. Diria que això és un senyal d’autoconfiança. La segona qüestió és el caràcter viu del fet tribal. La tribu és una relació molt més important i significativa que les vinculades a l’estat polític “modern” creat pel rei Adbullah. Això és en molt sentits un esdeveniment positiu, els immunitza parcialment contra les malalties dels nostre individualisme patològic, però és la causa de la feblesa que ha convertit el darrer segle en un rosari des desfetes i ha convertir l’Orient Mitjà en l’únic territori del planeta on el colonialisme polític manté una presència viva i persistent.

London river

London River fou el film presentat al festival de Londres per Rahid Bouchareb el director de Days of Glory, una pel•lícula a la que vaig referir-me amb entusiasme en aquest blog fa un cert temps. La història està situada als dies posteriors a l’atemptat del 7 de juliol de 2005 i els protagonistes són una vídua d’uns cinquanta anys de Guernsey i un home de la mateixa edat, si fa no fa, d’origen Africà que és guarda forestal a algun lloc de França. Tots dos volen contactar amb els seus fills residents a Londres, després de la tragèdia i no podent fer-ho decideixen viatjar a la capital anglesa. En un cert moment les seves recerques coincideixen i tot i que primerament la dóna vol mantenir-se allunyada, les circumstàncies els obligaren a relacionar-se.
El major mèrit d’aquesta pel•lícula, cosa en la que coincideix amb l’anterior, és la capacitat del seu director per construir personatges humans i creïbles, una virtut que no és gaire freqüent entre els cineastes actuals. Tot i que les circumstàncies personals d’entrada semblen oposades, el protagonista fa quinze anys que no veu el seu fill mentre que la dona ha estat dedicada a una filla que no conegué al seu pare, en realitat llur relació amb els respectius fills no és tan diferent com podria semblar. La pel•lícula reflecteix molt bé la multiplicitat de ciutats que hi ha en aquesta ciutat amb els diferents camins de recerca iniciats pels seus protagonistes: les institucions oficials d’una banda i les xarxes comunitàries islàmiques de l’altra.

Jordània (III)

Tarda al wadi Rum
Tarda al Wadi Rum
La casa de Lawrence
Un pont
Hora foscant
Sol neixent
Els set pilars de la saviesa

Els dies centrals del viatge a Jordània estigueren estretament vinculats a la figura de Lawrence d’Aràbia que, com alguns ja saben, és un dels mes herois cinematogràfics preferits. Lawrence és a hores d’ara un personatge poc conegut entre les generacions joves dels habitants d’aquest país. De fet, entre els àrabs un punt de vista molt estès fa del final de la primera guerra mundial el començament de tots els seus problemes. Tal i com ho presentà Lean, el destí de Lawrence sembla, al capdavall, paradoxal: oblidat pels àrabs i esdevingut finalment un ídol, tot i que problemàtic, pels britànics. Tot això ve al cas perquè el darrer dimecres d’octubre estiguérem tot el dia al Wadi Rum, l’àrea desèrtica on Lawrence forjà l’aliança amb els beduins i on David Lean filmà una bona part, la millor, de la seva pel•lícula. L’actual centre d’interpretació està emplaçat enfront de la muntanya que dóna títol al llibre de Lawrence, on l’erosió ha creat una forma semblant a pilars: els sets pilars de la saviesa. L’altre lloc vinculat a Lawrence és l’anomenada casa de Lawrence de la qual resta un mur fet de maons. Mai no visqué en aquell edifici, acostumava a restar amb els beduins, que feia servir com a magatzem d’explosius. Hi ha dues coses que la pel•lícula de Lean reflectí molt fidelment. D’una banda la confiança i l’admiració que la figura de Lawrence despertà en els beduins. D’altra banda la bellesa del paisatge de wadi Rum: infinites variacions de tres elements: la sorra de la terra, les erosionades muntanyes i el blau del cel. Si fa uns dies relacionava Petra amb Mesa Verde, aquí un possible referent de comparació és Monument Valley. La meva experiència aquí ha estat però més intensa que al país adoptiu de John Ford, perquè vaig passar la nit fent bivac, tenint com a sostre el cel estrellat, la causa de l’admiració infinita de Kant, la qual des d’aquí és possiblement més admirable o molt més sovint admirable, que a les contrades nòrdiques i boiroses.
Al dia següent deixarem el Wadi Rum per enfilar la carretera del desert fins a Aquaba. La presa d’Aqaba és, com recordareu, el centre de la primera part del film de Lean. Ara Aqaba és un lloc clau per Jordània que només posseeix 20 Km de costa. El govern vol fer un gran centre turístic i per tal de facilitar aquesta fita ha privatitzat tota la costa, suprimint les tradicionals platges públiques. Una mesura del to injusta però amb una certa lògica en un país que es dedica essencialment al turisme. Vint Kilòmetres no donen per gaire. Aqaba és també una zona econòmica especial, feta, suposo, per aprofitar que està a un tir de pedra d’Israel, Egipte i l’Aràbia Saudí, però que obliga als jordans a passar la duana cada cop que entren i surten de la ciutat. L’atractiu principal de la costa són els bancs de coral que es troben al seu davant, ben adients pels afeccionats a la contemplació dels fons marins. La vila és petita però molt ben endreçada pel que és habitual en aquestes latituds. Acostumada a una calor rigorosa, les seves nits semblen especialment animades, sobretot els caps de setmana quan hi baixen els habitants d’Amman.

