Dublin I

El cap de setmana passat vaig estar a Dublin aprofitant les facilitats donades per les companyies de baix preu, en aquest cas Ryan air. El viatge de Londres a Dublin és curt, mica menys d’una hora, és a dir menys de la meitat del temps que ens va costar arribar a Stansted des de Portobello Road un divendres a les quatre de la tarda. Em feia certa il·lusió arribar a una ciutat curiosa que es pot definir de manera contradictòria: un dels centres de referència de la cultura europea, especialment de la seva literatura i al mateix temps un lloc famós per un cert provincianisme. Un cap de setmana no és gaire temps, però de fet ambdues coses semblen ser certes. Les vinculacions literàries de Dublin són aclaparadores i la més sobresortint és la de Joyce. Hi ha un museu i centre cultural dedicat a l’autor de Finnegan’s Wake, es pot seguir la ruta de Leopold Bloom i de Stephen Dedallus per Dublin i de fet nosaltres mateixos varem estar prenent un Whisky irlandès a un pub anomenat Mulligan, prop del riu Leffey, on es van trobar la matinada del 17 de juny, Stephen y Leopold. L’any 2007 el bloomsday serà un dissabte i potser tindré l’oportunitat de veure-ho, encara que no si tindré cor per esmorzar un ronyó fregit amb llar com fa Leopold a la novel·la i sembla que cal fer el bloomsday. Tanmateix la vinculació literària que em concerneix més íntimament no és amb Joyce, del qual no soc estrictament un fan, sinó d’un, pel meu gust, majors genis de la literatura mundial; un d’aquests homes que justifiquen la literatura d’una llengua: Jonathan Swift, el qual descansa a la catedral de San Patrici en un racó d’una de les naus dedicat la seva memòria. De totes maneres hi ha moltes eleccions possibles quan es tracta de triar un escriptor de Dublin, com feu palès la visita al museu dels escriptors irlandesos. Només cal esmentar autors com G.B. Shaw, Oscar Wilde o Samuel Beckett. Un lloc tan petit i d’on surt tanta gent genial, forçosament ha de tenir alguna cosa especial. Tanmateix tots aquests autors oscil·laren en relació al nacionalisme irlandès entre la indiferència i la hostilitat.
San Patrici és junt amb Crist Church una de les dues catedrals de Dublin i, des del meu punt de vista, la més encertada arquitectònicament. Curiosament ambdues són anglicanes perquè l’església catòlica mai no ha volgut iniciar el procés de devolució. El lloc principal de culte catòlic és la pro-catedral de Santa Maria, al nord del riu Leffey, és a dir, fora del centre històric de la ciutat que és al sud del riu. Dins de San Patrici destaca no només el monument a Swift, sinó algunes tombes policromades del segle XVI. L’altre catedral, Christ Church, és la més lligada a l’establishment anglès, és a dir a les forces d’ocupació. Com l’anterior és gòtica i la seva part més destacada és la cripta.
Un element fonament del tarannà irlandès, com sap qualsevol espectador habitual de les pel·lícules d’un altre irlandès genial, John Ford, és l’afecció a la beguda. Evidentment, varem entrar en contacte amb aquesta vessant de la cultura irlandesa. D’entrada visitant uns quants pubs que van servir per constatar que segurament és cert que la cervesa Guiness sap millor a Dublin que a Londres (a la capital britànica sovint no la tiren bé, prefereixen servir cerveses del seu país), però també visitant la destil·leria de Jameson i l’exposició de Guiness. La primera visita és molt més interessant que la segona. Els de Jameson mostren la destil·leria i et pots fer una idea ben clara del procés de fabricació del Whisky (d’altra banda no gaire complicat). La intenció fonamental de la visita és convèncer els visitants de la superioritat del Whisky irlandès sobre el Bourbon i l’escocès, cosa segurament certa en cert nivells del mercat. Des del meu punt de vista, els maltes escocesos són imbatibles, però tampoc podem comparar una ampolla de Jameson amb un Johny Walker, etiqueta vermella i més o menys tenen el mateix preu. Els de Guiness han optat per fer una exposició amb una estètica propera a les exposicions patrocinades per l’ajuntament de Barcelona, és a dir del tot confusa. Aquí no et fas una idea gaire clara. No hi ha guia, sinó uns cartells que no es llegeixen perquè no hi ha gaire llum. Val la pena, però, prendre una Guinnes al bar del centre, a 60 metres d’alçada, on es pot gaudir d’una visió panoràmica de la ciutat.

