Les Meditacions segons Kambouchner

Dennis Kambouchner és segurament la figura més prominent a la darrera generació de filòsofs cartesians, la generació de J.L. Marion per entendre’ns. La seva realització més destacada fins al moment havia estat un estudi sistemàtic de la més desconeguda de les grans obres cartesianes, les passions de l’anima. Ara el professor francès ha iniciat una tasca més ambiciosa: fer el primer estudi global de les Meditacions després del treball de Gueroult que ja supera la cinquantena d’anys. Fins ara ha publicat un primer volum amb una introducció general i l’anàlisi de la primera meditació.
He estat uns mesos ocupat amb aquest volum. Ha estat un període llarg, en part per problemes d’organització del meu temps, però també, i hauré de parlar d’aquesta qüestió en una altra ocasió, perquè cada cop em costa més empassar-me allò que els universitaris anomenen bibliografia secundària. Possiblement el desafiament empès per Kambouchner és necessari. Gueroult és una interpretació feta des d’un moment ben concret, el predomini de l’estructuralisme, que ara ha passat avall. Entre mig hi ha hagut cinquanta-set anys d’estudis cartesians, els quals constitueixen la referència de Kambouchner més enllà de qualsevol escola filosòfica concreta. Tanmateix, jo no he acabat ben bé d’esbrinar quina és la motivació de Kambouchner per introduir-nos a Descartes més enllà de fer rodar la bola.
El llibre conté vuit capítols. Al primer considera el paper de Descartes com a fundador, iniciador, de la metafísica moderna, cosa que finalment relativitza força En més d’un sentit aquest paper li correspon més a Suarez que no pas a Descartes. Suárez és manté sempre dins de la tradició de la metafísica, mentre que en un sentit estricte del terme allò que fa Descartes no és metafísica i aquí l’expressió de filosofia primera no és purament un mot. Precisament, una de les coses que han passat en aquests anys és un revalorització de la figura de Suárez, però una diferència és certament indiscutible: mentre que l’espanyol desenvolupa el seu camí filosòfic d’una manera original però dins dels marges traçats per la tradició, Descartes no segueix cap camí fixat sinó que desbrossa un terreny verge. El saber cartesià no parteix de cap a priori sinó que es defineix en la seva realització.
Als següents capítols, Kambouchner tracta la qüestió de l’objectiu de les Meditacions. En primer lloc, considera que no es pot menystenir, la intenció apologètica, cosa que només és indefensable des de raons del tot alienes al text. Ens recorda el propòsit de fonamentació del saber, però subratllant que allò que es tracta de fonamentar no és només la física, ja que les Meditacions ofereixen una fonamentació, encara que només sigui formal, de les matemàtiques i també d’alguns aspectes de la moral. Refusa la idea que calgui entendre les Meditacions com un atac a les posicions dels pirrònics. Per Kambouchner Descartes està molt més interessat als arguments dels escèptics que no pas als escèptics mateixos i en tot cas els seus enemics es troben més aviat dins dels seguidor d’una línia d’escepticisme moderat, acadèmic. El perill no són els que afirmen que la ciència no és possible, una posició que tendeix a l’auto-refutació, sinó els que defensen una concepció feble, probabilística, del saber.
El capítol tercer tracta la qüestió de l’ordre i del equilibri entre les concepcions analítiques i sintètiques del mètode. La qüestió és delicada, perquè dins d’aquest àmbit el llenguatge és sovint equívoc. La noció d’ordre inherent a l’anàlisi, té poc a veure amb la pròpia de la síntesis. La via analítica no consisteix en treure conseqüències, sinó a l’aclariment de conceptes, parlar llavors d’un ordre de raons és més aviat equívoc i fora preferible parlar d’un ordre de reflexions que no és essencialment primer perquè ve precedit d’un ordre de raons pressuposat. Finalment la quarta part, parla de l’estil meditatiu mateix. Kambouchner, determina en primer lloc les arrels tradicional d’aquesta mena d’exposició que fa arribar fins a Anselm. Aquests precedents no serveixen però per a negar l’originalitat de la proposta cartesiana definits per les novetats d’un caràcter obert i la identificació amb el procés analític. L’apartat 13, tracta del lloc a l’obra de les Objeccions i respostes plantejant la qüestió de si la insistència cartesiana a la necessitat de la lectura fa dubtar de si el camí obert amb la meditació ha estat reeixit. Això és descartat, considerant que més aviat allò que vol fer Descartes és anticipar-se a les múltiples manera en que el seu treball pot ser malentès. Des d’aquesta consideració per Kambouchner les Meditacions no són tant el lloc per excel•lència de comunicació de la metafísica cartesiana com una peça prominent dins d’un dispositiu complex i polièdric del que formen part totes les exposicions de la metafísica cartesiana. El darrer capítol d’aquesta està dedicat a defensar la vàlua de la traducció francesa del duc de Luynes.
