Not the Messiah

Dijous passat, en commemoració del 40é aniversari de la creació de Monty Pyton, un bon número de cinemes anglesos van projectar en una única sessió, la grabació de l'oratori presentat al Royal Albert Hall, amb el títol Not the Messiah (he's a very naugthy boy). El títol òbviament fa referència a l'obra magna d'Handel, però inclou referències musicals poc presents a l''obra del music alemany com Bob Dylan o la música mexicana. Això, si l'espectacle disposava d'una oprquestra en tota regla dirigida per John du Prez (habitual col·laborador musical del grup des de fa molts anys) i d'un cor nombrosísim, que semblava estar-s'ho passant d'allò més bé), L'espectacle és un oratori on es recrea la línia general de l'argument de Life of Brian, protagonitzat fonamentalment pel mateix Brian, la seva mare i la seva estimada Judith. Al costat dels solistes està Eric Idle, la veritable ànima de l'espectacle. Hi aparegueren també tres dels altres pytons: Terry Jones, Terry Gillian i Michel Palin. fent petits , però continuats, papers de recolzament. Idle tingué però la generositat de cedir als seus companys el final de l'espectacle que sorprenentment no és l' Always look at the brigth side of life (com hagués estat previsible) sinó una altra cançó emblemàtica, introduïda per la confessió del governador romà amb problemes de dicció interpretat per Palin, que en realitat ell no volia ser governador sinó una altra cosa (ja us podeu imaginar de quina canço es tracta).

Al cine eérem quatre gats, la qual cosa potser mostra que a Kilburn la falera pels Pyton ha passat si alguna vegada ha existit. No sé com va anar a altres llocs, tot i que el dia de la gravació el Royal Albert Hall estava ple a vessar. Tot plegat els Pyton certament no estan de moda. Hom els hi retreu l'evident tancament a la masculinitat del seu univers i un cert esnobisme intel·lectual (tots ells provenien d'Oxbridge). La primera acusació pot ser certa, la segona ens diu més de la nostra època, on gairebé cal demanar perdó per llegir de tant en tant llibres, que dels Monty Pyton. Tanmateix, jo segueixo sent cada cop més fidel. Poques vegades he vist un inici de film tan absurdament divertit com el del seu Holy Grial, ni un final tan reeixit com el del seu segon film. Fa poc vaig tenir ocassó de reveure'l i les seves idees,. a més de la seva comicitat, segueixen essent del tot vigents.

The caretaker

Dies d’absolut aclaparament. A la tornada de Paris tenia pendent tots els treballs de correcció típics d’un final d’avaluació i preparar una mica l’arribada del meu germà i la seva família, nens inclosos, amb les complicacions logístiques inherents. Tinc temps però per anar a teatre dimarts passat i gaudir d’un espectacle de primer ordre. La reestrena de The Caretaker, el primer èxit teatral del premi nobel, traspassat no fa gaire: Harold Pinter. The caretaker és una obra que beu de dues fonts: la primera el teatre de Becket que constitueix la influència més evident. Becket estava al seu moment de glòria i la situació escènica el recorda poderosament, tot i que a diferència de les obres del irlandès hi ha una voluntat realista, mostrada en el fet que l’obra et permet fer-te una idea clara de les vides del personatges. La segona influència es un altre premi nobel, em sembla ja una mica oblidat, William Faulkner,. Hi ha, em sembla, una evident familiaritat entre el més gran dels germans de l’obra de Pinter i el narrador de la primera part de The Sound and the Fury.
Des de 1960 l’obra ha estat molt representada i és un del clàssics contemporanis del teatre britànic. Dimarts passat l’estrella principal de la funció era Jonathan Pryce, en el paper del rodamón necessitat d’un parell de sabates per anar a Sidcup a recollir els seus papers. Pryce és conegut al nostre país sobretot per haver estat el protagonista de Brazil, el film segurament amb més èxit de Terry Gillian. També tingué el seu lloc a l’exhibició de bones actuacions de la versió fílmica de Glengarry Glen Rose. Pryce fa una creació extraordinària, mostrant-se un actor capaç de combinar una abundància poc comú de recursos amb una voluntat decidida de defugir la sobreactuació. En definitiva, un antídot perfecte pels mals que impedeixen Quim Monzó d’anar al teatre.