Constatació

Plou, i tot sembla indicar que els homes segueixen morint i segueixen sense ser feliços.

Oliver Twist

Dimarts passat vaig tenir l’oportunitat de veure la preestrena al Regne Unit de la darrera pel·lícula de Roman Polanski, una nova adaptació de la novel·la de Dickens, Oliver Twist. La sessió és va dur a terme al NFT i va comptar amb la presència de dos dels protagonistes que després de la projecció varen respondre les preguntes del públic. Com és usual en aquests casos hi havia el típic enterat que no veia clar perquè fer una versió d’Oliver, quan ja se n’han fet moltes. Un dels actors li replicà que Dickens era un patrimoni tan valuós per la cultura anglesa com ho poguí ésser Shakespeare. De fet, jo vaig pensar-hi que a més de la vàlua literària de Dickens, evident encara que a casa nostra es prefereixen els seus coetanis russos o francesos, d’alguna manera el cine sempre és Dickens, perquè era el model narratiu de Griffith que ningú no discuteix com el veritable fundador del llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula té a més evident relació amb l’autobiografia de Polanski com ell mateix va reconèixer, perquè també patí una situació d’abandonament a la seva infància. En aquest sentit sembla complir una funció propera a la de la seva darrera pel·lícula, el pianista, on veiem les causes que propiciaren aquest abandonament. Crec que Polanski és un dels pocs mestres que encara queden vius i en actiu, per cert el Guardian anunciava la primera pel·lícula de Coppola en deu anys cal tocar-hi fusta, i aquesta pel·lícula és una bona mstra, com també ho era la molt oscaritzada el pianista, malgrat les objeccions plantejades per alguns crítics. El full de presentació parlava de la teatralitat de la versió realitzada per David Lean el 1948, segurament la més canònica, tot i que no tan popular com el musical realitzat vint anys després. Aquest defecte no se li pot atribuir en absolut a la pel·lícula de Polanski, caracteritzada per una posada en escena que mai no et permet veure la història des de fora. Al meu entendre el film té dos grans virtuts: la cura pel detall i el treball de direcció artística que li confereixen una gran fisicitat i el bon pols narratiu mostrat per Polanski sobretot a la segona part de la pel·lícula. No coneixia gaire els actors amb l’excepció de Ben Kingsley que té segurament el millor paper, el de Fagin, el patriarca del cau de lladres on Oliver és “educat”. La interpretació de Kingsley és brillant, i el seu cookney per cert inintintel·ligible, segurament assolirà alguna mena de premis. De fet, el seu personatge és el més interessant perquè és el més complex. Quan em vaig afeccionar al cine, crec que Polanski estava potser en el moment més baix de la seva carrera, Pirates, però l’interès dels seus primers films és innegable i aquests darrers no són pas inferiors.

El sobirà i el dissident

Un altre dels llibres que vaig llegir aquest estiu fou l’anomenat El sobirà i el dissident de Paolo Flores crec recordar, me’l vaig deixar a Barcelona. Hi ha un bon grapat d’idees interessants al llibre i m’agradaria destacar-ne algunes. La que més connexió té amb el treball que he desenvolupat a la Llull és la seva consideració sobre com s’efectua la degradació de la democràcia en el nostre temps: els fets inoportuns són anul·lats, no negant-los, ni deformant-los, sinó simplement convertint-los en opinions. No hi ha fets, només opinions, i com Plató ja va adonar-se quan escrivia el Gorgies, quan només hi ha opinió, l’única cosa que pot acabar comptant és qui és el més fort. El paper de la televisió és clau, perquè imposa un monopoli de l’instant enfront del qual sembla caducar el principi de contradicció. Potser no és del tot original, però està expressat amb prou precisió i és, de totes, totes, una noció clau. Altres nocions també són interessants des d’un punt de vista més personal: per exemple la relació que estableix entre les formes polítiques i allò que Gehlen anomenava el nostre dèficit instintual. Els animals funcionen per instints, és a dir pautes de conducta estereotipades, invariables, enfront de les quals no té sentit cap procés decisori. Les formes de govern autoritàries mitjançant la seva estructura de fonamentació transcendent permeten substituir aquests instints que ens manquen. La democràcia en canvi és una anomalia, perquè la seva fonamentació no és transcendent sinó immanent en relació al cos social. El llibre, finalment, és molt crític envers la figura del polític professional, la qual emancipada dels electors s’ha convertit en un obstacle per a la democràcia. Per ell hi ha dos mecanismes d’apropiació que són les claus dels problemes que pateixen els nostres règims polítics: l’apropiació de la sobirania comuna en un patrimoni privat dels polítics professionals i l’anorreament de l’existència de l’individu singular a les minories identitàries. Aquesta crisi impliquen que hi hagi lluita de civilitzacions dintre d’Occident entre els que es prenen seriosament la democràcia i la consideració retòrica, democràcia de la xerrameca, que ha assumit l’establishment, que considera el poder com a únic valor Aquest context dóna una explicació plausible del terrorisme com quelcom complementari i intrínsecament unit a una pràctica política que en tots els casos és essencialment nihilista.

