La cinta blanca

Al BFI es projecta aquest mes el film guanyador de la darrera edició del festival de Cannes, Das weisse band. Amb aquest motiu es projecta una retrospectiva d’Haneke al BFI. Diumenge passat vaig veure la pel•lícula. És un film tan absorbent com podria ser-ho el darrer treball de Haneke, Cache. La pel•lícula reflecteix una any de la vida d’un petit poble al nord d’Alemanya, una comunitat rural on domina una religiositat protestant estricta. Tot i que d’entrada el film no presenta precisions cronològiques, al final sabrem que tot s’està esdevenint a finals de 1913 i el 1914. La monotonia de la vida del poble es veu trancada per una sèrie d’esdeveniments, estranys, violents i desagradables que són relatats per un narrador, el mestre del poble, potser fiable però en cap cas omniscient.
Haneke ha fet un gran film sobre el nazisme, sense que surti cap greu gamada, ni cap menció explícita. Això el fa més interessant perquè el film ens ajuda a pensar el feixisme desfent-nos de fetitxismes puntuals i pensant a l’essència d’aquesta mena d’actituds, tan susceptibles de reproduir-se tot i que segurament amb altres disfresses. És també un film sobre la infància on, sense cap mena de sentimentalisme, s’expliquen bé els terrors que governen aquest període de la nostra vida amb un nens que possiblement exerceixen el paper de botxins sense deixar mai de ser víctimes. Haneke mostra virtuts ja conegudes com la seva capacitat per dirigir actors en un film rodat en un blanc i negre monocròmic que assoleix un efecte de distanciament ben palès i sense dubte cercat per un admirador com Haneke de Brecht. L’habilitat d’Haneke rau en poder oferir aquesta distància mentre treballa una fotografia d’un realisme absolutament precís. Com a Caché, la pel•lícula decebrà els interessats exclusivament per la trama però presenta molts motius per a fruir-ne
Al final Haneke participà un col•loqui on es mostraren clips de la seves pel•lícules i respongué a les preguntes del públic i d’un crític de Sigth & Sound. Haneke semblà un senyor personalment ben allunyat de la imatge de fredor de les seves pel•lícules. Un tipus benhumorat, cortès i essencialment preocupat perquè ningú no fes gaire interpretacions de les seves pel•lícules.