Portes obertes

Avui, quan tornava del supermercat, he vist una convocatòria que m’ha resultat d’entrada del tot sorprenent. Era un anunci per què els veïns del barri ens afegim el diumenge a una convocatòria de portes obertes. Allò que la feia sorprenent és que l’entitat convocant no era un gimnàs, o el meu centre educatiu (que per cert no en fa) sinó un cementiri, el de Kensal, del qual ja he parlat en aquest dietari. La idea d’un dia de portes obertes a un cementiri sembla d’entrada paradoxal, o com a mínim una invitació no gaire agradable, perquè atès el temps que haurem restar-hi, ningú no sembla estar motivat per tenir massa pressa. Evidentment la invitació té sentit com a promoció de la vessant monumental del recinte. La jornada oberta consisteix en poder fer de franc, les visites que normalment es poden fer pagant. També hi haurà parades amb menjar i refrescos, cosa que em fa pensar que es podrà viure una miqueta l’ambient, que imagino irrepetible, del dia dels morts mexicà a la ciutat de Londres. No sé però, si hi haurà també propaganda pròpiament comercial, perquè el cementeri segueix funcionant i no fa gaire vaig veure un cotxe fúnebre amb cavalls passant per Golborne Road. De fet, les possibilitats són úniques, ja què permet arribar al cementiri fins i tot per barca, cosa que no és possible a cap altre cementiri londinenc. La idea però té un fons que m’agrada molt. Abans he parlat del dia del morts i quan estava a Méxic, recordo que el Toni i l’Isabel em parlaven del seu valor educatiu, que ells havien pogut apreciar a l’Andreu, motivat per aquesta acceptació de la mort com a esdeveniment natural. Només cal donar-se una volta pels cementiris de Barcelona per adonar-se que el nostre país segueix sent massa cristià i si recordem allò que ens mostrava el Ramon sobre la Vanguardia en alguns sentits negatius del terme cada cop ho és més.

Feliç aniversari Gilberto

Ahir fou el 64é aniversari de Gilberto Gil, precisament la data triada pel concert que oferí al Barbican, en connexió amb els actes celebrats entorn de l’exposició Tropicalia que feia una mirada sobre aquest moviment renovador de la cultura del Brasil, sorgit a la dècada dels seixanta. El concert ha estat contundent i la comunicació amb el públic ha estat òptima, malgrat la fredor de la sala del concert. El tipus de música que fa Gil, potser resulta més adient en un recinte on la gent pugui estar de dempeus i ballar. Al Barbican, les possibilitats de ballar són limitades, només davant del seient, com ens recordava un oportú advertiment a l’entrada. Gil ha actuat amb una banda de set músics, un del quals era fill seu (tocava la guitarra i la mandolina). Quatre d’aquests músics composaven la secció de corda, guitarra i baixos. Hi havia també dos percussionistes i un teclat. Gil ha mostrat estar en un estat esplèndid, tant pel seu vigor físic com per la seva veu que ofereix una varietat de registres molt gran. La veritat és que si ho hagués dit i no resultés coherent amb la seva ja llarga trajectòria, ningú no diria que feia 64 anys. Vestit de blanc, prim i ple de vida, res recorda en ell la venerable figura d’un ancià. La seva professionalitat i la competència de la seva banda, ben conjuntada, ha donat com a resultat un concert de bon nivell musical on ha alternat alguna de les seves cançons més antigues, amb cançons de Vinicius, l’Imagine de John Lemmon o cançons de Bob Marley. Òbviament no ha parlat de Lula, però si de San Agustí del qual ha citat la seva famosa i paradoxal sentència sobre la definició de temps per definir el seu estat d’ànim en relació a l’aniversari que avui hem celebrat de manera multitudinària.