Final d'un miratge

Els diaris britànics han informat darrerament d’un canvi de cicle a Irlanda. Després d’una dècada de suspens de l’activitat més definitòria del país, la emigració, en la qual fins i tot el país havia començat a atreure població de l’Est europeu, la situació s’ha capgirat completament. Els originaris de l’Est retornen i els irlandesos, com era habitual, tornen a marxar. L’any 2009 60000 deixaren la illa amb permisos de treball per anar a Canada, Australia i Nova Zelanda, una quantitat molt significativa en un país de quatre milions i mig d’habitants. Eire havia basat la seva prosperitat dels anys passats, quan era el tigre cèltic, molt fonamentalment a la construcció. Com a d’altres contrades la prosperitat però s’ha mostrat efímera i amb poc fonament i sense haver tingut ni el temps ni la voluntat de construir unes xarxes socials anàlogues a las dels països capdavanters de la unió, tocar el dos sembla l’única sortida adient. Per unes altres mentalitats això seria dramàtic però, després de tot el que ha plogut a aquestes terres, la gent marxar amb una certa dignitat i sense fer escarafalls. El futur havia de ser diferent però està resultant sorprenentment igual al passat, una tendència que potser es repetirà a d’altres indrets.

Strafford-on-avon per retornar

Torno a Anglaterra després de la meva estada a Paris i ho faig passant el cap de setmana al que potser és el lloc més quintessencial d'Anglaterra, Strafford-on-avon. Hi veig les cases del gran home, que ja coneixia, i visito la tomba on crec que no hi havia estat. És el primer dia de primavera i el clima s'ha mostrat coherent amb el calendari, fent senyals que el llarg, cru i cruel hivern està a les seves acaballes. A la casa del gendre un dels guies ens introdueix la visita amb el bon humor i la habilitat que caracteritza els anglesos que fan aquesta feina. El gendre era metge i la casa fa una mica de museu recordatori de l'estat de la medicina del segle XVII. El fet difícil d'amagar és que els metges del moment sabien ben poca cosa del funcionament del cos i els seus èxits tenien poc fonament més que l'atzar. Tanmateix, els metges en aquesta època ja havien esdevingut un gremi amb prestigi. La credulitat humana és una de les constants històriques més incansables i immodificables.

Viatge d¡estudis (II), Paris

Tot i anar per enèsima vegada, la quantitat de coses a descobrir en Paris és difícil d'exhaurir. En aquest viatge n'he fet dues noves. Primer, la torre de Montparnasse, val la pena visitar-la de nit perquè la panoràmica nocturna és millor que la de la torre Eiffiel (entre d'altres coses perquè hom pot veure la torre Eiffiel). En segon lloc, el museu d'història de la ciutat, el qual podria ser també un museu de la història de França. La riquesa de la seva col·leció sobrepassa amb molt els més coneguts, per mi, de Londres o Barcelona.

Viatge d'estudis (I), Paris

Des d'ahir soc a Paris, acompanyant els meus alumnes de quart d'ESO a un dels darrers actes de servei al Cañada. Tot va força bé i els alumnes col·laboren. Paris està magniíic i hem tingut la sort que la primavera començà aquesta setmana. Aquesta nit miro el diari per veure que passa al món i trobo la notícia del tancament de línies de batxillerat a Instituts de Barcelona. Els professionals del fingiment, exerceixen la seva funció amb sorpresa però és clarament la crònica d'una mort anunciada. La representant d'USTEC parla del classisme d'aquesta administració, pretesament socialista, però és força discutible ignorar la mediocre realitat des centres amb batxillerats gairebé ficiticis. L'esllavissament cap a un ensenyament classista comença fa quinze anys i llavors als d'USTEC els hi semblava la mar de bé.