BNP i tradició britànica

La vida política anglesa de les dues darreres setmanes estigué animada pel debat generat per la presència de Mark Griffin, el líder del BNP, un partit obertament xenòfob i pronazi, al més prestigiós dels programes de debat de la BBC, Question Time. El BNP no havia tingut mai presència a la televisió pública, però l’elecció dels seus representants al parlament europeu semblava justificar, alguns pensen, un nou tractament. Jo no sé pas gaire que dir-ne. No tinc gaire por d’aquesta mena de partits d’extrema dreta, perquè en tinc prou amb els, diguem-ne, normals. En mig de l’enrenou em semblà especialment adient l’article d’Ian Jack a The Guardian, dos dies després del programa, en el qual cridava l’atenció sobre el fet que les opinions de Griffin sobre els no-britànics no són essencialment diferents i, potser un xic més suaus, que la major part de les defensades per Churchill durant la seva carrera política. No es tracta tant d’emmerdar Chruchill, com de relativitzar el caràcter contrari a la tradició britànica que alguns utilitzen per atacar als membres del BNP. Construir la història sobre la mentida, podria ser una bona manera d’estar condemnats a repetir-la. Al capdavall, ningú no sortí content. Els anti-feixistes pensen que la democràcia britànica ha fet un pas enrere, potser irreversible, i els del BNP pensen que han patit una ensarronada, perquè el programa es feu a London, l’àmbit més hostil, en principi. Si més no, en una cosa estic d’acord amb Mr. Griffin: el caràcter cada cop menys anglès d’aquesta ciutat, cosa que però, des del meu punt de vista, no és motiu per a cap mena de lamentació.

Jordània (II)

L'entrada a Petra
El tresor
Tombes
El teatre
El monestir
L'altar del sacrifici
Les muntanyes que envolten Petra
L'entrada a la petita Petra

