Katyn

S’ha estrenat fa poc als cines de Londres, Katyn la pel•lícula de Wadja sobre la famosa matança de gairebé tota l’oficialitat polonesa a la segona Guerra Mundial. No havia vist pel•lícules de Wadja des de feia molt anys i no en tenia un record precís ni fiable. La pel•lícula em va semblar que tenia un interès cinematogràficament limitat o si més no, no es corresponia del tot amb els meus gustos; jo crec que al cine els plans massa propers s’han de dosificar molt, però, en qualsevol cas, hi havia motius extracinematogràfics que justificaven sobradament el meu interès. Allò més valuós del film és que no es centra només a l’assassinat massiu, sinó que reflecteix també les conseqüències i el dilema als que s’enfrontaren els familiars de les víctimes. En aquest sentit la història més significativa és la de les dues germanes d’un pilot que mantenen activitats del tot contraposades: mentre una pensa que la seva vida només té sentit com a testimoni de la infàmia patida pel seu germà, significativament ven el seus cabells a una actriu amb el cap afaitat que ha de fer el paper d’Antigona, la segon pensa que tot esforç serà debades, ja que no sols la resurrecció del germà és impossible, sinó també la resurrecció de Polònia, un pronòstic que evidentment es mostrà com a cert, almenys, a l’eternitat que equival a una vida humana

Filosofia de la història per a un país petit

Llegint les aportacions dels intel•lectuals orgànics i pseudo-orgànics que escriuen a Catalunya em sembla que el tret definitori no és la pregonada, des de que varem començar a parlar de postmodernitat, desaparició de la filosofia de la història. A tot arreu hi és d’una manera poderosa, tot i que implícita, allò curiós és que la història ha quedat reduïda, a quasi tots els casos, a Biografia.

Abstenció i lucidesa

Els diaris catalans ja han ajornat fins les properes eleccions el debat sobre l’abstenció i potser per això val la pena dir alguna cosa. La meva composició de situació és la següent: l’abstenció és el resultat del creuament entre una insatisfacció clara sobre el present i una oferta en el fons monolíticament conservadora. La insatisfacció sobre el present té arrels a una bona colla de problemes que ens amenacen, que ni els polítics ni la societat semblen capaços d’afrontar, i també en el fet que les expectatives generades per la religió del progrés i pels anys de creixement eren molt altes i segurament infundades. Pel que fa a l’oferta dels partits, un mantra d’una certa intel•lectualitat és la de la superació del conceptes de dreta i esquerra. Certament les diferències entre l’esquerra i la dreta no en són grans enlloc. Però allò significatiu és que els elements ideològics centrals per mobilitzar l’electorat, el progressisme d’esquerres i el nacionalisme, són essencialment conservadors. El primer perquè l’única idea de fons a hores d’ara es redueix a allò de en tiempos de tribulacion no hacer mudanza, el segon perquè consisteix en la reivindicació d’un país que no ha existit i que segurament no va existir mai. Tot plegat una oferta ben pobre que seria més efectiva si hom li donés la importància que realment té (la política catalana i espanyola està sobredimensionada) i si hom assumís d’una manera humil la lucidesa mostrada per un senyor com Toni Blair (del qual, certament no en soc un seguidor) a unes declaracions recents:

We had ten years of record growth when I was primer minister. I have unfortunately, come to conclussion that it was luck.

Little big horn

L’esdeveniment històric més evocador que ha tingut lloc un 25 de juny, des d’un punt de vista diguem-ne universal, és la batalla de Little Big Horn, la més gran victòria obtinguda pels nadius americans enfront d’un exercit dels Estats Units. Com que no soc historiador no donaré els detalls històrics de la batalla que suposà el final pel Tinent Coronel George A.Custer, sinó que prefereixo parlar de la memòria cinematografiada de l’esdeveniment. La primera pel•lícula que vaig veure sobre el tema fou Custer of the West (Robert Siodmak, 1967). Era molt petit i potser era la seva estrena. No recordo res més que vagament la visió del federals envoltats pels indis fent un cercle per resistir, tot i que potser aquesta imatge vingui directament d’una de les caixes de Comansi que em portaven els reis. En tot cas, Siodmak i l’Oest fan una combinació estranya i si tinc temps lliure segurament ho aprofitaré millor veient The Killers.
Tinc més clar records de dues versions contraposades. A llitle bing Man(Arthur Penn, 1970), Custer és un personatge egocèntric, racista i un xic retardat interpretat per l’actor de comèdia Richard Mulligan. És un film molt típic de la seva època que es deixava veure molt bé. El contrapunt absolut és They died with their boots on (Raoul Walsh,1941). Aquí el paper de Custer és interpretat per Errrol Flynn i Custer és com sempre era Errol Flynn. Fonamentalment a la pel•lícula Flynn és un defensor dels indis que va a la batalla final conscient del seu destí i per protegir els indis i l’honor de l’exèrcit americà. Malgrat el caràcter delirant del guió, el film té les virtuts característiques del cine del seu autor, és a dir, una vivacitat narrativa incomparable.
Potser el millor film és un on no es presenten els fets més que de manera indirecta. A Fort Apache, el coronel Thursday, interpretat per Henry Fonda, és clarament una personificació del personatge històric de Custer. El film de Ford adopta una perspectiva molt més crítica. Thursday menysprea els indis i només està preocupat a la seva promoció personal, tot i que certament no és el bufó ridícul descrit per Penn. La pel•lícula és simultàniament una crítica contra l’establishment militar i una celebració de l’heroisme dels soldats corrents, dels voluntaris que constituïen el gruix de les tropes. Al capdavall, la pel•lícula ha quedat associada a la guerra del Vietnam, ja que fou la favorita dels soldats americans; especialment el moment en què el personatge de Wayne replica a Thursday quan afirma que els apatxes que ha vist li semblen ben poca cosa, que sí els ha vist, llavors no són apatxes. Tot fent aquest blog me n’adono que fa temps que no l’he vista i segurament això em donà una bona idea per acabar aquesta diada. M’hauré de conformar però amb veure la versió original i no podré sentir la pseudollengua india inventada pels dobladors a l’espanyol, per tal d’amagar el fet que Wayne amb els apatxes parlava en castellà.