Mortalitat pauperal

The Guardian publica avui resultats d’un informe d’Amnistia Internacional on recull la dada que Estats Units és el país número 41 a la taula de mortalitat maternal, per sota clarament de qualsevol altre país del primer món. En termes estadístics una dona dels EEUU té deu vegades més possibilitats de morir al part que una irlandesa o un cinc que una grega. Evidentment no totes les americanes afronten els mateixos riscos i és fonamentalment la població negra la que pateix aquest perill. La molt anunciada reforma d’Obama no sembla capaç de fer variar gaire aquesta situació. doncs incideix a sectors que presumiblement quedarien encara fora de cobertura. És fàcil treure importància a aquestes dades tot argumentant que parlem de números ben petits, una de 4800 nadiues dels EEUU mor al part. Tanmateix, una de les xifres té una importància indiscutible. La taxa de mortes a l’embaràs fa 19 anys era de 6,6 per 1000, el 2006 es situava a un 13,3%. S’ha doblat, per tant, en vint anys. Llegint aquesta notícia me n’he recordat d’Enmanuelle Todd, el qual va predir a mitjans del 70 l’esfondrament de l’imperi soviètic precisament a partir de l’estudi d’aquesta mena d’estadístiques. Òbviament, quan publicà el seu estudi ningú no li feu cap mena de cas.

Retorn a la fe antiga

Ecce Comu és el títol del darrer llibre de Gianni Vattimo, l’home que definí més clarament amb la seva obra l’eclosió del pensament postmodernista. El llibre ens presenta la seva trajectòria política que l’ha dut a definir-se un altre cop, després d’un periple llarg per posicions d’esquerra moderada, com a comunista. Les intencions de Vattimo em produïren un certa sorpresa, la incorrecció política no ha estat mai una de les seves característiques principals, i fins i tot perplexitat, ja que tinc el record ben viu de la rebuda freda que els comunistes dels anys vuitanta, molt lluny tots ella ara mateix del comunisme, li feren quan exposà a Barcelona la novetat del pensiero debole.
Tanmateix, el llibre resulta molt menys sorprenent després de llegir-lo, si més no, per la gent que no ha acceptat l’imperatiu del nostre temps de llençar integra l’obra de Marx a les escombraries. Des del meu punt de vista, les intuïcions valuosos no manquen a aquesta obra, que ajuda a entendre coses, si prescindim de disbarats com la xerrameca entorn a la universalitat de les lleis de la història. El llibre està però molt centrat a l’experiència de Vattimo dins de la política italiana i aquest és un fet certament connectat amb el seu palès pessimisme. El significat que per cadascú pot tenir la reflexió de Vattimo està connectat a la consideració que en tinguem de l’experiència italiana. Si aquesta és un cas aïllat o, pel contrari, el cas italià marca una tendència per tota la resta d’Europa. Una hipòtesi no del tot improbable en un país que cada cop italianeja més.

Alice in Wonderland

Diumenge vaig al BFI Imax, la pantalla més gran del Regne Unit, per veure l'Alicia de Tim Burton. La impressión final és ambivalent. Burton no segueix la història sinó que en fa una de nova amb els personatges dels dos llibres. Alicia ja no és una nena, sinó una noia de 19 anys que no troba el seu lloc a la rígida societat victoriana. Tot fugint d'una proposta de matrimoni no gaire interessant, serà quan caurà al forat i entri al país de les meravelles, de fet torni, per resoldre la situació de guerra civil entre la reina blanca i la reina vermella.

Cal parlar d'ambivalència perquè no puc negar que l'aspecte visual de la pel·lícula és certament atractiu, però vaig tenir clara també la impressió, de fet la tinc des de fa unes quantes pel·lícules, que Burton ja ha dit tot el que havia de dir i aquesta pel·lícula és certament una celebració de la seva manera de fer que no afegeix res d'essencial al seu món. D'altra banda el procediment de les 3D tampoc provoca el meu entusiasme. La realitat és en tres dimensions, però les imatges tridimensionals a la pantalla em semblen palesament irreals. Hom pot discutir la capacitat de Burton com a narrador i la ideologia que reflecteix el film, però no pas la seva fertilitat com a creador d'imatges. Només això ja justificaria veure el film d'un realitzador que pertanyi a la gairebé extingida raça dels que són capaços de fer un cine dins dels marges de l'espectacle comercial preservant una personalitat pròpia. Allò que tampoc es pot discutir és que molts dels col·laboradors habituals estan en plena forma i ho mostren el film, com Johnny Depp o l'autor de la banda sonora, Danny Elfman

