El sobirà i el dissident

Un altre dels llibres que vaig llegir aquest estiu fou l’anomenat El sobirà i el dissident de Paolo Flores crec recordar, me’l vaig deixar a Barcelona. Hi ha un bon grapat d’idees interessants al llibre i m’agradaria destacar-ne algunes. La que més connexió té amb el treball que he desenvolupat a la Llull és la seva consideració sobre com s’efectua la degradació de la democràcia en el nostre temps: els fets inoportuns són anul·lats, no negant-los, ni deformant-los, sinó simplement convertint-los en opinions. No hi ha fets, només opinions, i com Plató ja va adonar-se quan escrivia el Gorgies, quan només hi ha opinió, l’única cosa que pot acabar comptant és qui és el més fort. El paper de la televisió és clau, perquè imposa un monopoli de l’instant enfront del qual sembla caducar el principi de contradicció. Potser no és del tot original, però està expressat amb prou precisió i és, de totes, totes, una noció clau. Altres nocions també són interessants des d’un punt de vista més personal: per exemple la relació que estableix entre les formes polítiques i allò que Gehlen anomenava el nostre dèficit instintual. Els animals funcionen per instints, és a dir pautes de conducta estereotipades, invariables, enfront de les quals no té sentit cap procés decisori. Les formes de govern autoritàries mitjançant la seva estructura de fonamentació transcendent permeten substituir aquests instints que ens manquen. La democràcia en canvi és una anomalia, perquè la seva fonamentació no és transcendent sinó immanent en relació al cos social. El llibre, finalment, és molt crític envers la figura del polític professional, la qual emancipada dels electors s’ha convertit en un obstacle per a la democràcia. Per ell hi ha dos mecanismes d’apropiació que són les claus dels problemes que pateixen els nostres règims polítics: l’apropiació de la sobirania comuna en un patrimoni privat dels polítics professionals i l’anorreament de l’existència de l’individu singular a les minories identitàries. Aquesta crisi impliquen que hi hagi lluita de civilitzacions dintre d’Occident entre els que es prenen seriosament la democràcia i la consideració retòrica, democràcia de la xerrameca, que ha assumit l’establishment, que considera el poder com a únic valor Aquest context dóna una explicació plausible del terrorisme com quelcom complementari i intrínsecament unit a una pràctica política que en tots els casos és essencialment nihilista.