Abstenció i lucidesa

Els diaris catalans ja han ajornat fins les properes eleccions el debat sobre l’abstenció i potser per això val la pena dir alguna cosa. La meva composició de situació és la següent: l’abstenció és el resultat del creuament entre una insatisfacció clara sobre el present i una oferta en el fons monolíticament conservadora. La insatisfacció sobre el present té arrels a una bona colla de problemes que ens amenacen, que ni els polítics ni la societat semblen capaços d’afrontar, i també en el fet que les expectatives generades per la religió del progrés i pels anys de creixement eren molt altes i segurament infundades. Pel que fa a l’oferta dels partits, un mantra d’una certa intel•lectualitat és la de la superació del conceptes de dreta i esquerra. Certament les diferències entre l’esquerra i la dreta no en són grans enlloc. Però allò significatiu és que els elements ideològics centrals per mobilitzar l’electorat, el progressisme d’esquerres i el nacionalisme, són essencialment conservadors. El primer perquè l’única idea de fons a hores d’ara es redueix a allò de en tiempos de tribulacion no hacer mudanza, el segon perquè consisteix en la reivindicació d’un país que no ha existit i que segurament no va existir mai. Tot plegat una oferta ben pobre que seria més efectiva si hom li donés la importància que realment té (la política catalana i espanyola està sobredimensionada) i si hom assumís d’una manera humil la lucidesa mostrada per un senyor com Toni Blair (del qual, certament no en soc un seguidor) a unes declaracions recents:

We had ten years of record growth when I was primer minister. I have unfortunately, come to conclussion that it was luck.