perplexitats i escepticisme

Avui he volgut veure si el Ferran havia recuperat la seva columna a l’e-noticies i he obert la pàgina d’aquesta diari electrònic, cosa que no feia des de juliol, i com em passava llavors, he quedat aclaparat per la sensació de catàstrofe que les seves pàgines desprenien. No tinc gaire ganes d’escriure de política catalana. A més si una persona ben informada com E. Zaplana té raó, jo no he entès mai res de res, ja que mai no hagués pogut ni sospitar allò que ell semblà donar per cert: que ERC i Iniciativa son les forces que des de l’ombra controlen la Caixa. Certament era difícil d’esbrinar. I segurament no és pas perquè els representats d’aquests partits, i de tots els altres, no surtin per la TV. El contrast per exemple amb la BBC és realment important. Ahir cap de les notícies tenia relació amb l’activitat dels partits. De fet, de les quatre notícies centrals només una tenia relació amb la Gran Bretanya directament i es referia a l’aplicació de la nova política més dura enfront els sospitosos de terrorisme. La notícia que obria el programa era la fam al Niger. No cal dir que el periodisme de declaracions, aquesta degeneració barata del periodisme, és pràcticament inexistent en aquest país. Caldria pensar fins a quin punt un embolic tan fenomenal com el de l’estatut, que diuen que volem encara que no sabem ben bé que és, s’ha originat per la necessitat dels polítics de tenir alguna cosa a dir. Tampoc em sembla però que calgui carregar massa contra els nostres partits. Crec, com Entzensberger, que els polítics també tenen una funció de becs expiatoris, però la seva mediocritat es correspon a la de la societat que representen. En el cas català a més hi ha el divorci entre allò que diem i allò que fem, les nostres aspiracions i la nostra pràctica real. Avui aquest fet m’ha vingut al cap mentre esperava l’autobús a Fulham Road, una zona futbolera perquè és al costat de l’estadi del Chelsea. Hi havia propaganda d’una empresa cervesera de Lleida que ha assolit una penetració real al mercat britànic. Una empresa que podríem considerar nostrada, però que fora de casa no té cap mena de problemes en associar la seva imatge publicitària precisament a l’hiperespanyolíssim Real Madrid. Potser la primavera vinent hi haurà un govern d’ERC i CIU, com molts volien al 2003 o podia haver-ho hagut al 1999, però em sembla que hi ha realitats massa fortes com perquè puguin ser canviades.