Una celebració d'Orwell

Els Trafalgar studios ofereixen tot aquest mes un homenatge a George Orwell. Vaig fer-hi cap ahir, en una celebració una mica incongruent de la revetlla que, com és habitual, va passar desapercebuda a aquestes terres. La representació consta de dues parts, a la primera un actor escenifica un monòleg on es resum la novel•la coming up for air. La segona part es divideix en tres moments: primer un actor escenifica un relat breu, shooting an Elephant, després un actor diferent un altre relat breu, l’anomenat a hanging, finalment aquest dos actors escenifiquen el diàleg entre O’Brien i Winston Smith al final de 1984, quan aquest darrer és interrogat al ministeri de l’amor.
Coming up for air és la novel•la escrita per Orwell, durant la seva estada al Marroc, la que reflecteix el diari que ara es publica a Internet. Menys coneguda que altres novel•les, vaig trobar-la una magnifica peça literària. L’obra és molt fàcil de teatralitzar perquè no reflecteix cap acció, sinó els pensaments del seu protagonista, George Bowling un agent d’assegurances de 45 anys, entrat en carns, posseïdor d’una nova dentadura postissa i d’uns ingressos entre 5 i 10 lliures a la setmana. Òbviament, el monòleg ajustat a una hora ha de centrar-se només en els aspectes essencials del discurs de Bowling: l’expressió del seu fàstic i del cansament que l’inspira pel mon que l’envolta. Il•lusòriament, Bowling pensa que sí no una sortida, sí una possibilitat de prendre aire, està en tornar ni que sigui per una setmana al poble on passà la seva infantesa, Lower Binfield. Però, com tots sabem, els viatges al passat i els retorns a casa mai no surten bé. Hi ha moltes coses admirables a aquesta petita novel•la: la perspicàcia d’Orwell reflectint l’ambient prebèl•lic de l’Anglaterra del 1939, la seva subtil percepció de la precarietat i l’angoixa de la vida de la classe mitjana-baixa (sobre la que els pobres tenen un clar avantatge: no tenir la por de caure a la pobresa), el bon ús que fa de la línia introspectiva que havia estat començada a desenvolupar per Joyce i un subtil sentit de l’humor que anima tota la narració, com per exemple, la confessió del desig irrealitzat d’assassinar la seva dóna. Un desig no dut a terme pel seu convenciment a l’efectivitat de la policia i pel fet que quan algú mor, el primer sospitós sempre és el cònjuge, cosa reveladora dels veritables pensaments de la gent sobre el matrimoni. Hal Cruttendden és l’actor encarregat de dir el monòleg i em sembla que només cal dir que no vaig trigar ni dos minuts a veure que tenia al meu davant George Bowling
Les dues narracions tenen lloc a Birmania i són records personals de quan Eric Blair fou policia colonial. A Hanging és una descripció d’una execució que fa palesa la brutalitat inherent a aquesta mena d’actes, però jo prefereixo amb molt l’altre text: una narració breu i efectiva on es deixen paleses les contradiccions del colonialisme i s’apunta una intel•ligent reflexió sobre quins són els motius últims de la nostra accions. Jo diria que és un relat imprescindible, com a mínim, per tots els que considerin Moby Dick com a un capítol essencial de la literatura universal. M'agradiria vencer la meva mandra i traduir-la un dia d'aquests
El fragment triat de 1984 és un moment essencial de l’obra del seu autor perquè hi apareixen idees que des de la lectura dels seus assaigs hem de considerar com a centrals: fonamentalment la consideració del poder com a una finalitat en si mateixa, allò que ell identificava amb l’ensenyança de Maquiavel. Els actors estaven ajustats i expressaven bé la tensió desplegada al text (per exemple, la resposta d’O’Brien a Smith quan aquest li demana si el gran germà existeix realment com existeix ell: “ets tu qui no existeix”)

Bigger than life

Bigger than life fou un film realitzat per Nicholas Ray l’any 1956. El protagonista principal fou el productor del film James Mason. Relativament poc coneguda en comparació a altres obres del mateix director, resisteix segurament amb avantatge la comparació amb la major part d’elles. De fet, després de la visió l’altre nit, l’havia vist només una vegada fa més de vint anys, diria que és un dels films americans més interessants dels cinquanta, tot i que malauradament el final del film no resulta del tot satisfactori, fent-se massa clara la imposició del final feliç. En aquest sentit, succeeix el contrari que A rebel without a cause (el film segurament més emblemàtic de Ray) on el final, amb la mort de Plato, resulta coherent amb el fil dramàtic de la narració, tot i que en conjunt em sembla molt superior el film protagonitzat per Mason. Tots dos comparteixen una gran eloqüència visual i en el cas de Bigger than life podem parlar sense dubtes de mestratge. Ray desenvolupà una gran capacitat expressiva amb elements que en directors convencionals eren només ornamentals: la pantalla ample, l’ús del color, les angulacions de càmera...
Bigger than life és la història d’un professor d’institut que per mantenir el nivell de vida d’un americà mitjà es veu forçar a fer hores extres en una companyia de taxis. Exhaust no dóna atenció als símptomes d’una malaltia arterial amb un caràcter fatal. Els metges però decideixen provar una droga nova llavors, la cortisona. Ed Avery, aquest és el nom del mestre, es recupera però la seva personalitat experimenta canvis que li duen a desenvolupar trets clarament psicòtics fins a esdevenir una amenaça per la seva família. El film respon a la finalitat del lluïment del seu protagonista i certament l’evolució del personatge serveix per que Mason deixi clara la seva ductilitat com a actor. La pel•lícula fou però un fracàs absolut segurament perquè trencava un dels manaments fonamentals, segons Fritz Lang, del cinema americà: la idea que el protagonista ha de ser John Does. En el film de Ray, el protagonista no només és un intel•lectual sinó que parla anglès d’Anglaterra, fet molt estrany que mai arriba a ser explicat
Allò però he trobat més atraient del film és la descripció feta del treball del seu protagonista, ja que incideix en un dels temes que del que vaig parlar a la meva descripció del malestar a l’ensenyament: el caràcter ambigu que ha anat adquirint la professió d’ensenyant, marcada per la contraposició entre uns individus formats amb mentalitat de pertànyer a una mena d’elit, i que de fet requeririen aquest reconeixement per fer el seu treball d’una manera convincent, i una realitat en la què són de fet només petites peces d’una maquinària que produeix un bé de consum, mai de manera prou barata pels que els paguen. Llavors parlava, seguint Bordieu, d’un desplaçament de camp, el qual seria el rerefons de la tensió que Avery havia negociat amb més o menys encert com qualsevol altre membre d’un claustre, però que esclata com a conseqüència de la seva addicció, la qual li permet manifestar un ressentiment que feia molts anys que s’havia anat covant (la interpretació de Mason, com se n’adonà Truffaut, és prou bona per mostrar que la metadona no canvia Avery, sinó que li permet mostrar-se com sempre havia estat). Un ressentiment però que més enllà dels professors pot afectar a tothom definible com a intel•lectual, en un moment on ningú, fora dels que aspiren a ser reconeguts com a intel•lectuals, experimenta cap mena d’admiració i fins i tot respecte per aquesta mena de figura.