Pericles

Si no vaig errat, cosa que no és difícil, ahir fou la darrera nit de l’estiu ja que avui ha estat el solstici. L’estiu més aviat ha estat lamentable, però va començar i ha acabat prou bé, i al mateix escenari; com fent un cercle, de la mateixa manera que algunes de les meves pel·lícules preferides. Ahir al vespre tornava al Globe, on vaig ser-hi la nit de san Joan. Aquest cop per veure una de les obres de Shakespeare menys interessants a priori: la poc coneguda Pericles. Quan la llegeixes sembla una obra impossible,comença amb el desvetllament d’un incest, quasi acaba amb un altre; hi ha dos naufragis a l’obra i fins i tot una resurrecció. De fet, alguns pensen que no fou escrita per Shakespeare, segons sembla però amb poc fonament.Tanmateix l’espectacle fou de primer ordre. El repartiment brillant, l’aprofitament de l’espai escènic excel·lent, la comunió amb el públic òptima, especialment amb el sector popular que va estar dempeus les més de tres hores que durà la representació. Les escenes de lluita entre els cavallers van ser escenificades per algunes de les acrobàcies més sorprenents i esfereïdores que he vist mai i els que la realitzaven, feien en altre moment d’actors amb tota propietat. La fidelitat anglesa a la tradició és realment admirable. És impossible seguir totes les companyies de la illa, que es dediquen a representar Shakespeare i tanmateix els muntatges no tenen res de rutinaris. A la sortida, a l’altra banda del riu, la cúpula de Sant Pau il·luminada, magnifica. Malgrat tot, no cal gairebé res més per ser feliç.

petites coincidències

Després de la meva passejada per Highgate el dissabte, diumenge vaig anar a una projecció en el Barbican de The battle of England, la recreació de l’epopeia nacional britànica que fou filmada l’any 69, i que suposà un esforç important de la cinematografia britànica del moment. La pel·lícula era presentada amb la seva banda sonora original realitzada per Sir William Walton, que mai no va ser escoltada pel públic. La United Artists va preferir substituir-la per una música més convencional que la simfònica desenvolupada per Walton. No recordo pràcticament gens de la primera vegada que vaig veure la pel·lícula a Tona quan tenia només vuit anys. La banda sonora que vaig sentir ahir realment estava molt bé i li donava una personalitat a la pel·lícula, que probablement no tenia en la seva versió més antiga. Suposo que més de la meitat del metratge està composat d’escenes de batalles aèries prou bé resoltes. La pel·lícula ofereix la possibilitat també de veure quasi totes les grans estrelles del cine britànic del moment des de Michel Caine fins a Edward Fox, passant per Trewor Howard o Lawrence Olivier. És un espectacle entretingut vist des de fora, però que evidentment pel públic anglès té una altra significació, com ho van provar els aplaudiments del públic amb que acabà la projecció. Un dels episodis de la pel·lícula mostra la inserció a la RAF, molt curta de pilots durant tota la campanya, de voluntaris polonesos. Gent valenta però que irritaven l’oficialitat anglesa pel seu desconeixement de la llengua de Shakespeare. Precisament el dia anterior a Highgate vaig veure les tombes de molts d’ells, caiguts per defensar Anglaterra i també per un alliberament de Polònia que al capdavall tampoc es va produir en els termes que ell volien. Va ser una curiosa coincidència, com ho és també, tot i que, més previsible que la projecció tingués lloc al Barbican, un complex urbà del qual caldrà parlar algun altre dia, i que sorgí com a conseqüència precisament del bombardeig alemany sobre la City londinenca.