Petra és encara, relativament, una de les meravelles del món menys explorades. Relativament, dic perquè al lloc són evidents els signes de sobreexplotació turística, cal tenir en compte però que una molt bona de l’excavació és relativament recent i que hi ha molt més per a descobrir del que fins ara ha estat trobat. Més que cap altre lloc d’aquesta mena, és una visita per a caminar. Els dos dies d’estada em van permetre fer llargues caminades, de nou hores la primera. En un cert sentit l’experiència em recordà un lloc menys famós, del que vaig fruir-ne molt, Mesa Verde el parc nacional al sud de l’estat de Colorado. A tots dos llocs hi ha una combinació de jaciment arqueològic i de parc natural, ben singular. Si els anasazi desaparegueren de la història per raons poc clares, tot i que segurament hi hagué un trencament de l’equilibri ecològic, foren els terratrèmols els que causaren l’abandonament i després l’oblit de la ciutat dels nabateus. L’edifici més remarcable i famós del lloc és l’anomenat tresor. La seva aparició fa un gran efecte, després d’una gorga molt llarga i molt estreta, que feia la ciutat inexpugnable, apareix la façana al final de la petita obertura per la que hem abat avançant. L’edifici és de fet un mausoleu. El seu interior està buit com la resta dels edificis de la ciutat després de segles d’ocupació pels beduins. L’obertura del parc arqueològic-turístic va forçar el desplaçament i des del camí principal es pot veure el poble de nova planta on foren trasladats. El carrer central està rodejat d’altres mausoleus, un teatre romà i acaba a una esplanada amb tres temples, pertanyents a les tres grans religions que convivien en aquesta ciutat al començament de la nostra era. Dels temples es veu relativament poc perquè encara queda molt per excavar. El segon edifici més notable és el monestir, al qual s’hi arriba després d’una pujada de més de tres quarts d’hora. L’edifici més modern que varem veure era una església bizantina amb uns mosaics ben preservats. Tot i que la gent que va amb preses poden fer-se una idea del lloc en un parell d’hores, els dos dies que vaig restar no foren malaguanyats. Molt recomanable fou, com férem el segon dia, pujar fins a l’altar dels sacrificis, el punt més alt de la plataforma de muntanyes, des d’on hi ha una molt bona visió del conjunt després d’un camí prou interessant en ell mateix. L’endemà encara poguérem visitar el lloc conegut com la petita Petra. Un conjunt semblant, de dimensions més modestes i que, de fet, era el lloc on els nabateus realitzaven la seva activitat comercial, doncs en principi no deixaven entrar forasters a la ciutat principal.

Ciutadania i drets humans

Ha acabat ja la primera part del curs i puc fer ja una petita consideració. El repte plantejat més difícil en aquesta mena de retorn a la funció docent era impartir a primer cicle de l’ESO ciutadania i drets humans. No era un repte de les dimensions que suposava fer alternativa a la religió per primer d’ESO al Bisbe Berenguer amb trenta nens per aula, fent una assignatura no avaluable i amb unes indicacions del departament consistents en dir que expliqués alguna cosa de Catalunya (malauradament no exagero) però jo ara feia tres anys que no trepitjava una aula d’ESO. Sembla que me’n vaig sortint i que anem avançant amb normalitat. Els comentaris que em van arribat semblen positius i les meves percepcions també. No puc però, aguantar aquesta assignatura, des del meu punt de vista, del tot equivocada en el seu plantejament. Els principis fonamentals de la moral, per exemple la regla d’or, no són axiomes autoevidents, sinó conclusions d’uns raonaments fets des d’una experiència històrica, quasi sempre cruel i amarga; presos aïlladament no tenen cap mena d’evidència i més aviat semblen intuïtivament falsos. Dit d’una altra manera i en defensa d’aquests valors bàsics que són també els meus, el que cal no és propaganda sinó donar als joves els mitjans per fer aquests raonaments, és a dir, quan són més jovenets, història i literatura i més endavant, potser, fins i tot unes engrunes de filosofia.

Jordània (I)

La part del mosaic on es representa el riu Jordan
La terra promesa
El castell de Kerac