The power of movies

The power of Movies és el títol d’un llibre de Colin McGinn que he estat llegint aquests darrers dies. McGinn és un filòsof format a Oxford que ara treballa a la Universitat de Miami. Ha intervingut a la polèmica entorn de la relació entre ment i cos defensant la posició qualificada com a misterianisme. En aquest llibre parla poc del cos, tot i que si d’alguna de les parts del cos, i molt més de la ment ja que la tesi del llibre rau en considerar que la potència de l’art cinematogràfic es troba en el fet que el cine és un mecanisme que reprodueix la manera de funcionar de la ment. És una tesi propera a la defensada per Daniel Frampton en el seu llibre Filmosophy, però exposada de manera més amable i amb menys ganes d’estar a l’avantguarda. Per McGinn la vella definició de Hollywood com a fàbrica de somnis no és una metàfora sinó una indicació literal referida i la imatge mental és l’analogia més propera a una imatge fílmica. Des d’aquesta base el llibre fa una exploració paral•lela entre la nostra vida interior i el fet cinematogràfic que li permet desplegar els nombrosos elements de coincidència.
Cal acabar per confessar que des d’una elemental introspecció m’he de declarar de tot incapaç de pronunciar-me sobre l’hipòtesi de Mr. McGinn. Pel que m’han explicat els meus pares, em van dur al cine des de que era molt petit, quan encara no parlava del tot la qual cosa significa que jo he estat espectador de cinema abans de tenir ment. No puc tenir clar llavors on és la causa i on l’efecte. McGinn és del 1950 és a dir que una vivència semblant és més aviat probable. Per cert, la seva pel•lícula preferida sense cap dubte és Brief Encounter, una elecció que no comparteixo, però que em sembla especialment simpàtica.

Glasgow

La necropolis de Glasgow
L'escola d'art modern
Menjador de la House for an art lover
Pollock Park
Pollock House
Burrell Collection

Deia Tullio Gregory a començaments del 90 quan va venir a Barcelona invitat per la SCF que per conèixer una ciutat cal visitar el mercat central i el cementiri, és a dir, que li dóna als vius i que li dóna als morts. Cal dir que una visita al mercat de la Boqueria li va donar una molt bona impressió de Barcelona. En aquells temps el procés de transformació en parc temàtic tot just començava. No tinc ni idea d’on és el mercat central de Glasgow i de fet dubto que existeixi. En canvi, el cementeri hauria justificat l’aprovació del professor italià. Si més no, el principal cementeri de la ciutat, la necropolis del costat de la Catedral. Un turó que s’alça al bell mig de la ciutat i des del que es poden tenir una bona perspectiva del conjunt. Un lloc tranquil que convida a pensar com a cert el tòpic de l’etern repòs. El cementiri és de començaments del XIX si no vaig errat i està presidit a la cimera per una estàtua de John Knox, potser la figura més decisiva de la història escocesa.
Vaig visitar Glasgow aquest cap de setmana, bastant per casualitat, i em vaig trobar una ciutat d’una gran vivacitat, potser la més animada de la illa després de Londres. És clar que vaig estar un cap de setmana de juny més aviat solejat i això crea en els naturals de qualsevol lloc d’aquesta illa una sensació de gran eufòria; de fet, enlloc no m’ha semblat tan fàcil començar un a conversa com a aquesta ciutat. Al temps de l’equinocci d’hivern, en canvi, és fàcil que no hi hagi gens de sol i l’ambient deu ser força depressiu. Glasgow comparteix amb Barcelona, a més de la previsible aprovació del sr .Gregory, el fet de tenir com a atracció turística fonamental el treball d’un arquitecte: Charles Rennie Mackintosh, el qual, com Gaudi, treballà també dins de l’àmbit del disseny. No menys d’una dotzena d’obres importants d’aquest arquitecte es troben als voltant de la ciutat. Jo hi vaig poder veure dues de les més importants: l’escola de belles arts de la ciutat i l’anomenada House for an art lover, dissenyada al començament del segle anterior i construïda el 1996. Són edificis d’una personalitat indubtable. D’entrada allò que més em recordava era el modernisme, però té una arrel a l’estil medieval escocès i anuncià moltes de les que després serien les formes de l’arquitectura d’avantguarda. Sembla que le Corbusier havia estudiat l’obra d’aquest arquitecte escocès amb molta atenció.
Un cap de setmana se’m quedà curt enfront de la riquesa de l’oferta cultural d’aquesta ciutat. Hi ha però un lloc que cal esmentar: el Pollock Park. Una extensa zona forestal al sud de la ciutat que ha estat considerada el millor parc d’Europa. Dins hi ha la Pollock House, una mansió georgiana amb una molt bona col•lecció de pintura clàssica espanyola que inclou obres de Murillo i el Greco i el edifici-seu de la Burrell colection. Burrell fou un mega-millionari del seu temps que es feu amb una col•lecció important, la qual deixà a la seva ciutat natal amb la condició que li donessin un emplaçament adient, lluny de la degradació urbana. La seu actual satisfà del tot aquest desig, tot mantenint una unitat entre l’interior amb les obres exposades i el bosc que l’envolta. A la col•lecció es poden trobar un dels primers autoretrats de Rembrandt, als 26 anys, i la que possiblement és la millor col•lecció del Regne Unit de pintures de Degas.