Levinas

Un bon propòsit per a aquest temps de meditació i recolliment fora rellegir Levinas, com diuen la gent d’aquest país,”from cover to cover”. Fa temps que no ho faig seriosament. La darrera vegada va ser per preparar el quart capítol del llibre sobre Descartes, però foren només unes parts més concretes de Totalitat i Infinit. Al darrer període de la meva vida que vaig estar llegint molta filosofia de manera seriosa fou quan vaig començar a llegir els clàssics del segle XX. Segurament havia unes preses de partit que mai no vaig atrevir-me a modificar. Jo no puc estar de reconèixer la genialitat d’Heidegger, tot i que els paisatge moral dels seus escrits em resulti del tot inhòspit, i segueixo pensant que Die Krisi der europäischen wissenschaften és un text absolutament clau, però des de la distància en què trobo envers aquests autors, el seu estudi és difícil de comptabilitzar amb una vida laboral normal, és Levinas sempre qui ha estat més a prop meu. La filosofia de Levinas és essencialment un enigma. Ell ha reivindicat l’ètica com a filosofia primera, però no ha volgut ni de lluny construir alguna cosa semblant a un sistema moral. No hi ha cap mena de receptari a les seves pàgines. En un cert sentit potser ha estat aquestes darrers dies quan he començat a tenir la possibilitat d’entendre-ho i per això fora un bon moment de rellegir-ho. L’exigència que m’imposa l’altre és un absolut que preval sobre qualsevol forma de Logos, però un cop acceptat aquest deute impossible de saldar, com començar a fer? Com no tornar a quedar mediatitzat a la xarxa del logos? Una possible resposta fora el lliurament a la lògica sentimental. Això seria del tot romàntic, però em sembla que no pot ser aquest el missatge del filòsof que va adonar-se de la tirania del mateix sobre l’altre. Llavors què? Bé, en tot cas,si més no, haver estudiat filosofia serveix per parlar d’una manera ben rara sobre els propis problemes.

Visita al cementeri

El més famós dels cementeris londinencs és Highgate, situat al barri del mateix nom, a la part més septentrional de Londres. Un barri potser no tan distingit com Hampstead, però força agradable. El cementeri es feu unint quatre propietats rurals que donaren prou de si com per fer a més del cementeri un parc que és junt al costat i des del qual es pot accedir al cementeri. Està dividit en dues parts: l’occidental i l’oriental. Tot ell està sota la cura d’una societat de voluntaris que es mobilitzaren a mitjans dels setanta per posar fre a la degradació progressiva del lloc. La visita a qualsevol de les dues parts no és per tant gratuïta, sinó que cal pagar cinc lliures en el cas de l’occidental i dos a l’oriental. La diferència rau en el fet que el de l’oest només es pot visitar en grup, mentre que per l’altre et deixen badar al teu gust. Tanmateix el primer fora molt més adient per badar. Les tombes són a una zona molt boscosa. Es veu clar que els arbres són els habitants originals i que s’ha mirat de fer un lloc als morts respectant, però, els drets dels vegetals. No hi ha grans exhibicions arquitectòniques com les del cementeri de Genova o fins i tot el de Montjuïc. La majoria de les tombes són més aviat senzilles però la combinació amb el caràcter feréstec de l’entorn, el fa un lloc ben atractiu. Una de les poques excepcions és la tomba del fundador de The Observer, un home d’origen jueu que mai no fou admès a la societat victoriana i que va prendre una venjança pòstuma fent el monument funerari més gran, en un lloc clau del cementeri que tapava completament la vista de la ciutat que es tenia des de l’església propera. El lloc més destacat pel guia és un passeig, on les tombes i la decoració imita la de l’antic Egipte. Si algú dels lectors ha vist pel·lícules de la Hammer potser li serien familiars algun racons, ja que fou un escenari de rodatge habitual d’aquesta productora. L’altre part del cementeri és menys interessant en si mateixa, però té l’hoste més famós del complex funerari: la tomba de Karl Marx, situada enfront de la del pensador, més aviat dretà, Herbert Spencer. És difícil passar-se-la perquè el seu volum és força respectable. Marx no està sol sino que amb ell reposen també la seva dóna, la seva filla i la seva criada que fou mare d’un altre fill seu. Al capdamunt del monument un bust ens mostra el rostre de Marx. Hi ha dos missatges. El que ja coneixia: treballadors del món, uniu-vos i un altre menys esperat provinent de les tesis sobre Feuerbach: els filòsofs s’han limitat a interpretar el món, ha arribat l’hora de transformar-lo. He estat plantat una bona estona esperant algun pensament profund, que evidentment no ha vingut, i me n’he anat a dinar.