Les Meditacions segons Kambouchner

Dennis Kambouchner és segurament la figura més prominent a la darrera generació de filòsofs cartesians, la generació de J.L. Marion per entendre’ns. La seva realització més destacada fins al moment havia estat un estudi sistemàtic de la més desconeguda de les grans obres cartesianes, les passions de l’anima. Ara el professor francès ha iniciat una tasca més ambiciosa: fer el primer estudi global de les Meditacions després del treball de Gueroult que ja supera la cinquantena d’anys. Fins ara ha publicat un primer volum amb una introducció general i l’anàlisi de la primera meditació.
He estat uns mesos ocupat amb aquest volum. Ha estat un període llarg, en part per problemes d’organització del meu temps, però també, i hauré de parlar d’aquesta qüestió en una altra ocasió, perquè cada cop em costa més empassar-me allò que els universitaris anomenen bibliografia secundària. Possiblement el desafiament empès per Kambouchner és necessari. Gueroult és una interpretació feta des d’un moment ben concret, el predomini de l’estructuralisme, que ara ha passat avall. Entre mig hi ha hagut cinquanta-set anys d’estudis cartesians, els quals constitueixen la referència de Kambouchner més enllà de qualsevol escola filosòfica concreta. Tanmateix, jo no he acabat ben bé d’esbrinar quina és la motivació de Kambouchner per introduir-nos a Descartes més enllà de fer rodar la bola.
El llibre conté vuit capítols. Al primer considera el paper de Descartes com a fundador, iniciador, de la metafísica moderna, cosa que finalment relativitza força En més d’un sentit aquest paper li correspon més a Suarez que no pas a Descartes. Suárez és manté sempre dins de la tradició de la metafísica, mentre que en un sentit estricte del terme allò que fa Descartes no és metafísica i aquí l’expressió de filosofia primera no és purament un mot. Precisament, una de les coses que han passat en aquests anys és un revalorització de la figura de Suárez, però una diferència és certament indiscutible: mentre que l’espanyol desenvolupa el seu camí filosòfic d’una manera original però dins dels marges traçats per la tradició, Descartes no segueix cap camí fixat sinó que desbrossa un terreny verge. El saber cartesià no parteix de cap a priori sinó que es defineix en la seva realització.
Als següents capítols, Kambouchner tracta la qüestió de l’objectiu de les Meditacions. En primer lloc, considera que no es pot menystenir, la intenció apologètica, cosa que només és indefensable des de raons del tot alienes al text. Ens recorda el propòsit de fonamentació del saber, però subratllant que allò que es tracta de fonamentar no és només la física, ja que les Meditacions ofereixen una fonamentació, encara que només sigui formal, de les matemàtiques i també d’alguns aspectes de la moral. Refusa la idea que calgui entendre les Meditacions com un atac a les posicions dels pirrònics. Per Kambouchner Descartes està molt més interessat als arguments dels escèptics que no pas als escèptics mateixos i en tot cas els seus enemics es troben més aviat dins dels seguidor d’una línia d’escepticisme moderat, acadèmic. El perill no són els que afirmen que la ciència no és possible, una posició que tendeix a l’auto-refutació, sinó els que defensen una concepció feble, probabilística, del saber.
El capítol tercer tracta la qüestió de l’ordre i del equilibri entre les concepcions analítiques i sintètiques del mètode. La qüestió és delicada, perquè dins d’aquest àmbit el llenguatge és sovint equívoc. La noció d’ordre inherent a l’anàlisi, té poc a veure amb la pròpia de la síntesis. La via analítica no consisteix en treure conseqüències, sinó a l’aclariment de conceptes, parlar llavors d’un ordre de raons és més aviat equívoc i fora preferible parlar d’un ordre de reflexions que no és essencialment primer perquè ve precedit d’un ordre de raons pressuposat. Finalment la quarta part, parla de l’estil meditatiu mateix. Kambouchner, determina en primer lloc les arrels tradicional d’aquesta mena d’exposició que fa arribar fins a Anselm. Aquests precedents no serveixen però per a negar l’originalitat de la proposta cartesiana definits per les novetats d’un caràcter obert i la identificació amb el procés analític. L’apartat 13, tracta del lloc a l’obra de les Objeccions i respostes plantejant la