God is back

Dilluns passat a la LSE, John Gray fa un presentació del llibre God is Back, junt amb un dels seus autors John Micklethwait. La tesi del llibre és que un dels fenòmens més característics del nostre temps ha estat un revifament de la religió propiciat pel que podríem anomenar, seguint la idea dels autors, l¡adveniment de la llibertat de mercat religiós. El cas dels Estats Units provaria aquesta afirmació. La vigorització de la religió hauria de veure’s així com una conseqüència de la competència entre les diferents religions. Gray es mostrà plenament d’acord amb la primera idea, la mort de Déu ha estat una profecia fallida amb l’excepció d’alguna península decadent. Això implica òbviament una falsació absoluta de totes les teories progressistes, és a dir, il•lustrades, de la història. Vist com ha anat tot plegat, és difícil, em sembla, intentar negar aquest fet, però és clar que això obliga a un cert treball de ubicació a la realitat a tots els que, com jo, hem estat educats a la fe del progrés. La segona tesí és, però, molt més discutible ja que potser aquí hi ha una projecció massa grollera de l’experiència occidental. La seva contrastació implicaria un examen a fons del ressorgiment que està experimentat el confucianisme a Xina, o l’hinduisme a la India, fenòmens d’entrada més connectats al nacionalisme que al lliure mercat.

Pierrot le fou

El BFI ha dedicat un cicle a la nouvelle vague que tenia com a culminació la projecció d’una còpia nova de Pierrot le Fou, el film rodat per J.L.Godard el 1965. Vaig veure-la per primera vegada a començaments del vuitanta mogut per l’entusiasme d’en Ferran Saez. Com a bons companys, jo i en Robert,varem mentir lleugerament i ens declararem horroritzats. Personalment,jo no ho estava pas, però si una mica descol·locat. Al capdavall, era un film més aviat extemporani en un moment en què jo mirava de carregar-me de raons per defensar la narrativa americana clàssica (cosa que a la universitat catalana dels vuitanta era una completa heretgia, com qualsevol altra manifestació cultural que vingués del país de l’ànec Donald). A hores d’ara, el film de Godard no ha perdut interès sinó que l’ha guanyat. Per no perdre, no ha perdut poder provocació. És un film que només deixa dues opcions: la primera és menystenir-lo com una rucada circumstancial. Si, pel contrari, ens el prenem seriosament i assumim el joc desenvolupat per Godard, llavors entrem certament a una zona de erill. Pierrot le Fou és un film sobre la mort del cine i en Godard el tema de la mort del cine s’extèn a la mort de la civilització. Allò que volgué reflectir Godard és inapel·lablement el final d’un camí, en primer terme, el de la forma narrativa tradicional, de la qual el film és un testimoni, però més enllà d’això, allò que testimonien les imatges de Godard és la mort de la nostra civilització. El insuperable divorci entre la nostra cultura i la naturalesa, el complet anorreament de les facultats humanes implicat per la moderna societat de consum (l’escena de la festa és d’una actualitat que ens hauria d’avergonyir si en fóssim capaços). En aquest sentit el film prefigura amb nitidesa els incidents parisencs de tres anys després entesos com a revisió popular del drama que havia tingut lloc a Davos l’any 1929. Tanmateix el film de Godard no deixa lloc per a l’utopia i Pierrot-Ferdinand es trobarà tan desplaçat a la costa blava com podem imaginar que havia estat a Paris. Fa tres anys havíem explicat el nihilisme essencial que constituïa el cor de la proposta feta per A bout de souffle. A Pierrot le fou, el nihilisme és més desencarnat, perquè no hi ha cap mena de coartada estètica, com les que sovint es troben a la primera etapa de la filmografia de Godard que es va cloure, més o menys, amb aquest film.