perplexitats i escepticisme

Avui he volgut veure si el Ferran havia recuperat la seva columna a l’e-noticies i he obert la pàgina d’aquesta diari electrònic, cosa que no feia des de juliol, i com em passava llavors, he quedat aclaparat per la sensació de catàstrofe que les seves pàgines desprenien. No tinc gaire ganes d’escriure de política catalana. A més si una persona ben informada com E. Zaplana té raó, jo no he entès mai res de res, ja que mai no hagués pogut ni sospitar allò que ell semblà donar per cert: que ERC i Iniciativa son les forces que des de l’ombra controlen la Caixa. Certament era difícil d’esbrinar. I segurament no és pas perquè els representats d’aquests partits, i de tots els altres, no surtin per la TV. El contrast per exemple amb la BBC és realment important. Ahir cap de les notícies tenia relació amb l’activitat dels partits. De fet, de les quatre notícies centrals només una tenia relació amb la Gran Bretanya directament i es referia a l’aplicació de la nova política més dura enfront els sospitosos de terrorisme. La notícia que obria el programa era la fam al Niger. No cal dir que el periodisme de declaracions, aquesta degeneració barata del periodisme, és pràcticament inexistent en aquest país. Caldria pensar fins a quin punt un embolic tan fenomenal com el de l’estatut, que diuen que volem encara que no sabem ben bé que és, s’ha originat per la necessitat dels polítics de tenir alguna cosa a dir. Tampoc em sembla però que calgui carregar massa contra els nostres partits. Crec, com Entzensberger, que els polítics també tenen una funció de becs expiatoris, però la seva mediocritat es correspon a la de la societat que representen. En el cas català a més hi ha el divorci entre allò que diem i allò que fem, les nostres aspiracions i la nostra pràctica real. Avui aquest fet m’ha vingut al cap mentre esperava l’autobús a Fulham Road, una zona futbolera perquè és al costat de l’estadi del Chelsea. Hi havia propaganda d’una empresa cervesera de Lleida que ha assolit una penetració real al mercat britànic. Una empresa que podríem considerar nostrada, però que fora de casa no té cap mena de problemes en associar la seva imatge publicitària precisament a l’hiperespanyolíssim Real Madrid. Potser la primavera vinent hi haurà un govern d’ERC i CIU, com molts volien al 2003 o podia haver-ho hagut al 1999, però em sembla que hi ha realitats massa fortes com perquè puguin ser canviades.

final d'estiu

Avui és la primera tarda des de que hi soc aquí que he tingut una sensació clara d’arribada de la tardor. Aquesta tarda he anat a córrer a Queens Park i la pluja ha fet la feina que defineix aquesta estació, omplint la gespa d’una bona quantitat de fulles. Avui ha fet un matí sencer de pluja bastant continuada i els pronòstics encara que preveuen una recuperació del sol, ja anuncien temperatures inferiors als vint graus de màxima. Una peculiaritat de Londres és aquesta estranya proximitat amb la naturalesa, que semblaria impossible en una ciutat de gairebé deu milions d’habitants. Certament jo a Barcelona no la vaig sentir mai. Tampoc cal, però, tirar coets, si alguna cosa es pot deduir d’aquest meu darrer intent literari, és que les meves impressions personals, com les de posem per cas, el coronel Kurtz, tendeixen al gnosticisme. En qualsevol cas, tardor vol dir un progressiu escurçament dels dies, en aquestes latituds de manera molt acusada i en aquesta situació, allò que s’escau és el recolliment i la meditació. Segurament també és el que em cal. Si en sortirà alguna cosa de tot plegat, és una predicció més aventurada que qualsevol part meteorológic

El parlament

Aquest cap de setmana he tingut família i això m’ha permès recuperar el pols de la ciutat amb les patejades que són de rigor en aquest cas. El temps era un xic plujòs i així hem tingut una atmosfera molt neta. Tres dies de passejos han tingut la coincidència que en tots un moment o l’altre, he acabant passant pel riu, lloc d’atracció màxim per mi. Un altre lloc habitual és el parlament, un lloc privilegiat des de molts punts de vista. El parlament no és només un edifici espectacular que sobresurt en el paisatge de Westminster, és també l`’edifici més emblemàtic de la capital anglesa i precisament per això el seu significat polític és profund. Aquest lloc emblemàtic no és cap palau, ni cap temple, sinó la llar per excel·lència de la democràcia. Aquí el contrast amb la meva ciutat natal que té com a edifici emblemàtic un moralment sinistre temple expiatori és un altre cop molt acusat. Vaig tenir la sort de veure des de a banda sud, el capvespre. Ara al setembre es sol es posa precisament per darrera del parlament i a la tarda nebulosa, el to rogent de la llum, era exactament el que havia pintat Monet fa més de segle i mig. L’esteticisme com casi tot de la vida quan es pren massa seriosament és una bajanada, però aquesta habilitat, ara fins i tot menystinguda, de saber trobar el color adient, és una de les coses que al capdavall podria justificar l’humanitat en conjunt.