qüestió de si la insistència cartesiana a la necessitat de la lectura fa dubtar de si el camí obert amb la meditació ha estat reeixit. Això és descartat, considerant que més aviat allò que vol fer Descartes és anticipar-se a les múltiples manera en que el seu treball pot ser malentès. Des d’aquesta consideració per Kambouchner les Meditacions no són tant el lloc per excel•lència de comunicació de la metafísica cartesiana com una peça prominent dins d’un dispositiu complex i polièdric del que formen part totes les exposicions de la metafísica cartesiana. El darrer capítol d’aquesta està dedicat a defensar la vàlua de la traducció francesa del duc de Luynes.
La resta del llibre està dedicat a una anàlisi de la primera meditació. El primer capítol interroga la naturalesa de la radicalitat del dubte, tot posant la qüestió de per què cal capgirar-ho tot. Per Kambouchner la radicalitat no es pot copsar en una perspectiva justa si no es té clar que el dubte no es dirigeix tant als continguts del saber com a la manera en què són adquirits; defineix com a clau hermenèutica la distinció entre el subjecte de les Meditacions i l’autor del text i ens indica finalment tot allò que el text té “dramatització” (allò que sense ànim pejoratiu podríem definir com el “geni literari” de Descartes). Finalment recorda que la primera meditació té un propòsit constructiu,la definició d’un programa d’articulació del saber definit d’una manera artificial i artificiosa, una manera de fer que fou Husserl qui millor copsà. El següent capítol insisteix en el caràcter performatiu del dubte, cosa que serveix per a recordar el caràcter fonamental del lèxic de la voluntat a la primera meditació, la qual utilitza aquesta noció d’una manera original dins del context de l’època però plenament coherent amb la resta de declaracions sobre la voluntat i l’enteniment fetes a la resta de l’obra.
Els darrers capítols contenen l’anàlisi de la lletra de les Meditacions. Kambouchner refusa una bona part de les concepcions de l’hermenèutica més usual quan descriu com inexacte el tòpic dels dos nivells del dubte. La resta de l’anàlisi és ben acurat però no forneix d’elements essencialment nous pels que coneixen la literatura sobre la qüestió. Assenyala que la meditació no és un argument contra la follia (cosa evident des del text, però no pas des de la literatura generada pel text), assenyala la importància de l’argument del somni com moment d’iniciació al dubte pròpiament metafísic, enllaça aquest argument amb el del Déu enganyador en el sentit de que tot dos expressen una mateixa qüestió: el qüestionament general de la capacitat de representació i no es pronuncia explícitament a la que és potser la qüestió hermenèutica més debatuda entorn de la primera meditació: la connexió entre aquest argument i la teoria de creació de les veritats eternes, tot i que si concedeix que entre ambdues teories hi ha un aire de família (en aquest sentit la seva posició no sols s’oposa a la de Gueroult, sinó a la molt recent interpretació de la professora Scribano). Més interessant i original és el comentari als dubtes sobre la fal•libilitat del meu origen que s’incrementen quan considero alternatives diferents a la de Déu, la qual constitueix un atac directe a una certa saviesa hel•lenística. La seva conclusió apunta al caràcter transcendental i no empíric de l’argumentació efectuada a la primera meditació. El seu comentari sobre la figura que clou la primera meditació, el Geni Maligne, en línies generals segueix, sense aportar-ne res essencialment nou, el tractament de la qüestió efectuar per Henri Gouhier. A les conclusions Kambouchner negarà que es pugui parlar d’un dubte sobre la raó mateixa i desmentirà el pretès caràcter paralitzador del dubte hiperbòlic.
Treure una conclusió sobre aquest llibre fora precipitat ja que de fet l’autor només ens ha ofert una part primera del seu projecte. Com a síntesi, de la crítica efectuada aquest conjunt de reflexions sobre la primera meditació, assoleix el seu propòsit. Com a invitació a llegir Descartes els resultats són segurament més febles. Potser això no és important, perquè es pressuposa que el lector d’aquest llibre té un coneixement de les Meditacions superior al d’una lectura superficial. Quants en queden d’aquesta mena de lector, és tanmateix una qüestió per esbrinar.