El vent que mou la cibada

Aquesta tarda he vist la darrera pel·lícula de Ken Loach, el darrer guanyador del festival de Cannes. Val a dir que, sense pronunciar-me sobre el veredicte del jurat, ja que no he vist la resta de films presentats, el film de Loach no és res de l’altre món, ni per la seva subtilitat, ni per la seva concisió narrativa, dos virtuts de les quals realment aquest film està mancat. El film està caracteritzat per una certa unidimensionalitat i acaba, com deien a Sigth and Sound, sent una apologia del martiri individual no gaire justificada. Probablement Loach tendeix a donar respostes massa simples, la fidelitats als principis, a problemes que no tenen res de simples, sobretot en la seva dimensió pràctica. Així, la pel·lícula és molt desfavorable als que accepten el tractat de 1921, el qual suposà una independència limitada de la república irlandesa, que no va trigar gaire a ser total, però també la partició de la illa. Reduir-ho tot a una qüestió de dignitat moral, que evidentment és com cal qualificar la posició del jove protagonista de la pel·lícula, no deixa de ser una manera d’ocultar els problemes de la praxi real. La tesi fonamental de la pel·lícula presentada visualment de manera clara és que els Blacks and Tans (els mercenaris anglesos i escocesos responsables de la repressió) i el exercit de la nova república venen a ser el mateix, tesi segurament molt discutible. El costat més simpàtic de la pel·lícula és la descripció que fa de la crueltat del colonialisme anglès, la qual ha ocasionat la condemna de la pel·lícula per part de la premsa més conservadora, en la majoria dels casos sense haver-la vista. Tanmateix, aquí Loach és oportú, perquè Gran Bretanya segueix conreant el mite d’un colonialisme cavallerós oposat a qualsevol mena d’evidència històrica. Com que darrerament m’havia ocupat de temes propers al del nacionalisme se m’han acudit dues idees més enllà de la pel·lícula. La primera es com el cas irlandès mostrà el caràcter contradictori del principi d’autodeterminació que en el cas d’Irlanda pot ser esgrimit per qualsevol de les dues parts, sempre depenent és clar de què és allò que es determina. No sé si la pel·lícula ha estat estrenada a Catalunya, i si ho ha estat com ha estat acollida. Imagino que una pregunta que pel·lícules com aquesta han de fer sorgir és perquè Catalunya no és independent i Irlanda si. Se’n pot fer més d’una teoria i també pensar que al capdavall és una qüestió de sort, però aquesta darrera possibilitat sembla més aviat una les manifestacions d’aquest característic fenomen català que és l’autoengany.

Coriolanus

El globe està representant aquest estiu un cicle amb algunes de les obres romanes de Shakespeare. Ahir vaig poder veure el muntatge fet sobre Coriolà. Ja vaig explicar l’any passat l’any passat que veure teatre en aquest recinte és un espectacle especial i per això no cal que m’estengui en aquest punt. Recordat això, però, cal dir que la satisfacció produïda per l’espectacle fou més petita que les dues vegades anteriors Ni el muntatge té res d’especialment brillant, ni la interpretació és en general excel·lent com altres vegades ha estat el cas. Una impressió que potser hauré de confirmar en el futur, és que l’ambient del Globe és molt més favorable a les comèdies i obres més lleugeres, com la tempestat o Pericles, que no al Shakespeare més tenebròs. La meva lectura de Coriolà, coincident amb la de l’Albert Aparici, és molt fosca, la d’una tragèdia en el sentit més estricte del terme. No cal descartar la hipòtesis, però, que des de l’òptica del públic del Globe que anava al teatre després de veure baralles entre ossos i abans d’anar de putes, potser tampoc es tractava ben bé sotmetre’s a la cura purgativa, que segons Aristòtil és l’efecte de la tragèdia. Suposo que la màgia del teatre és aquesta. Amb un text que literalment no s’aguanta, com el Pericles, pots fer un espectacle de primer ordre, mentre que amb un text de primer ordre com Coriolà, tens un espectacle més discret.
El fet cert però és que Coriolà és una de les millors obres de Shakespeare. Possiblement superior a Juli Cesar a la seva estructura dramàtica global (el discurs de Marc Antoni és genial, però després encara resten dos actes en els quals no passa gaire d’interès). Allò que la fa més interessant és precisament el seu caràcter elusiu. Com a Juli Cesar, l’obra certament no transpira simpatia ni pel poble ni per la democràcia. El poble és inconstant, fàcil de manipular i una fàcil víctima del les temptacions mimètiques. L’heroi, Coriolà, no és tampoc gaire millor; un home unidimensional adreçat només a la guerra, però incapaç de moure’s amb coherència fora del camp de batalla. Un ser anacrònic, posseïdor d’una mena de virtut que ja està caducada i fora de servei. Coneixedor de les arts de guerra, però ignorant del funcionament dels cors humans, per la qual cosa és una víctima de les mateixes forces que ell inconscientment desplega. Hom pot tenir la temptació en els nostres tems escèptics de tenir una certa simpatia envers el refús de Coriolà a fer política, però tampoc cal ser un expert en la saviesa clàssica, per saber que aquest refús és un senyal de fracàs. El seu refús de la retòrica, pot ser valorat positivament pels lectors superficials de Plató, però el condueix inexorablement al desastre. Totes les preguntes polítiques bàsiques es plantegen a Coriolà: Què és la ciutat? Qui és la ciutat? Com es conjunten els interessos de l’individu i els de la col·lectivitat? Hi ha individu sense comunitat? Les respostes són molt menys òbvies, potser la que ja sabien els grecs i la gent tendeix a oblidar: les respostes fàcils al problemes complexos són essencialment perilloses.

