Willy Monka

Segurament una de les millors coses que he fet aquest estiu ha estat anar a veure la darrera pel·lícula de Tim Burton, Charlie and the chocolat factory. Tot i que la vaig veure a Barcelona i potser no s’escau del tot amb la temàtica d’aquest dietari, que és un dietari londinenc, com a mínim, hi ha el fet indubtable que la pel·lícula s’esdevé a un lloc imaginari, però clarament pertanyent a Anglaterra. He tingut l’oportunitat de conèixer l’opinió d’algú que sap molt més de cine que jo, que m’ha parlat dels problemes de muntatge de la pel·lícula. Jo no vaig saber adonar-me tot i que si potser penso que no manté igual l’interès en tots els moments de les seves projeccions. Tanmateix la pel·lícula em va agradar molt i vaig passar una estona realment divertida, cosa poc freqüent en les meves últimes visites al cinema. T.B. és un cineasta que no sempre l’encerta, vegi´s la seva terrible versió de the planet of the apes, però és un dels pocs autors que permeten seguir pensant en la figura del director del cine com a creador. En un temps de despersonalització absoluta de la producció cinematogràfica, Burton té una personalitat pròpia que individualitza els seus productes, és a dir, un estil, una visió pròpia del mon i un sentit particular de l’humor amb el que Johny Depp sembla connectar de manera absoluta. El seu Willy Monka és una figura memorable. La pel·lícula és des del meu punt de vista és poc infantil i en un cert sentit molt intempestiva, perquè la visió de la infància que dona és més aviat depriment, tot i que no tant de la infància en ella mateixa, com de la infància que la nostra civilització, rica i grollera va construint. Com a moltes altres pel·lícules el tema central és el de l’enfrontament amb el pare. Un tema important si hom és més o menys freudià, com d’alguna manera ho som tots, i també si no ho és gens, perquè en definitiva un pare sovint és un reflex de nosaltres mateixos, i el destí irreversible dels nostres pares, l’envelliment i la mort, serà també el nostre encara que no ens adonem.