Willy Monka

Segurament una de les millors coses que he fet aquest estiu ha estat anar a veure la darrera pel·lícula de Tim Burton, Charlie and the chocolat factory. Tot i que la vaig veure a Barcelona i potser no s’escau del tot amb la temàtica d’aquest dietari, que és un dietari londinenc, com a mínim, hi ha el fet indubtable que la pel·lícula s’esdevé a un lloc imaginari, però clarament pertanyent a Anglaterra. He tingut l’oportunitat de conèixer l’opinió d’algú que sap molt més de cine que jo, que m’ha parlat dels problemes de muntatge de la pel·lícula. Jo no vaig saber adonar-me tot i que si potser penso que no manté igual l’interès en tots els moments de les seves projeccions. Tanmateix la pel·lícula em va agradar molt i vaig passar una estona realment divertida, cosa poc freqüent en les meves últimes visites al cinema. T.B. és un cineasta que no sempre l’encerta, vegi´s la seva terrible versió de the planet of the apes, però és un dels pocs autors que permeten seguir pensant en la figura del director del cine com a creador. En un temps de despersonalització absoluta de la producció cinematogràfica, Burton té una personalitat pròpia que individualitza els seus productes, és a dir, un estil, una visió pròpia del mon i un sentit particular de l’humor amb el que Johny Depp sembla connectar de manera absoluta. El seu Willy Monka és una figura memorable. La pel·lícula és des del meu punt de vista és poc infantil i en un cert sentit molt intempestiva, perquè la visió de la infància que dona és més aviat depriment, tot i que no tant de la infància en ella mateixa, com de la infància que la nostra civilització, rica i grollera va construint. Com a moltes altres pel·lícules el tema central és el de l’enfrontament amb el pare. Un tema important si hom és més o menys freudià, com d’alguna manera ho som tots, i també si no ho és gens, perquè en definitiva un pare sovint és un reflex de nosaltres mateixos, i el destí irreversible dels nostres pares, l’envelliment i la mort, serà també el nostre encara que no ens adonem.

Ls senyora negra

Un dels trets més característics de la civilització anglosaxona és la seva afició, fora de mesura, a fer classificacions. Una de les més curioses, i de les més difícils, fou la de les pitjors frases de la història del cine. La guanyadora era una exclamació del personatge de G. Kennedy a Terratrèmol que deia alguna cosa així com: “veritablement, els terratrèmols treuen el pitjor que hi ha dins de les persones” ( la meva preferida personal correspondria a Casablanca i la diu Ingrid Bergman “son cañonazos o los latidos de mi corazón”). A Terratrèmol George Kennedy interpreta un policia que intenta posar una mica d’ordre en mig del caos que alguns aprofiten per saquejar la ciutat. Dilluns passat mentre veia l’informatiu de la BBC vaig recordar aquesta sentència no per tòpica menys evident. Les imatges de Nova Orleans buida i patrullada per efectius de l’exercit americà eren realment impressionants. La veu en off ens informava que es calculava que no quedaven gaire més de deu mil persones en una ciutat on fa una setmana hi havia més de mig milió. Les persones que restaven s’havien quedat en molts casos amb males intencions segons sembla. Una imatge, però, em va sobtar. En un carrer, potser del barri francès, darrera dels soldats que patrullaven apareixia en segon terme una senyora negre, asseguda al carrer en la seva cadira, en actitud d’estar prenent la fresca. La seva posició i el seu tarannà no semblava gaire diferent del de les senyores que als pobles petits surten al capvespre per fruir una mica de l’aire pur. La seva imatge no donava cap senyal de desesperació, ans al contrari. Evidentment aquella dóna ni semblava estar en condicions, ni tenir cap mena de ganes de protagonitzar cap tipus d’avalots. On s’havia ficat aquella dóna mentre passava el Katrina i es desenvolupava el caos sotsegüent? La seva actitud és saviesa estoïca o fruit d’un seme’nfotisme ancestral? O potser ambdues coses? En tot cas involuntàriament el contrast amb el caràcter un xic apocalíptic de la narració era del tot notable.