Interregne

L’estiu ha arribat amb un canvi de temps que sembla dirigir-nos més aviat cap a l’hivern. En general, tot dona la sensació d’aturament. El Regne Unit vegeta fins que comencin les vacances, mentre manté el somni del campionat del món i la discussió política està centrada entorn de la data de l’any vinent en la què es produirà el canvi de primer ministre. A l’institut, un mes després de les votacions per director encara no sabem res del que s’està potinejant a Madrid. A casa, ahir es van anar els meus pares, tinc més o menys els deures fets i em caldria començar alguna cosa, però ara mateix en tinc ben poca esma. En tot cas, em sembla que allò que arribi a fer, serà més aviat modest. La gent que no em coneix gaire, em pregunta sovint sobre el tema del meu proper llibre, però no hi haurà proper llibre en un futur immediat. Sensació intensa de no tenir gaire nou a dir. Llegir em ve molt més de gust. Diumenge compliré 44 anys, segons els grecs farà ja per tant més o menys quatre, que hauré assolit una mena de plenitud, però tot sembla indicar que plenitud i temps són conceptes contradictoris

Reflexions polítiques, tot esperant el metro a Covent garden

Desvetllat a les cinc del matí, m’ha estat impossible tornar a dormir. La claredat exterior era absoluta. Mentre faig temps per anar a l’institut i reprendre la subversiva tasca d’ensenyar algunes engrunes de lògica, repasso els bloc i trobo al de l’amic Luri una reflexió sobre la tasca política que potser caldria fer amb la que coincideixo, però de la que sospito que a hores d’ara resulta gairebé impossible, en una situació on un pensament radical, és a dir adreçat a fer teoria sobre l’arrel de les coses, resulta cada cop més difícil. Som massa vells i tenim massa por. De fet, jo aquest matí també volia fer algunes reflexions polítiques més o menys intuïdes mentre ahir tornava a casa amb el metro. La primera té relació amb el llibre de Rosen i potser és una conclusió treta per un ment massa lenta sobre la diferència entre la filosofia política clàssica i la moderna: la segona té un objectiu del tot impensable que és l’obtenció de la felicitat, entesa en forma d’arribada a un estat de progrés universal (Com diu Gray, les diferències pel fa aquest punt concret ,entre liberalisme i marxisme són pràcticament inexistents) La saviesa antiga és en comparació a la moderna, notòriament més escèptica. Allò que ens mostraria Rosen és que des de fa centenars d’anys ens ocultem aquest fet amb estratègies com fer una lectura absurda, però canònica, d’un text com la República. Absurda perquè ens entestem en projectar problemes contemporanis, i així els llibres de text relacionen la reflexió política platònica amb l’alliberament de la dóna o la defensa d’un regim comunista, mentre que allò que fa Plató, genialment, és satiritzar 2000 anys abans les pretensions il·lusòries dels que cerquen la instauració de la felicitat per decret. Com intuí el modern més lúcid, la política difícilment mai acaba resultant alliberadora de res. Suposo que és un senyal de pervivència de l’adolescent que no s’acaba de morir en mi, un profund sentiment de melancolia i d’enyor envers aquesta visió redemptora de la política, que em du a definir-me com a esquerranós sentimental. La segona qüestió està vinculada a la lectura que estic ara efectuant d’un llibre de Hobswman sobre el fenomen nacionalista. Fa més anys del que sembla quan llegia el llibre del Ferran sobre El Crepuscle de la Democràcia, vaig respondre, per mi mateix, a la pregunta plantejada sobre quin era el lloc deixat per l’irracional a les societats sorgides després de les revolucions francesa i americana, reflexionant que era el nacionalisme qui havia ocupat aquest lloc, el que feia aquesta funció. El llibre d’Hobsman em dona segurament arguments per recolzar aquesta intuïció. Tot i que les meves idees en aquest sentit no han variat, si que faig ara una valoració diferent. Allò que abans era una objecció contra el nacionalisme ha deixat de ser-ho.. La situació aquí no es gaire diferent de la que em du a defensar les religions, malgrat el meu convençut ateisme, enfront dels meus alumnes. Un fenomen tan estès, no pot donar-se si no respon a una necessitat real. La filosofia pròpiament liberal, l’originàriament il·lustrada, té moltes dificultats per pensar el caràcter real d’aquesta necessitat. Segurament des de la política aristotèlica resulta tot molt menys complicat.