Sierra de Teruel

Diumenge al BFI tinc l’oportunitat de veure Victor Erice que fa una presentació del film de Malraux, Sierra de Teruel, una versió diferent i més ajustada a les intencions de l’autor que la projectada més comunament amb el nom d’Espoir. Erice explicà a la seva intervenció els fets fonamentals. La pel•lícula fou començada a rodar a Barcelona el juliol del 1938 amb un suport important del govern republicà que la considerava una eina decisiva a la batalla propagandística. El rodatge es realitzà als estudis Orphea situats a Montjuic i a la muntanya de Montserrat. Des de Montjïc, el 24 de gener Malraux veié l’arribada de les primeres tropes nacionals, “els perses” segons el seu comentari. Pràcticament això suposa el final del rodatge. Encara pogué acabar al seu país algunes escenes projectades al guió inicial i oferir un primer muntatge a finals de l’estiu del 1939. Tanmateix, un esdeveniment polític suposà el final de les possibilitat de difusió del film: el pacte germano-soviétic causa de la prohibició de la pel•lícula, considerada massa revolucionària. El govern de Vichy intentà destruir totes les còpies, però una que es salvà per casualitat fou la base per l’estrena del film a finals del 44 amb el títol d’Espoir. Una altra còpia però va poder ser salvada per Max Aub en el seu exili mexicà i acabà finalment a la llibreria del Congrés. Descoberta fa vint anys, és la que fou projectada diumenge. Les diferències fonamentals són dues entre les dues versions: d’una banda, al muntatge de 1944 havien desaparegut completament totes les contribucions espanyoles, llevat, és clar, dels actors. D’altra banda, a la versió de 1944 l’escena final, la baixada de la muntanya, està considerablement escurçada
La presentació era interessant però resultà, al capdavall, un xic desastrosa. Erice no parla gens d’anglès i feu un discurs molt preparat amb ambicions de qualitat literària, potser massa literari. Al seu costat una traductora havia de fer arribar al públic anglès les seves idees. La traductora prèviament no s’havia llegit el text. No es van coordinar mai. Es trepitjaven l’un a l’altre constantment i a més la traductora no va saber traduir amb rapidesa termes com “carlinga” (Erice no condescendí a explicar-li que es tractava de la cabina), Esquil o “raccord”. Tot plegat provocà que els anunciats quaranta minuts d’exposició es doblessin. Quan ja duien més d’una hora part del públic començà a protestar i exigir la projecció del film, d’altres decidiren fer costat a l’orador i el xivarri d’uns i altres assolí unes dimensions preocupants i insòlites en aquell lloc. Erice però digué tot el volia dir després d’invitar a marxar-se tots els que no estiguessin d’acord.
La pel•lícula és però no només un testimoni important sinó una obra d’una qualitat cinematogràfica important, malgrat el seu caràcter d’obra única (Malraux no tornà a rodar mai més, ni a escriure cap novel•la). Genèricament, s’inscriu dins del subgènere dels films d’aviadors (Malraux mateix havia pilotat avions de combat a la guerra d’Espanya) i les escenes de la batalla final amb els franquistes estan fetes amb una dignitat i convicció remarcables. Aguanten bé la comparació amb els films americans d’uns anys després, malgrat que els mitjans eren bé migrats. L’escena final, la baixada de la Muntanya per recollir les restes de l’avió sinistrat, és un bon moment cinematogràfic, ple de força i emoció. Curiosament, suposo que per motius de correcció política, el terme “moros” amb el que els republicans designaven les tropes franquistes, mai no aparegué als títols de la traducció anglesa.
Completa la projecció l’estrena d’un curt d’Erice sobre memòria i cinema on contraposava mitjançant el muntatge, la mort d’Ana Magnani a Roma città aperta amb l’estat actual d’aquest carrer una tarda on jugava la selecció italiana i també les imatges del film acabat de projectar amb imatges actuals del camí de la muntanya i el poble de Collbató, on es rodà l’escena final del film.

Donald

L'ànec posant com a estrella
L'ànec en el seu estat més característic
Donald Duck (també conegut com Jaio en alguns petits cercles) ha fet avui setanta-cinc anys. Una llarga i fructífera vida en la que ha assumit tasques com defensar els valors americans enfront de Hitler i l’Alemanya Nazi o mostrar la importància que tenen les matemàtiques per tenir un cap ben moblat. Aquest aniversari significa que precedí tot el gran cicle del cine negre americà i per tant ningú no li pot discutir pas el seu caràcter pioner i fundador quan parlem d’antiherois cinematogràfics. Feliç aniversari pel palmípede més important de la història!

Pel Marc, fidel i devot seguidor

In a lonely place

In a Lonely place és una de les dues pel•licules que Nicholas Ray feu per la productora Santana, propietat de l’actor Humphrey Bogart. El lloc solitari és Hollywood i la pel•lícula és una de les més afortunades en les que Hollywood es retractà a ell mateix. El guió era esplèndid per il•lustrar la vessant més neuròtica del personatge Bogart, però també per reflectir les inquietuds de Ray, la seva obsessió pels desplaçats, per la gent incapaç de tornar a una casa que ja no existeix. Completà el repartiment la que llavors era la seva esposa Gloria Grahame (anys després del divorci es convertiria en la seva jove perquè és casà amb el fill de Ray. Tingué fills amb tots dos) una de les actrius més atractives i interessants del cine americà. In a lonely place és una pel•lícula desesperançada i enormement comprensiva amb les febleses dels seus personatges. Des del meu punt de vista la més emocionant de totes les pel•lícules filmades per Ray., potser perquè tampoc no acabo de veure ben clar com es pot resoldre l’equació que no saben resoldre ni els personatges de Bogart ni el de Grahame: la fórmula per estimar i seguir essent un mateix.

The great game

The Great game és el nom amb el que Kipling denominà els enfrontament entre els imperis rus i britànic, pel control de l’Asia Central. Ara és també el nom del cicle d’obres de teatre escenificades al Trycicle sobre la història i el present d’Afganistan. Mentre que a Barcelona, pel que recordo, el teatre polític és una raresa absoluta i gairebé una heretgia, els espectacles són per passar l’estona, a Londres tot i ser minoritari té una certa vida, de la qual és responsable sobre tot aquesta institució, el Trycicle, de Kilburn. Hom pot veure les 12 obres d’una tirada en tot un dia o anar tres nits per veure-les totes. És una opció més relaxada i ha estat finalment la meva. Les quatre primeres obres reben el títol genèric d’ Invasions i Independència. La segona, Comunisme,els mujaidins i els talibans, la tercera, resistint la llibertat. Només tretze actors fans tots els papers amb un esforç extraordinari. Les obres són un preciós exemple d’escriptura col•lectiva. Totes foren encarregades als autors per la direcció del teatre i ells es documentaren per cobrir un període històric o reciclaren idees que ja en tenien. Atès que l’experiència ha estat molt bona, en faig cinc cèntims de cadascuna de les obres:

