Sierra de Teruel

Diumenge al BFI tinc l’oportunitat de veure Victor Erice que fa una presentació del film de Malraux, Sierra de Teruel, una versió diferent i més ajustada a les intencions de l’autor que la projectada més comunament amb el nom d’Espoir. Erice explicà a la seva intervenció els fets fonamentals. La pel•lícula fou començada a rodar a Barcelona el juliol del 1938 amb un suport important del govern republicà que la considerava una eina decisiva a la batalla propagandística. El rodatge es realitzà als estudis Orphea situats a Montjuic i a la muntanya de Montserrat. Des de Montjïc, el 24 de gener Malraux veié l’arribada de les primeres tropes nacionals, “els perses” segons el seu comentari. Pràcticament això suposa el final del rodatge. Encara pogué acabar al seu país algunes escenes projectades al guió inicial i oferir un primer muntatge a finals de l’estiu del 1939. Tanmateix, un esdeveniment polític suposà el final de les possibilitat de difusió del film: el pacte germano-soviétic causa de la prohibició de la pel•lícula, considerada massa revolucionària. El govern de Vichy intentà destruir totes les còpies, però una que es salvà per casualitat fou la base per l’estrena del film a finals del 44 amb el títol d’Espoir. Una altra còpia però va poder ser salvada per Max Aub en el seu exili mexicà i acabà finalment a la llibreria del Congrés. Descoberta fa vint anys, és la que fou projectada diumenge. Les diferències fonamentals són dues entre les dues versions: d’una banda, al muntatge de 1944 havien desaparegut completament totes les contribucions espanyoles, llevat, és clar, dels actors. D’altra banda, a la versió de 1944 l’escena final, la baixada de la muntanya, està considerablement escurçada
La presentació era interessant però resultà, al capdavall, un xic desastrosa. Erice no parla gens d’anglès i feu un discurs molt preparat amb ambicions de qualitat literària, potser massa literari. Al seu costat una traductora havia de fer arribar al públic anglès les seves idees. La traductora prèviament no s’havia llegit el text. No es van coordinar mai. Es trepitjaven l’un a l’altre constantment i a més la traductora no va saber traduir amb rapidesa termes com “carlinga” (Erice no condescendí a explicar-li que es tractava de la cabina), Esquil o “raccord”. Tot plegat provocà que els anunciats quaranta minuts d’exposició es doblessin. Quan ja duien més d’una hora part del públic començà a protestar i exigir la projecció del film, d’altres decidiren fer costat a l’orador i el xivarri d’uns i altres assolí unes dimensions preocupants i insòlites en aquell lloc. Erice però digué tot el volia dir després d’invitar a marxar-se tots els que no estiguessin d’acord.
La pel•lícula és però no només un testimoni important sinó una obra d’una qualitat cinematogràfica important, malgrat el seu caràcter d’obra única (Malraux no tornà a rodar mai més, ni a escriure cap novel•la). Genèricament, s’inscriu dins del subgènere dels films d’aviadors (Malraux mateix havia pilotat avions de combat a la guerra d’Espanya) i les escenes de la batalla final amb els franquistes estan fetes amb una dignitat i convicció remarcables. Aguanten bé la comparació amb els films americans d’uns anys després, malgrat que els mitjans eren bé migrats. L’escena final, la baixada de la Muntanya per recollir les restes de l’avió sinistrat, és un bon moment cinematogràfic, ple de força i emoció. Curiosament, suposo que per motius de correcció política, el terme “moros” amb el que els republicans designaven les tropes franquistes, mai no aparegué als títols de la traducció anglesa.
Completa la projecció l’estrena d’un curt d’Erice sobre memòria i cinema on contraposava mitjançant el muntatge, la mort d’Ana Magnani a Roma città aperta amb l’estat actual d’aquest carrer una tarda on jugava la selecció italiana i també les imatges del film acabat de projectar amb imatges actuals del camí de la muntanya i el poble de Collbató, on es rodà l’escena final del film.