Alice in Wonderland

Diumenge vaig al BFI Imax, la pantalla més gran del Regne Unit, per veure l'Alicia de Tim Burton. La impressión final és ambivalent. Burton no segueix la història sinó que en fa una de nova amb els personatges dels dos llibres. Alicia ja no és una nena, sinó una noia de 19 anys que no troba el seu lloc a la rígida societat victoriana. Tot fugint d'una proposta de matrimoni no gaire interessant, serà quan caurà al forat i entri al país de les meravelles, de fet torni, per resoldre la situació de guerra civil entre la reina blanca i la reina vermella.

Cal parlar d'ambivalència perquè no puc negar que l'aspecte visual de la pel·lícula és certament atractiu, però vaig tenir clara també la impressió, de fet la tinc des de fa unes quantes pel·lícules, que Burton ja ha dit tot el que havia de dir i aquesta pel·lícula és certament una celebració de la seva manera de fer que no afegeix res d'essencial al seu món. D'altra banda el procediment de les 3D tampoc provoca el meu entusiasme. La realitat és en tres dimensions, però les imatges tridimensionals a la pantalla em semblen palesament irreals. Hom pot discutir la capacitat de Burton com a narrador i la ideologia que reflecteix el film, però no pas la seva fertilitat com a creador d'imatges. Només això ja justificaria veure el film d'un realitzador que pertanyi a la gairebé extingida raça dels que són capaços de fer un cine dins dels marges de l'espectacle comercial preservant una personalitat pròpia. Allò que tampoc es pot discutir és que molts dels col·laboradors habituals estan en plena forma i ho mostren el film, com Johnny Depp o l'autor de la banda sonora, Danny Elfman