BUGLES AT THE GATES OF JALALABAD by Richard Bean
Es una obra ambientada a la primera Guerra d’Afganistan el 13 de gener de 1842. Jalalabad es una de les portes de Kabul i els fets recreats constitueixen una de les majors desfetes de l’exèrcit britànic ( i n’hi ha unes quantes). Una campanya en principi fàcil contra uns salvatges, vestigis de l’edat mitjana, que acabà amb l’aniquilació de tot un cos de l’exèrcit. L’obra barreja dos temps: la recreació dels fets des de la distancia per la vídua d’un general i el diàlegs entre quatre dels supervivents de l’exèrcit angles en un moment de la seva fugida, que serveix per exposar la seva opinió i la seva vivència dels fets.
DURAND’S LINE by Ron Hutchinson
Aquesta obra te lloc el 1893 i els dos personatges principals son Sir Henry Mortimer Durand, ministre de la India Britànica i Abdur Rahman, emir d’Afganistan. L’obra representa el moment en que foren decidides les fronteres d’Afganistan, fent simplement una línia sobre el mapa, i contrasta dos punts de vista: l’escepticisme de l’emir que no acaba de veure el sentit de l’acció i que pensa que tot plegat produirà mes problemes dels que soluciona i la convicció profunda de sir Durand de la bondat intrínseca i la necessitat del seu acte. Es de totes les obres la mes brillantment dialogada i la mes interessant filosòficament, doncs ens recorda que al XIX, també hi hagué un fonamentalisme, però fou un fonamentalisme del progrés. Es un encert d-Hutchinson contraposar aquest entusiasme, en el sentit humeà del terme, amb una saviesa oriental ancestral com en un moment donat replica l’emir: What you see as perfumed indolence (referint-se a la pretesa passivitat oriental) may be a recognition of the dangers of thoughtless change. Es una obra on es veu molt clara una idea que mes argumentada filosòficament es troba als textos de Gray: la manca de sentit que té la projecció universal de formules politiques nascudes i experimentades en el context europeu, encara que l’orgull dels filòsofs els hi faci pensar que son ells els portaveus de la humanitat.
CAMPAIGN by Amit Gupta
També aquesta obra es fonamentalment un diàleg entre dos personatges. Ambientada al nostre present, els dos protagonistes son Harry Hawk, un diputat secretari del primer ministre i el professor Tariq Khan, reconegut historiador de la universitat d’Oxford, expert a la història de l’Afganistan. L’entrevista te lloc al Foreign Office i en principi el seu objecte és assessorar el diputat, i per tant el ministre, sobre el Rei Amanullah que governà Afganistan des del 1919 al 1929 i que intentà impulsar un seguit de reformes que, d’haver triomfat, haguessin convertit el seu país en una democràcia liberal. Amanulah comptava amb l’ajut del seu sogre Tarzi, un dels intel•lectuals mes importants del període. No va poder però vèncer la resistència dels caps de les tribus que finalment el foragitaren amb l’ajut dels britànics que cercaven revenja i la recuperació de la seva influencia al país (Amanulah volia obtenir la complicitat dels americans i els soviètics). Quin interès te aquesta vella historia pel govern britànic actual? Segons el diputat mostrar que l’aspiració a la democràcia liberal forma part de la tradició pròpia del país, que no es una imposició estrangera i així justificar una retirada de les tropes britàniques que ara per ara ja no sols es un desig, sinó que comença a ser una necessitat.
NOW IS THE TIME by Joy Wilkinson
Consisteix en una escenificació de la fugida del rei Amanullah, junt amb la seva dona i el seu sogre el 1929. Aturats per una fallida del cotxe els personatges mostren el seu recel, parlen de les seves aspiracions i finalment acaben rebent la noticia de la deposició del rei
BLACK TULIPS by David Edgar
El tema aquí es la intervenció militar soviètica. L’obra es divideix en cinc escenes que avancen en ordre invers al cronològic. Des de 1987 al 1981, veiem un seguit d’escenes militars on els discursos es contrasten amb el fracàs experimentat per les tropes soviètiques. L’ordre invers permet apreciar possiblement que l’error soviètic no fou diferent del dels anglesos un segle abans, la ignorància i el menyspreu de les gents i el país on estaven lluitant.
BLOOD AND GIFTS by JT ROGERS
El tema d’aquesta obra és la intervenció americana a la guerra dels afgans contra els soviètics. L’eix de la història és la relació entre un americà, membre de la CIA, i un líder militar antisoviètic. L’obra il•lustra la preferència que acabaren tenint els grups més radicals, els que després serien els talibans, i com aquesta preferència acabà duent fins a l’extremisme, grups originàriament molt menys radicals.
MINISKIRTS OF KABUL by David Greig.
Una de les obres més reeixides en part per la bona química existent entre els seus protagonistes, Jemima Rooper i Ramon Tikaram. L’obra mostra una entrevista imaginària entre una escriptora britànica que pensa que l’imperi britànic fou un error i Najibullah el president d’Afganistan a l’època de la intervenció soviètica. El personatge és presentat d’una manera essencialment ambivalent, com l’individu amb més resolució per dur Afganistan a la superació de l’edat mitjana, però també un individu brutal i sanguinari. L’obra es situa el 1996, quan després de quatre anys d’arrest domiciliari Najibullah espera l’arribada de les forces talibans. El fet cert és que, confiat potser en el seu carisma, refusà les ofertes que li feren per fugir. La imaginària entrevista serveix per fer un recorregut per l’existència del líder, constatar la seva admiració per les Spice Girls i apuntar la reflexió que la major part dels problemes del món tenen la seva arrel a la imaginació dels britànics. Finalment l’escriptora li revelarà el seu destí: brutalment torturat i executat després de l’entrada dels talibans.
THE LION OF KABUL by Colin Teevan
La trama d’aquesta obra és potser la més interessant de totes les representades. La protagonista, Rabia, és la responsable d’una agència d’ajut humanitari que vol saber que ha passat amb dos dels seus col•laboradors desapareguts mentre repartien menjar al Kabul controlat pels talibans. L’entrevista amb el responsable del ministeri és del tot tensa, per finalment descobrir que els dos homes han estat lliurats com a esmorzar al Lleó del zoo, per haver-se dirigit a una dóna que els havia sol•licitat un sac d’arròs. Tot i que els fets no estaven clars, el cap talibà té pocs dubtes de la culpabilitat d’uns homes ensinistrats per una dóna que, òbviament, no és una bona musulmana. Tanmateix, dins de la lògica dels talibans no és permès que hom pugui prendre’s justícia per la seva mà. Com que Rabia refusa decidir ella un càstig, un jutge islàmic lliura els responsables de l’acció al lleó. Rabia anuncià el final de l’ajuda humanitària, fet que deixa els talibans del tot indiferents. El seu traductor Ismael, interpretat per un actor fantàstic Paul Bhattacharjee, no l’acompanya en el seu retorn. Quan ella enfurismada li pregunta de quina banda està, ell respon que dels que han de restar quan els estrangers se’n vagin.
HONEY by Ben Ockrent
El protagonista d’aquesta obra és un altre personatge històric, Ahmad Shah Massoud, ministre de defensa del govern afganès enfrontat al talibans, assassinat per Al-Quaeda dos dies abans de l’esfondrament de les torres bessones. L’obra es centra en les seves relacions amb la CIA i els seus intents infructuosos de convèncer als americans de la perillositat dels talibans i de la seva connivència amb els pakistanesos.
THE NIGTH IS DARKEST BEFORE THE DAWN by ABI MORGAN
És la més optimista de les obres representades. Explica la història de l’obertura d’una escola de noies que havia estat prèviament clausurada pels talibans i ens parla de la mala consciència generada pel fet del tancament , com passa sempre en aquests casos la major part de la gent no fou capaç de plantar cara, però també de l’esperança despertada.
ON THE SIDE OF ANGELS by Richard Bean
Els protagonistes són ara els responsables d’una ONG que s’enfronten a un dilema moral: cloure un pacte amb un senyor de la guerra que permetrà l’accés de tot un poble a l’aigua potable a canvi de lliurar en matrimoni tres noies de deu anys a uns senyors una mica més grans, posem quaranta anys més grans. L’argument serveix per plantejar una reflexió sobre les implicacions morals del mujlticulturalisme i iniciar una comparació entre les diverses patologies morals, el col•laborador més indignat moralment ha abandonat la seva mare octogenària amb Alzheimer. L’actriu protagonista d’aquesta obra és Jemma Regrave, la qual, com la foto testimonia prou bé, sembla un exemple viu de la validesa de les lleis de la genètica. (és la neboda de Vanessa, com ella esquerranosa i també una excel•lent actriu)
CANOPY OF STARS by Simon Stephens
Aquesta obra es centra a un soldat britànic. Som testimonis de la seva entrada en batalla, de la mort del seu amic i del seu difícil impossible retorn a casa, a Manchester. La darrera escena ens el mostra veient futbol belga i bevent té a les dues de la matinada, mentre la seva dona li retreu la seva incapacitat de comunicar-se ni amb ella, ni amb el seu fill petit, tot considerant la manca de sentit dels seus esforços i, en conseqüència, de la intervenció britànica. Jay li explica llavors amb la història d’una nena de deu anys, atacada amb àcid per anar a l’escola. Això no convenç, però, la dóna. També, replica, hi ha gent com aquest agressor al nostre carrer i segurament, penso jo, té tota la raó.

