Mao-Tse-Tung

Aquí a Londres segueix estant entre la llista dels llibres més venuts la biografia de Mao que vaig comprar abans d’anar-me’n i que vaig llegir el passat mes d’agost. Com que ja he comentat oralment a alguns dels lectors més assidus d’aquest blog, alguns dels episodis de la vida de Mao que més em van sobtar no insistiré en la qüestió. Si que m’agradaria però extreure algunes conclusions generals que en vaig treure de la seva lectura:
1. En primer lloc l’antropocentrisme inherent a les nostres reflexions. Hitler ha estat definit com el símbol del mal per excel·lència al nostre segle, tot i que alguns prefereixen Stalin. Però cap pot comparar-se en termes absoluts amb les seixanta milions de víctimes (en temps de pau!) de les que es pot fer responsable a Mao. (Potser, com diu en Ferran Saez, l’únic rival possible en termes relatius és el seu deixeble Pol Pot) De fet, Hitler i Stalin van respectar dimensions de la vida dels seus súbdits que Mao va violar amb tota tranquil·litat al temps de la revolució cultural. En el cas de Mao a més la possibilitat d’una coartada ideològica, que alguns podrien adduir en el cas dels altres dos dictadors, és en realitat del tot inexistent.
2. Tot i que fos molt jove, i que fos fruit sense dubte de la ignorància, jo en un moment llunyà de la meva vida em definia com a maoista. Si és veritat, que el nen que varem ser mai no mor sinó que resta dins nostre, no tinc altre opció que tenir vergonya i, de fet, la tinc. No és excusa dir que s’és jove i et poden enganyar, perquè l’enganyat mai no és tampoc del tot innocent. Tanmateix fa por pensar que fàcil és ensarronar la gent, fins i tot, gent pretesament intel·ligent com Sartre o Simone de Beauvoir
3. Per J. Sales i algun altre, un moment revelador del platonisme és la defensa socràtica de la necessitat que l’autor de tragèdies ho sigui també de comèdies, perquè la realitat humana és sempre ambdues coses alhora. Aquesta biografia il·lustraria un cop més aquesta tesi platònica. Per les conseqüències dels seus actes hom podria pensar en alguna mena de geni del mal, però la personalitat de Mao no estava exempta, ans al contrari, de trets més aviat ridículs. Si la tirania és el govern del pitjor home, allò en que destaquen gent com Mao és en treure profit dels seus defectes. L’essència de la tirania es saber fonamentar la vida política en l’explotació de la feblesa humana. El tirà en realitat és un ser feble però amb l’avantatge de ser conscient de la feblesa dels altres i per tant ho té fàcil per manipular els seus desigs, fins i tot, en cas extrem el més universal de tots: el de supervivència.