BNP i tradició britànica

La vida política anglesa de les dues darreres setmanes estigué animada pel debat generat per la presència de Mark Griffin, el líder del BNP, un partit obertament xenòfob i pronazi, al més prestigiós dels programes de debat de la BBC, Question Time. El BNP no havia tingut mai presència a la televisió pública, però l’elecció dels seus representants al parlament europeu semblava justificar, alguns pensen, un nou tractament. Jo no sé pas gaire que dir-ne. No tinc gaire por d’aquesta mena de partits d’extrema dreta, perquè en tinc prou amb els, diguem-ne, normals. En mig de l’enrenou em semblà especialment adient l’article d’Ian Jack a The Guardian, dos dies després del programa, en el qual cridava l’atenció sobre el fet que les opinions de Griffin sobre els no-britànics no són essencialment diferents i, potser un xic més suaus, que la major part de les defensades per Churchill durant la seva carrera política. No es tracta tant d’emmerdar Chruchill, com de relativitzar el caràcter contrari a la tradició britànica que alguns utilitzen per atacar als membres del BNP. Construir la història sobre la mentida, podria ser una bona manera d’estar condemnats a repetir-la. Al capdavall, ningú no sortí content. Els anti-feixistes pensen que la democràcia britànica ha fet un pas enrere, potser irreversible, i els del BNP pensen que han patit una ensarronada, perquè el programa es feu a London, l’àmbit més hostil, en principi. Si més no, en una cosa estic d’acord amb Mr. Griffin: el caràcter cada cop menys anglès d’aquesta ciutat, cosa que però, des del meu punt de vista, no és motiu per a cap mena de lamentació.