Més sobre l'ensenyament de la ignorància

Introdueixo algunes idees del llibre de Michea que m’havien semblat interessants de retenir, però que eren prescindibles per explicar les línies generals del seu argument. En primer lloc, l’explicació de per què cert art popular de l’època prèvia al 68, en concret cita els films de Ford, Hawks i Capra, i la música d’Ellington i Bassie, conserva encara una màgia inimitable. Aquests artistes i el seu treball representarien un compromís entre una llibertat assumida com a valor positiu i la”common decency” de la que parlàvem en el bloc anterior; són expressions d’un breu i fugisser moment de plenitud. Des d’un punt de vista proper als temes pedagògics, Michea adverteix que la desaparició dels valors de l’esforç i de l’ascesi és un fenomen arrelat a l’escola, però totalment absent d’altres camps, especialment el de l’esport. El rigor pedagògic absent de les escoles es manté als esports i aquí la procedència popular dels alumnes no és pas mai considerada com a un obstacle. Una reflexió segurament ben il·lustrativa de quins són els valors que realment tenim, els que no estan en crisis. Michea, també tracta una qüestió sobre la que vaig reflexionar fa tres anys a meu treball sobre el malestar de l’ensenyament, allò que aleshores anomenava el mite de la màquina sàvia, el qual òbviament no és un mite innocent, sinó part d’una estratègia de desmantellament de les possibilitats de resposta social; la seva critica s’arrela en una consideració del fet educatiu que té una arrel platònica. No hi ha educació sense erotisme i l’erotisme passat pel mecanicisme és una cosa rara i presumiblement trista.
La darrera part del llibre són un conjunt de notes dedicades a reflexionar sobre alguns aspectes filosòfics i sociològics que sortien de resquitllada, tot desenvolupant l’argument principal. Molt interessants són les seves consideracions sobre la caillera, el nom que es donen a si mateixes les bandes violentes que exerceixen el control dels barris marginals. Michea refusa les explicacions tradicionals basades en l’atur i en la crisi dels valors, per considerar que en aquest fenomen hi ha una nova relació dels subjectes amb la llei, fonamentada a la lògica del capitalisme consumista i de la seva corresponent cultura liberal-libertària. Un altre apèndix explica les regles bàsiques del civisme com una resposta a l’element dissolvent de la societat que suposa l’aparició del diners. Caràcter dissolvent conseqüència del fet que els diners trenca amb la forma d’estructuració més bàsica de les societats que és l’intercanvi de dons, cosa que permet tot sigui dit de passada, l’aparició de la individualitat i la intimitat. Altres idees, el caràcter antipopular i de liquidació de l’esquerranisme de maig del 68, són ben conegudes tot i que sempre és agradable trobar gent amb la que compartir conclusions.

