Ls senyora negra
Un dels trets més característics de la civilització anglosaxona és la seva afició, fora de mesura, a fer classificacions. Una de les més curioses, i de les més difícils, fou la de les pitjors frases de la història del cine. La guanyadora era una exclamació del personatge de G. Kennedy a Terratrèmol que deia alguna cosa així com: “veritablement, els terratrèmols treuen el pitjor que hi ha dins de les persones” ( la meva preferida personal correspondria a Casablanca i la diu Ingrid Bergman “son cañonazos o los latidos de mi corazón”). A Terratrèmol George Kennedy interpreta un policia que intenta posar una mica d’ordre en mig del caos que alguns aprofiten per saquejar la ciutat. Dilluns passat mentre veia l’informatiu de la BBC vaig recordar aquesta sentència no per tòpica menys evident. Les imatges de Nova Orleans buida i patrullada per efectius de l’exercit americà eren realment impressionants. La veu en off ens informava que es calculava que no quedaven gaire més de deu mil persones en una ciutat on fa una setmana hi havia més de mig milió. Les persones que restaven s’havien quedat en molts casos amb males intencions segons sembla. Una imatge, però, em va sobtar. En un carrer, potser del barri francès, darrera dels soldats que patrullaven apareixia en segon terme una senyora negre, asseguda al carrer en la seva cadira, en actitud d’estar prenent la fresca. La seva posició i el seu tarannà no semblava gaire diferent del de les senyores que als pobles petits surten al capvespre per fruir una mica de l’aire pur. La seva imatge no donava cap senyal de desesperació, ans al contrari. Evidentment aquella dóna ni semblava estar en condicions, ni tenir cap mena de ganes de protagonitzar cap tipus d’avalots. On s’havia ficat aquella dóna mentre passava el Katrina i es desenvolupava el caos sotsegüent? La seva actitud és saviesa estoïca o fruit d’un seme’nfotisme ancestral? O potser ambdues coses? En tot cas involuntàriament el contrast amb el caràcter un xic apocalíptic de la narració era del tot notable.
Etiquetes de comentaris: cine, George Kennedy, Ingrid Bergman, Katrina
4 Comments:
No sabria dir quina de les dues frase és millor. La dels terratremols és molt bona, i la de la Bergman és especialment ridícula.
En "Terremoto" no sólo está ese diálogo desafortunado. Toda la película es un horror.
eso quita mérito a la frase
Sé que no té res a veure amb el teu comentari, però estaria bé que parlessis de Willie Wonka, a més la història se suposa que passa en algun lloc d'Anglaterra... Et va agradar, no?
Publica un comentari a l'entrada
<< Home