Eleccions europees

La coordinació entre els organismes electorals no és tant precisa com hauria de ser i això em dona l’oportunitat de votar dues vegades a les eleccions europees, com a ciutadà britànic i com a ciutadà espanyol. Tinc però la impressió que fer-ho a tots dos llocs no deixa de ser una mena de frau. Finalment decideixo complir amb el meu propòsit inicial i votar només aquí a Londres, encara que previsiblement això em valdrà la censura moral de l’inefable conseller de governació de la Generalitat, que em reduirà a la condició de indocumentat i poca-solta. Vaig votar ahir en la solitud característica de les oficines electorals del meu barri. Si més no, en aquestes eleccions encara puc trobar una bona raó per participar, encara que només sigui contribuir a aigualir el previst creixement de l’ultradreta britànica. És la darrera vegada que participaré a unes eleccions des d’aquest país i em produeix un sentiment d’una certa melancolia Tot i la creixent desmoralització dels britànics envers el seu sistema, és un bon senyal que mantinguin uns nivells raonables de vergonya. Aquesta setmana han dimitit quatre ministres. No sé si en tota la història de la democràcia espanyola des de la segona restauració, s’han produït quatre dimissions. A les del diumenge, en canvi, em veig incapaç per trobar un argument per votar a cap partit; en molts casos ni tan sols soc capaç d’establir diferències massa positives entre les eleccions majoritàries i l’ultradreta, més enllà de les merament retòriques.

Pembrokeshire, per acabar

Palau del Bisbe de Lamphey
Castell de Carew
Lilyponds de Bosherston
St. Gowan's
Castell de Pembroke

Pembrokeshire té també alguns llocs interessant fora del Coastal National Walk. Possiblement el de més anomenada és el castell de Pembroke, un dels més importants conservats a Gales que, com ja vaig explicar en un altre ocasió, és possiblement el país on es conserven més castells d’Europa. Fa uns sis-cents anys una jove vídua, catorze anys només, infantà qui després seria Enric VII, el fundador de la dinastia dels Tudor i per tant l’iniciador dels temps moderns en el que acabaria sent el Regne Unit (les dues dinasties que modelaren l’Anglaterra moderna eren per tant d’origen no anglès: gal•lesos i escocesos).La visita estava guiada per un dels voluntaris als quals normalment estan encomanades aquestes tasques que desplegà uns simpatia i una intel•ligència excepcional. Ens explicà també que el castell és el lloc originari de tots els Fitzgerald (literalment fill de Gerald) cosa que incloïa per tant la família Kennedy i, si admeteu una concepció del tot clàssica de la família, la gran Ella Fitzgerald.
A l’extrem més occidental de la illa, Saint Gowan, un dels molts finals de la terra que hi ha a la costa atlàntica, és un lloc amb una personalitat singular. Bastida al segle XI, es confon de lluny amb el penya-segat on es fonamenta. Dues milles al nord, a Bosherston uns estancs construït artificialment defineixen un interessant contrapunt al paisatge coster que descrivíem ahir. Per dins, hi ha també molts vestigis de l’edat mitjana quan l’economia del país estava vinculada als ordres monàstics fins a l’època d’Enric VIII. A Carew, hi ha encara en funcionament un molí d’aigua, al costat d’un castell i a Lampheyles restes de l’antic palau del bisbe, un dels pocs edificis d’aquesta mena que encara resta, més o menys, dempeus a l’illa.