El Mundial vist des d'Anglaterra

Una setmana de mundial han servit per confirmar allò que preveiem després de veure els moments previs: el sentiment amb el que es viu aquest esdeveniment a Anglaterra, és molt superior, en la seva intensitat, a com es viu, no sols el mundial, sinó el futbol en general a l’estat espanyol. Les connotacions socials del joc són molt diferent als dos llocs i això explica en part la diferència. A l’estat espanyol el perfil del joc és molt més interclassista, mentre que aquí està més associat a les classes populars, cosa que fa que el joc sigui pres com la manera per excel·lència d’exterioritzar els prejudicis d’aquestes classes. Els dos elements diferenciadors claus són des del meu punt de vista: el militarisme i el masclisme. Certament cap dels dos són del tots aliens a l’estat espanyol, però jo diria que mai no tenen la força pròpia d’aquest país. És clar que el Barça i el Madrid tenen un paper d’exèrcits simbòlics, cosa que en el segon cas fa incerta la posició de la selecció espanyola, i que els diaris esportius sovint utilitzen metàfores de caràcter militar; la diferència és que em sembla que fins els seguidors més rucs d’ambdós equips mantenen una certa consciència d’aquest caràcter metafòric i simbòlic que aquí sovint es perd, mentre que la premsa utilitza la metàfora militar de manera gairebé exclusiva. Evidentment, ajuda a perdre la consciència, l’associació existent entre el joc, no només entre els espectadors, i la consumició de cervesa en quantitats industrials. A tot arreu el futbol serveix per expressar conflictes latents en el si de la societat, a Anglaterra és un mitjà d’expressió d’unes tendències militaristes i xenòfobes que malauradament formen part de la idiosincràsia anglesa de manera molt profunda.

