Mans i moralitat

Al Regne Unit els esdeveniments futbolístics de la setmana passada han aixecat una insospitada, i possiblement poc sincera, onada de simpatia envers els irlandesos, perquè els francesos massa estimats no són i, ara per ara, han estat els dolents de la pel•lícula i especialment el davanter del Barça Thierry Henry. Una bona part de la premsa ha censurat greument el jugador per la seva hipocresia en no haver dit d’immediat a l’àrbitre que el gol no era legal. Malgrat les crítiques penso que, malgrat tot, hi ha diferències. Altres jugadors en circumstàncies semblants han mostrat orgull per les seves dimensions de trampós. Des del record de la meva experiència modesta però llarga com a jugador, crec que la meva posició estaria més propera a la d’Henry que a la de Maradona. Possiblement tindria remordiments, però tampoc no tinc dubtes que jo hagués posat la mà i no hagués dit res a l’àrbitre. Jugar sempre implicava la desconnexió d’alguna de les regions cerebrals per on deuen ser-hi els principis morals i en un cert sentit aquesta era la gràcia del tema.