Mao-Tse-Tung

Aquí a Londres segueix estant entre la llista dels llibres més venuts la biografia de Mao que vaig comprar abans d’anar-me’n i que vaig llegir el passat mes d’agost. Com que ja he comentat oralment a alguns dels lectors més assidus d’aquest blog, alguns dels episodis de la vida de Mao que més em van sobtar no insistiré en la qüestió. Si que m’agradaria però extreure algunes conclusions generals que en vaig treure de la seva lectura:
1. En primer lloc l’antropocentrisme inherent a les nostres reflexions. Hitler ha estat definit com el símbol del mal per excel·lència al nostre segle, tot i que alguns prefereixen Stalin. Però cap pot comparar-se en termes absoluts amb les seixanta milions de víctimes (en temps de pau!) de les que es pot fer responsable a Mao. (Potser, com diu en Ferran Saez, l’únic rival possible en termes relatius és el seu deixeble Pol Pot) De fet, Hitler i Stalin van respectar dimensions de la vida dels seus súbdits que Mao va violar amb tota tranquil·litat al temps de la revolució cultural. En el cas de Mao a més la possibilitat d’una coartada ideològica, que alguns podrien adduir en el cas dels altres dos dictadors, és en realitat del tot inexistent.
2. Tot i que fos molt jove, i que fos fruit sense dubte de la ignorància, jo en un moment llunyà de la meva vida em definia com a maoista. Si és veritat, que el nen que varem ser mai no mor sinó que resta dins nostre, no tinc altre opció que tenir vergonya i, de fet, la tinc. No és excusa dir que s’és jove i et poden enganyar, perquè l’enganyat mai no és tampoc del tot innocent. Tanmateix fa por pensar que fàcil és ensarronar la gent, fins i tot, gent pretesament intel·ligent com Sartre o Simone de Beauvoir
3. Per J. Sales i algun altre, un moment revelador del platonisme és la defensa socràtica de la necessitat que l’autor de tragèdies ho sigui també de comèdies, perquè la realitat humana és sempre ambdues coses alhora. Aquesta biografia il·lustraria un cop més aquesta tesi platònica. Per les conseqüències dels seus actes hom podria pensar en alguna mena de geni del mal, però la personalitat de Mao no estava exempta, ans al contrari, de trets més aviat ridículs. Si la tirania és el govern del pitjor home, allò en que destaquen gent com Mao és en treure profit dels seus defectes. L’essència de la tirania es saber fonamentar la vida política en l’explotació de la feblesa humana. El tirà en realitat és un ser feble però amb l’avantatge de ser conscient de la feblesa dels altres i per tant ho té fàcil per manipular els seus desigs, fins i tot, en cas extrem el més universal de tots: el de supervivència.

Never let me go

Fa temps que em dedico poc a llegir novel·la. L’edat ens fa tornar-nos més avars amb els temps i, més o menys voluntàriament, més o menys conscientment, ha anat optant per un altre tipus de lectures. Aquest estiu, però, per mirar de fer menys traumàtica la meva separació de la llengua anglesa vaig optar per llegir-ne una, que una mica per atzar vaig comprar a la llibreria del meu barri. El seu títol Never let me go i el seu autor Kazuo Ishiguro, conegut a Catalunya sobretot per la novel·la The remains of the day que fou la base d’una pel·lícula de cert èxit que en castellà fou titulada Lo que queda del dia, que potser era també el títol de la traducció castellana. En tinc un record borrós, se que el llibre em va agradar molt i la pel·lícula no tant. En tot cas cap de les dues em va fer la impressió que m’ha causat la novel·la d’aquest estiu. Com alguns dels meus autors preferits, abans que un bon novel·lista, Ishiguro és un gran escriptor. La cadència i el temps de la seva frase és essencial en la construcció del seu treball. En aquest cas la forma no està separada del contingut i em sembla que els traductors al castellà no ho tindran fàcil. La contraportada del llibre diu que el seu discurs està centrat entorn de la fragilitat de la vida humana. Tot llegint-la, la sentim i l’experimentem. La trama es centra en els records d’una noia d’uns trenta anys, anomenada Kate, que recorda la seva infància en un col·legi anomenant Hailsham on visqué una estranya infància amb una gran unió entre els companys i una total absència dels pares. Des de la seva infància més llunyana seguirem l’evolució de Kate i de dos amics íntims on se’ns revelarà la veritat de les seves existència i algunes veritats sobre l’existència de tots plegats. No vull fer explícita la clau de la novel·la, però si recomanar la seva lectura.

