Desesperació

Fa menys de quaranta-vuit hores que soc a Londres i aquest matí he reprès contacte amb la feina, prou temps per constatar en carn viva allò del que en termes teòrics i literaris tant he sentit la necessitat de parlar-ne: la impossibilitat de tornar a casa. El pis on entro ja és un altre i tota la ciutat és una altra. Un canvi de perspectiva és al capdavall un canvi de mon. Ara he tornat de treballar. Fa un dia esplèndid, gloriós, i els que coneixen una mica Londres saben que això no és especialment hiperbòlic, però això encara fa la sensació de solitud més abassegadora, més insuportable. Intento desenvolupar un treball intel·lectual, en part perquè sembla una solució plausible i en part perquè tampoc se fer gaire cosa més. Mentre tornava a l’avió llegia un petit llibre de l’André Comte: “Le bonheur, désespérement”. El títol reflecteix bé la idea central del llibre. La felicitat es troba a la desesperació, entesa aquesta però no en el seu sentit més ordinari sinó com desprendre a esperar, cosa que vol dir aprendre a valorar el plaer present, el coneixement present i l’acció present. Dit el mateix de manera negativa aprendre a no témer, a no tenir por. El llibre és força interessant i d’agradable lectura. En un cert moment de la seva dissertació, el llibre de fet és la transcripció d’una conferència i del debat subsegüent, Comté diu que Camus afirmà que els homes moren i no són feliços. Per Comté aquesta és la justificació de la necessitat de la saviesa. Si els homes ens moríssim, però el nostre temps estigués ple de felicitat o si, a l’inrevés, tinguéssim una vida eterna per anar fent, encara que no en gaudíssim mai de la felicitat, la situació seria tolerable. És la seva coincidència el que fa precària la situació humana i sovint insuportable. L’enunciat no és però exactament un enunciat de Camus sinó d’un dels seus personatges, l’emperador Cal·lígula a l’obra homònima. Recordo perfectament Ramon Madaula declamant aquesta frase, quan Cal·lígula vol expressar les raons de la seva inquietud, de la seva angoixa. No crec que la memòria em traeixi quan afirmo que la deia molt bé, barrejant alhora melangia i indignació. Cal·lígula és clar no era pas cap savi i allò que li semblava injust era la necessitat de ser-ho i tanmateix tampoc hi ha cap alternativa, encara que primer de tot cal defugir el risc de la sobrevaloració de qualsevol versió de la saviesa de les que hi són a l’abast dels humans, perquè cap pot forçar les nostres condicions naturals