La resta del llibre està dedicat a una anàlisi de la primera meditació. El primer capítol interroga la naturalesa de la radicalitat del dubte, tot posant la qüestió de per què cal capgirar-ho tot. Per Kambouchner la radicalitat no es pot copsar en una perspectiva justa si no es té clar que el dubte no es dirigeix tant als continguts del saber com a la manera en què són adquirits; defineix com a clau hermenèutica la distinció entre el subjecte de les Meditacions i l’autor del text i ens indica finalment tot allò que el text té “dramatització” (allò que sense ànim pejoratiu podríem definir com el “geni literari” de Descartes). Finalment recorda que la primera meditació té un propòsit constructiu,la definició d’un programa d’articulació del saber definit d’una manera artificial i artificiosa, una manera de fer que fou Husserl qui millor copsà. El següent capítol insisteix en el caràcter performatiu del dubte, cosa que serveix per a recordar el caràcter fonamental del lèxic de la voluntat a la primera meditació, la qual utilitza aquesta noció d’una manera original dins del context de l’època però plenament coherent amb la resta de declaracions sobre la voluntat i l’enteniment fetes a la resta de l’obra.
Els darrers capítols contenen l’anàlisi de la lletra de les Meditacions. Kambouchner refusa una bona part de les concepcions de l’hermenèutica més usual quan descriu com inexacte el tòpic dels dos nivells del dubte. La resta de l’anàlisi és ben acurat però no forneix d’elements essencialment nous pels que coneixen la literatura sobre la qüestió. Assenyala que la meditació no és un argument contra la follia (cosa evident des del text, però no pas des de la literatura generada pel text), assenyala la importància de l’argument del somni com moment d’iniciació al dubte pròpiament metafísic, enllaça aquest argument amb el del Déu enganyador en el sentit de que tot dos expressen una mateixa qüestió: el qüestionament general de la capacitat de representació i no es pronuncia explícitament a la que és potser la qüestió hermenèutica més debatuda entorn de la primera meditació: la connexió entre aquest argument i la teoria de creació de les veritats eternes, tot i que si concedeix que entre ambdues teories hi ha un aire de família (en aquest sentit la seva posició no sols s’oposa a la de Gueroult, sinó a la molt recent interpretació de la professora Scribano). Més interessant i original és el comentari als dubtes sobre la fal•libilitat del meu origen que s’incrementen quan considero alternatives diferents a la de Déu, la qual constitueix un atac directe a una certa saviesa hel•lenística. La seva conclusió apunta al caràcter transcendental i no empíric de l’argumentació efectuada a la primera meditació. El seu comentari sobre la figura que clou la primera meditació, el Geni Maligne, en línies generals segueix, sense aportar-ne res essencialment nou, el tractament de la qüestió efectuar per Henri Gouhier. A les conclusions Kambouchner negarà que es pugui parlar d’un dubte sobre la raó mateixa i desmentirà el pretès caràcter paralitzador del dubte hiperbòlic.
Treure una conclusió sobre aquest llibre fora precipitat ja que de fet l’autor només ens ha ofert una part primera del seu projecte. Com a síntesi, de la crítica efectuada aquest conjunt de reflexions sobre la primera meditació, assoleix el seu propòsit. Com a invitació a llegir Descartes els resultats són segurament més febles. Potser això no és important, perquè es pressuposa que el lector d’aquest llibre té un coneixement de les Meditacions superior al d’una lectura superficial. Quants en queden d’aquesta mena de lector, és tanmateix una qüestió per esbrinar.