el millor filòsof de tots els temps

Vaig trobar a l’arribar a casa dimecres el darrer exemplar de Philosophy Now. Entre d’altres coses, de les quals no cal parlar ara, es feia ressò del resultat de la votació duta a terme per la BBC4, que fora el model diguem-ne de Catalunya Cultura, sobre els filòsofs més influents de la història. El resultat ha estat un xic sorprenent, però encara ho fou més la implicació d’altres mitjans de comunicació en el concurs. Així, The Guardian va fer un editorial expressant la seva postura a favor de Kant, mentre The Economist recolzava David Hume. Sospito que aquesta iniciativa no hagués merescut un editorial de cap dels diaris catalans de qualsevol signe. Tanmateix el filòsof més important de la història pels britànics no és ni l’escocès Hume, ni l’alemany Kant, sinó un altre pensador germànic, tot i que durant molts anys veí de Londres, Karl Marx. Com a professional de la filosofia, el resultat em sembla difícil de compartir. Fins i tot ho seria pel mateix Marx, que extragué d’Hegel, el qual no és a la llista del deu més importants, les seves idees més importants i que mai no va pensar-se com a un filòsof sinó com el pioner d’una ciència nova. La hipòtesi de The Economist és que hi va haver una mobilització massiva dels grups d’extrema esquerra, amb una presència real als carrers londinencs, que va decidir el tríomf de Marx. És una hipòtesi plausible que ens duria a la conclusió que el públic britànic no va saber distingir entre filosofia i ideologia. La hipòtesi es veu recolzada quan considerem que molt a prop de Marx entre els filòsofs més votats hi trobem l’inefable Popper, una elecció tant o més incomprensible que la de Marx. En tot cas si el públic britànic es va confondre sense dubte és perquè a la seva illa, encara molta gent té ideologia, cosa que segurament no és pot dir d’altres llocs.

Desesperació

Fa menys de quaranta-vuit hores que soc a Londres i aquest matí he reprès contacte amb la feina, prou temps per constatar en carn viva allò del que en termes teòrics i literaris tant he sentit la necessitat de parlar-ne: la impossibilitat de tornar a casa. El pis on entro ja és un altre i tota la ciutat és una altra. Un canvi de perspectiva és al capdavall un canvi de mon. Ara he tornat de treballar. Fa un dia esplèndid, gloriós, i els que coneixen una mica Londres saben que això no és especialment hiperbòlic, però això encara fa la sensació de solitud més abassegadora, més insuportable. Intento desenvolupar un treball intel·lectual, en part perquè sembla una solució plausible i en part perquè tampoc se fer gaire cosa més. Mentre tornava a l’avió llegia un petit llibre de l’André Comte: “Le bonheur, désespérement”. El títol reflecteix bé la idea central del llibre. La felicitat es troba a la desesperació, entesa aquesta però no en el seu sentit més ordinari sinó com desprendre a esperar, cosa que vol dir aprendre a valorar el plaer present, el coneixement present i l’acció present. Dit el mateix de manera negativa aprendre a no témer, a no tenir por. El llibre és força interessant i d’agradable lectura. En un cert moment de la seva dissertació, el llibre de fet és la transcripció d’una conferència i del debat subsegüent, Comté diu que Camus afirmà que els homes moren i no són feliços. Per Comté aquesta és la justificació de la necessitat de la saviesa. Si els homes ens moríssim, però el nostre temps estigués ple de felicitat o si, a l’inrevés, tinguéssim una vida eterna per anar fent, encara que no en gaudíssim mai de la felicitat, la situació seria tolerable. És la seva coincidència el que fa precària la situació humana i sovint insuportable. L’enunciat no és però exactament un enunciat de Camus sinó d’un dels seus personatges, l’emperador Cal·lígula a l’obra homònima. Recordo perfectament Ramon Madaula declamant aquesta frase, quan Cal·lígula vol expressar les raons de la seva inquietud, de la seva angoixa. No crec que la memòria em traeixi quan afirmo que la deia molt bé, barrejant alhora melangia i indignació. Cal·lígula és clar no era pas cap savi i allò que li semblava injust era la necessitat de ser-ho i tanmateix tampoc hi ha cap alternativa, encara que primer de tot cal defugir el risc de la sobrevaloració de qualsevol versió de la saviesa de les que hi són a l’abast dels humans, perquè cap pot forçar les nostres condicions naturals