Jordània (IV, per acabar)

Teatre romà d'Amman
L'autopista del desert
museu d'Amman
Teatre romà de Jerasa
Temple de Diana
El decamanus de la ciutat
L'agora

Els darrers dos dies viatge tenim com a base, Amman, la capital del país. En temps romans es digué Filadelfia i tingué una certa importància. Les restes d’aquell període es troben a la ciutadella, on hi ha el temple d’Heracles i un interessant museu, especialment pel que fa al període neolític. Hi són exposades les estàtues més antigues produïdes per una mà humana, testimoni de l’antiguitat de la població d’aquelles contrades. Hi són també els rotllos de papir del mar mort que constituïren un de les trobades arqueològiques més importants del segle. També hi ha a la ciutat un teatre romà en un estat prou bó de conservació.
Vista des de la ciutadella la impressió que ofereix Amman no és gaire favorable. Blocs i blocs de cement grisós sense una engruna de verd, ni un pam malbaratat en concessions al sentimentalisme ecològic. Aquesta situació és però ben comprensible. Amman tenia 8000 habitants a començaments de la dècada dels 40. Ara hi ha més de dos milions i mig. Sense haver pogut mai integrar bé les onades de refugiats palestins, ara s’ha afegit,a més a més, més d’un milió de persones provinents d’Irak. Amb tot plegat encara és prou que la ciutat funcioni mínimament. L’hotel on vaig passar dues nits es trobava a una gran avinguda de l’extraradi que em recordava poderosament la Meridiana dels anys setant,a quan havies de tenir molt bones raons per passar a l’altra banda del carrer. Com a la Barcelona d’aquella figura precursora anomenada Porcioles, la solució adoptada han estat finalment ponts pels vianant sobre la calçada. Com en el cas de Barcelona, des d’un punt de vista estètic, són simplement horrorosos.
Dissabte enfilem cap a Jerada, un jaciment arqueològic emplaçat on hi hagué una de les ciutats de la decapolis. Ubicada a l’únic lloc del país que sembla tenir una certa presència vegetal, les restes són extraordinàries i donen una idea cabdal de la magnificència que tingué la ciutat. Malgrat estar en una zona històricament molt afectada per terratrèmols, la major part de les columnes es conserven dempeus, cosa deguda a l’habilitat dels seus constructors. Precisament just a l’entrada del recinte hom pot veure la plaça que fou l’agora comercial del centre de la ciutat. També es poden veure dos teatres, un a l`Est i l’altre a l’Oest i un temple dedicat a Diana, d’unes dimensions aclaparadores. La ciutat tenia una gran extensió i les possibilitats d’extreure més del seu passat a la llum són encara molt grans.
Fora presumptuós treure grans conclusions sobre un país que he visitat tan superficialment però si que vull apuntar dues coses. En primer lloc que malgrat que per raons de simplicitat etnocèntrica tendim a tenir una visió homogènia del mon islàmic, Jordània té poca relació amb els països que coneixia com, per exemple, el Magreb. Enlloc no he patit la pressió sobre l’occidental que va quasi amargar-me la meva estada a Fes. Diria que això és un senyal d’autoconfiança. La segona qüestió és el caràcter viu del fet tribal. La tribu és una relació molt més important i significativa que les vinculades a l’estat polític “modern” creat pel rei Adbullah. Això és en molt sentits un esdeveniment positiu, els immunitza parcialment contra les malalties dels nostre individualisme patològic, però és la causa de la feblesa que ha convertit el darrer segle en un rosari des desfetes i ha convertir l’Orient Mitjà en l’únic territori del planeta on el colonialisme polític manté una presència viva i persistent.