Ciutadania i drets humans

Ha acabat ja la primera part del curs i puc fer ja una petita consideració. El repte plantejat més difícil en aquesta mena de retorn a la funció docent era impartir a primer cicle de l’ESO ciutadania i drets humans. No era un repte de les dimensions que suposava fer alternativa a la religió per primer d’ESO al Bisbe Berenguer amb trenta nens per aula, fent una assignatura no avaluable i amb unes indicacions del departament consistents en dir que expliqués alguna cosa de Catalunya (malauradament no exagero) però jo ara feia tres anys que no trepitjava una aula d’ESO. Sembla que me’n vaig sortint i que anem avançant amb normalitat. Els comentaris que em van arribat semblen positius i les meves percepcions també. No puc però, aguantar aquesta assignatura, des del meu punt de vista, del tot equivocada en el seu plantejament. Els principis fonamentals de la moral, per exemple la regla d’or, no són axiomes autoevidents, sinó conclusions d’uns raonaments fets des d’una experiència històrica, quasi sempre cruel i amarga; presos aïlladament no tenen cap mena d’evidència i més aviat semblen intuïtivament falsos. Dit d’una altra manera i en defensa d’aquests valors bàsics que són també els meus, el que cal no és propaganda sinó donar als joves els mitjans per fer aquests raonaments, és a dir, quan són més jovenets, història i literatura i més endavant, potser, fins i tot unes engrunes de filosofia.