El darrer diumenge d’octubre fou el meu primer dia a Jordània. Pel matí, vaig visitar l’església de Sant Jordi a Madaba, la qual conté uns mosaics de l’època bizantina on és representat un mapa d’aquesta vella part del món, conservat en una molt bona part. Després enfilarem vers el Mont Nebo on, segons la tradició, Moïses va morir després d’esguardar la terra promesa. Si veié el mateix que jo, no és gens estrany que decidís morir-se, però segons em diuen foren el turcs qui alteraren completament el paisatge amb llur activíssima política de desforestalització. Després arribarem al mar mort on prenem un bany a les seves aigües. Efectivament, com havia llegit, flotar no presenta cap problema. És una experiència interessant però poc agradable. El desavantatge de flotar fàcilment és que tots els moviments són extremadament difícils i és emprenyador haver de tenir cura constantment de no empassar-se aigua o de no mullar-se els ulls. A la sortida de l’aigua, vaig tenir una sensació curiosa de brutícia perquè la presència de la sal era palesa. El lloc serveix per recordar el problema fonamental que consisteix la prioritat de la política del país, el qual ara per ara depèn quasi totalment del turisme, però està limitat per la seva manca d’aigua. Si no hi ha un miracle, al mar mort no li queden més de cinquanta anys d’existència. Retrocedeix un metre cada any. Després del bany enfilem cap al sud. El retrocés de la línia de costa s’aprecia clarament des de la carretera i és potser la línia de costa més desolada que he vist mai. Per tot arreu hi ha wadi, llits de riu sec que no porten, és clar, ni llet, ni mel ni tan sols aigua. Arribem a Kerac una antiga fortalesa dels creuats, les runes de les quals s’erigeixen imponents a més de 800 metres sobre el nivell del mar. Al centre de la ciutat hi ha una estàtua de Saladí, recordatori de la importància que aquelles campanyes tingueren pel poble àrab en una situació històrica que en molts sentits sembla repetir-se al nostre temps. Tornem per la Kings Highway una carretera que segueix la ruta asfaltada pels romans fa quasi dos mils anys. A l’esquerra comença un desert que es perllonga fins al final de la península arabiga, en termes pràctics podríem dir fins a l’infinit. Me n’adono que el desert no em fa la mateixa impressió que quan viatjar pel Sahara fa vint anys. Ho interpreto com un senyal que he aprés, una mica, a estimar la vida. Em queda pendent el repte d’estimar-me a mi mateix, tot i que ben segur aquesta és una qüestió ben petita, secundària i irrellevant en comparació amb la primària,

Quintanilla forever

En Ferran Saez m’informa aquesta tarda per e-mail de la mort de José Luis López Vázquez, el protagonista d’una molt bona part de les espanyolades dels anys setanta, que finalment, en molt bona part gràcies als seus papers amb Carlos Saura, acabà obtenint un ampli reconeixement. Jo no en soc gaire amant ni de les unes ni de les altres, però si que penso que era un actor excepcional. Parlant aquest vespre amb el meu germà m’explicava que el paper que li venia primer al cap era el del germà de l’angoixat protagonista del la berlanguiana el Verdugo, on té poques escenes però assoleix fer-se amb totes en les que surt, ajudat, això sí, per una extraordinària Maria Luisa Ponte. López Vázquez era l’actor pensat per fer de protagonista a la preparació del film però els italians, era una coproducció, volgueren un actor del seu país i el paper fou Nino Manfredi. La censura a més retallà el personatge de López Vázquez i el feu desaparèixer a la meitat del film (al guió original, era la seva condició de sastre eclesiàstic la que permetia al seu germà contactar amb un bisbe i així obtenir la recomanació necessària per ser botxí). Cal no oblidar però el seu paper de Quintanilla a la no menys esplèndida Placido i un més tardà paper de protagonista al film de Berlanga potser més vitriòlic, Vivan los Novios. Encara més matisada, en el sentit en què pogué mostrar alhora les seves qualitats com a còmic i actor dramàtic alhora, fou el seu paper a El pisito on feu una interpretació de les que per sí soles justifiquen una carrera.

Tornada i tardor

Avui he tornat de Jordània. Els propers dies en parlaré, però ara em ve més de gust referir-me a la tornada. Des de Heathrow he agafat al tren que em deixa molt a prop de casa i, malgrat passar per llocs de les rodalies de la ciutat sense cap interès especial, m’ha sobtat la bellesa i el color de la tardor d’aquest país, tan oposada a les terres on he passat aquestes vacances. He tingut un enyorament de la tardor que no he viscut, fins al punt que, després de dinar, m’he atansat al parc més proper per veure el seu aspecte tardorenc. Crec que mai havia inclòs fotos del parc, dedicat a la reina però no a l’actual sinó a la seva besàvia, i em sembla de justícia fer-ho, doncs és un dels llocs que de segur més enyoraré quan hagi de deixar aquesta ciutat.