Pembrokeshire

Pembrokshire és la comarca més occidental del País de Gales. El seu atractiu turístic més important és el Coastal National Walk que segueix el perfil de la seva costa per una longitud superior a les cent milles. Hi havia d’estat de passada fa tres anys, de camí cap a Irlanda, quan vaig visitar St. David’s la ciutat més petita del Regne Unit. Aquest cop em vaig quedar a Tenby, en la part sud de la península, una ciutat que va esdevenir un centre turístic de primer ordre a l’època victoriana i que encara manté una bona part de les seves muralles medievals. Van ser dies esmerçats fonamentalment a passejar pels camins de l’esmentada ruta. El temps va ser, les fotos permeten apreciar-ho, excepcionalment càlid i lluminós per aquelles contrades. Segurament he encertat amb els tres o quatre dies que tenen d’estiu.
Caminar és, atesa l’edat en què vaig entrant, l’exercici més saludable a l’abast de les meves possibilitats. També és un mitjà acceptablement efectiu d’higiene mental (incomparable amb el futbol però aquest ja està fora de les meves possibilitats). L’extensió del camí et permet aïllar-te eficaçment de la resta de la humanitat i pels amants del mar, com és el meu cas no es pot concebre cap espectacle millor. El camí segueix un successió de penya-segats batuts contínuament per les onades; de tant en tant apareix una petita platja, sovint inaccessible i, per tant, del tot verge. D’altres vegades plenes de nadius que han desenvolupat l’hàbit de prendre el sol mentre es protegeixen del vent, sovint furiós. Vaig estar-me quatre dies i no m’hagués important estar-me 400. La muntanya en canvi em cansa molt ràpidament potser perquè, d’entrada, a l’alçada no m’hi trobo físicament bé, mentre que la salabror té un caire clarament tonificant. Mentre les connotacions de la mar són positives en gairebé tots el cassos, la primera associació que em ve al cap amb l’alta muntanya són les sinistres associacions alpinistes que foren un dels bressols del nazisme.
Aquest dies a més els marges del camí estan plens d’una floració feréstega, de dimensions petites, però intensa en lluminositat i color. Com em passa sempre que surto dels murs de la ciutat, la meva ignorància es fa present de forma aclaparadora. La riquesa ornitològica és important però no en sé prou per fruir-ne. Quan entro en un cert moment amb una zona boscosa sense estar massa atent distingeixo llebres i una guineu ben grossa que s’esmuny ràpidament al meu pas. Inevitablement em venen al cap les cabòries descrites per Sebald en un dels seus llibres, potser els millors textos de la darrera part del segle XX. Dissabte a la tarda, prop de St. Gowan’s, el camí recorre una superfície molt plana i travesso un grup de cavalls que han sortit a pasturar i fer exercici. Han criat fa poc i per això me’ls miro de lluny però prou a prop per poder entendre l’admiració que aquests animals desperten a molta gent. Recordo la mort de Sterling Hayden a The Asphalt Jungle potser la millor escena que mai rodà John Huston, del tot definitòria d’una certa idea d’Amèrica

Adolescències

Al darrer llibre de Luri que ja vaig comentar fa uns dies, en un cert moment, i basant-se en el testimoni d’unes inscripcions molt antigues, s’introdueix la idea que els adolescents són més o menys iguals a totes les èpoques. La setmana passada vaig acomiadar-me d’una altra generació de batxillers, després d’haver llegit els seus exàmens i de les discussions habituals sobre qui passa o qui deixa de passar i em vingué al cap aquesta idea amb la que no puc estar d’acord o, almenys, no del tot d’acord. Evidentment, ho estic en un sentit primer de l’expressió, coses com la pubertat i, en genera,l tot el referent a la maduració biològica segurament no poden canviar gaire. Però l’adolescent no és un producte de la biologia, sinó un constructe social. De fet,em sembla que a determinades societats parlar d’adolescents, com parlem a la nostra, és un contrasentit i no cal anar a arxipèlags improbables, potser seria prou amb retrocedir uns quants anys en el temps. De fet, quan comparo aquests alumnes amb la meva classe de COU de fa quasi trenta anys hi veig una diferència molt essencial i de la que es deriva qualsevol altra. En un cert sentit, tots, fins i tot els més badocs, teníem una certa consciència de que el fet del batxillerat en posava ja en un cert sentit a una vida adulta. Enfront del batxillerat hi havia una alternativa no només teòrica, sinó real per a la major part de la població, que era el treball. Circumstàncies diverses, i en part la pròpia elecció, et podien dur a les aules d’un institut, però hi havia una altra cosa. Els meus alumnes no tenen cap altra cosa. Això té vessants positius, però també un de negatiu: els impedeix pensar la seva activitat com a fruit d’una decisió pròpia i els facilita la fàcil justificació de l’obligació externa no assumida. Potser el meu record no coincideix amb el d’altres lectors. Jo vaig estudiar al Milà i Fontanals, és a dir, a un Institut ubicat a una zona de Barcelona clarament obrera. Potser a classes socials més elevades, l’alternativa del treball tampoc era factible. Pel meu record personal, diria que només a les molt elevades. Si això és així, la conclusió és que quasi tots els adolescents tenen allò que fa uns anys només era un patrimoni dels més pijos i, si voleu, hi podeu veure un guany.