Otrwell anarquista conservador

Llegeixo un llibre de Michea que vaig trobar a Barcelona el Nadal passat, Orwell anarchiste tory, el qual constitueix el primer dels volums que el pensador francès ha dedicat a l'escriptor britànic. Com que els he llegit en ordre invers al publicació, i suposo d'escriptura, el text no aporta gaire novetats. M'agrada però la revindicació del conservadorisme que porta el títol, perquè cada cop crec més que efectivament una posició decent, passa per l'assumpció d'un conservadorisme mínim, l'indispensable a reconèixer que quatre mil anys d'història han produït coses dignes i bones; això no és un obstacle, fins i tot pot ser un incentiu, per propugnar un canvi radical de la realitat. La conseqüència de prescindir-ne és forçosament el progressisme sense direcció i finalment el nihilisme.

Tanmateix apareixen nocions importants i de com de passada, Michea identifica la dificultat principal per definir un programa polític d'esquerres o simplement ser, d'una manera coherent, d'esquerres: la mort absoluta de la cultura popular substituïda pels productes de la cultura de masses. L'àmbit de la cultura on aquest procés ha tingut lloc de manera molt clara és segurament el de la música, com queda clar en un moment on ha desaparegut tota forma de música popular.

Prou intreressant també és l'anàlisi que clou el llibre dedicat a 1984, especialment la valoració que es fa del seu protagonista. Una lectura ràpida, o potser massa influïda per la lectura "americana" del llibre que el redueix a escrit anticomunista, tendeix a fer una valoració positiva, per heroíca, del personatge de Winston Smith. Michea argumenta en canvi que la seva és una revolta alienada inspirada no tant per una posició de veritable indignació moral com pel ressentiment. Des d'aquesta perspectiva 1984 no acaba només a la denuncia del comunisme, sinó a la inanitat d'un cert activisme d'esquerres. El moment clau per veure aquest fet és l'entrada de Winston i Julia a la "Fraternitat"

Van Gogh i les seves cartes

La Royal Academy està fent en aquest primer trimestre de l'any una exposició dedicada a la figura de Vincent Van Gogh. L'exposició està estretament connectada al fet de la publicació enguany d'una edició presumiblement definitiva de la seva correspondència. De fet, no sols no s'exposen moltes de les seves obres (amb fons molts diverses: obres presents al Regne Unit, algun préstec del museu d'Amsterdam i moltes aportacions de col·leccions privades) sinó moltes de les cartes, moltes d'ells amb versions en miniatura i petits esbossos de les obres que estava produint.

Molta gent de la meva generació va tenir una primera notícia de les cartes per la parodia feta per Woody Allen al seu llibre de com acabar amb la cultura. Com passa sovint a Allen, la seva capacitat de comprensió no fou tan aguda com la seva capacitat per a la ironia. Les cartes són molt més que l'exaltació d'un egocentrisme romàntic, la imatge més estereotipada de Van Gogh i el fonament de pel·lícules com Lust for Life (la qual certament m'agrada molt i molt) i revelen que el procés de composició dels quadres estava extremadament meditat (especialment en el que podríem dir la seva filosofia del color) i que la capacitat intel·lectual de Van Gogh i el seu cabdal de coneixements eren ben amplis.

L'exposició consta de set espais i dos són especialment memorables: els que contenen els paisatges pintats al darrer període de la seva vida quan estava reclòs prop de Paris i una mostra del quadres que va pintar sobre sembradors i segadors, figures claus a la definició de la seva metafísica de l'existència.

Més sobre filosofia i ciutadania

En una expressió afortunadíssima, Jordi Sales parlava fa anys del jovent educat a la consciència de la perplexitat creada per la contraposició entre jo mateix, que soc molt bo, i el mon extern, del qual no es pot entendre perquè és tan dolent. La difusió sistematitzada d’aquest sentiment és la conseqüència inevitable dels continguts de Filosofia i ciutadania, cosa que es fa del tot palesa en el llibre de J.A. Marina i em sap greu dir-ho perquè en general el treball d’aquest autor és ben respectable, però com a autor de catecisme no se n’ha sortit (cosa que indubtablement és un elogi plausible de la filosofia)

Objectiu pedagògic

Quan acabi aquest curs només hi ha una única cosa que voldria que tinguessin clara els meus alumnes de primer de batxillerat, quan algú ofereix un sistema, una teoria que ho explica tot, que dóna respostes i que es pot entendre en mig hora, una setmana o qualsevol termini ridícul de temps, l’oferiment no val per res i és una aixecada de camisa.Pot semblar poca cosa, però a la pràctica és un coneixement al que una bona part de la humanitat no sembla arribar-hi mai.