L'enseigment de l'ignorance et ses conditions modernes

L’ensenyament de la ignorància i les seves condicions modernes és el títol de l’assaig del professor Michea sobre l’evolució de la situació educativa francesa als darrers vint anys. Cal dir que qui refusi d’entrada les visions conspiratòries de la història probablement no es sentirà gaire còmode amb aquest llibre. Tanmateix, aquesta no sols és una hipòtesis plausible, sinó que, més enllà del llibre de Michea, en tenim alguna constatació empírica, com a mínim que alts càrrecs del Departament d’Ensenyament veien a finals del vuitanta com un problema que masses fills d’obrers anaven a la universitat. El context on s’analitza aquesta evolució és polític i per això el text de Michea es pot qualificar també d’assaig antiliberal, cosa que el fa simpàtic pels que com jo comencem a estar cansats d’aquest estat de perpètua innocència dels que es declaren liberals (expressat en episodis grotescs com el de la sra Aguirre exigint a Zapatero disculpes pel Gulag). Malgrat el seu odi a l’esquerra, els liberals comparteixen aquest tret amb els seus antagonistes, potser perquè molts d’ells han passat directament d’un radicalisme a l’altre.
Com hom sap el liberalisme és una teoria basada en una ficció antropològica que amb més o menys fortuna és la que origina el contracte social. El individu humà és un ser naturalment egoista y calculador, d’això se’n diu racional. Només el mou el seu benefici personal i la seva autenticitat pressuposa el deslliurament dels prejudicis que el duen a tenir sentiment de pertinença, d’afiliació o d’arrelament. L’objectiu últim de totes les modificacions del programa educatiu ha consistit en fer d’aquest individu més o menys mític, el prototip de l’home futur, dubtosament ciutadà i ben segur consumidor. Una idea filosòfica oposada al logos antic i que potser troba la seva màxima expressió a la reflexió de Hume, que no és irracional preferir la destrucció del món a una rascada als meus dits. De fet, un anàlisi d’una societat com l’americana o en part la britànica, permeten considerar la hipòtesi que un triomf del liberalisme equival a la instauració d’un segon estat de naturalesa. Aquest és l’objectiu final de les propostes de reforma de l’escola. Per Michea el capitalisme evolucionà en un marc on els seus principis convivien amb una sèrie de conceptes més o menys tradicionals i fonamentats en altres arrels diferents que feien un paper fonamentador i d’alguna manera permetien el desenvolupament del capitalisme (les que permetien en general la presència de funcionaris no corruptes). Maig del 68, suposà la destrucció per arcaiques de les bases d’aquesta moral, d’allò que Orwell anomenava la common decency, i per tant la possibilitat d’abolir tots els obstacles al poder sense replica de l’economia. Aquest és l’origen de tots els processos d’innovació pedagògica que començaren llavors. El desmantellament dels nostres sistemes educatius no es pot entendre en desconnexió del fet que per funcionar l’economia actual, la major part de població mundial (un 80%) és redundant. La conclusió és que l’ensenyament que cal és un que mantingui a aquesta població redundant, que som quasi tots, en un estat de diversió que no causi grans problemes. Un dels elements fonamentals d’aquest programa és la dissolució de la lògica, quelcom que ja havia advertit Debord als seus anàlisis sobre la societat de l’espectacle i que de fet es realitza amb molt èxit a les nostres institucions d’ensenyament.
Acabo aquest bloc (el cap de setmana seguiré amb algunes idees del llibre) amb la conclusió exposada pel seu autor (tradueixo del francès):
L’actual crisis de l’escola, de la qual el públic pren progressivament consciència, s’ha d’entendre fonamentalment com l’efecte que es perllonga d’una situació contradictòria. D’una banda, l’escola, perquè és la peça central del dispositiu “republicà”,- és a dir, d’una època on el mercat auto-regulat no estava en disposició de disposar la totalitats de les coses a les mesures de les seves lleis-, resulta ser un dels darrers lloc oficial on subsisteixen – al costat d’hàbits i estructures perfectament absurdes-, veritables fragment d’esperit no- capitalista i algunes possibilitats reals de transmissió del saber així com una part de les virtuts sense les que no en pot haver una societat decent. D’altra banda, sota l’onada de les reformes liberals-libertàries, la institució tendeix mecànicament a esdevenir el conjunt integral dels diferents obstacles materials i morals amb els que un ensenyant està obligat a enfrontar-se si té la desgràcia d’obstinar-se per una estranya perversió, a voler transmetre una miqueta encara d’il·lustració i civilitat; una tal contradicció només pot originar un clima molt negatiu, i de fet, aquest clima cada dia esdevé una mica més irrespirable.

Un passeig fluvial

De Hampton Court aWestminster, hi ha tres hores de navegació fluvial que avui he tingut el gust de dur a terme. Per algun racó d’aquesta cara, hi ha un llibre amb reproducció de gravats antics, anomenat Arcadia in Thames. El títol manté encara una vigència considerable, especialment avui amb 30 graus de temperatura i un cel buidat de núvols. Possiblement hi ha moltes més construccions que al XVII, però en general no són edificacions massa agressives. Predominen els xalets construïts a l’estil tradicional per gent que sobretot vol gaudir del riu i disposar en tots els casos del seu propi lloc d’embarcament. La sensació de calma i serenitat era en molts moments absoluta. De la mateixa manera que quan he tingut l’oportunitat de viatjar pels EEUU, la meva sensació era d’absolut hiperrealisme, la sensació aquesta tarda, i en altres moments d’exploració dels dominis de reina Isabel, era d’absoluta irrealitat,d’estar transitant per un paisatge que no pot ser, que ja no toca (potser tampoc estic mirant ben bé amb els meus ulls, sinó, per exemple, amb els de George Orwell tornat a la illa després del seu periple per la revolució espanyola). Quan hem creuat el pont d’Hammersmith, m’he sabut ja a la ciutat. No és que el verd desaparegui, però és un verd ja controlat i urbà (tot i que una de les peculiaritats angleses és que el camp mai no sembla massa feréstec). La vora sud del riu està ara plena d’edificis de nova construcció (com el que els sogres del tenista arribista de Match Point, li regalen a la seva filla i al seu gendre). Viure en pisos no deixa de ser un fracàs de l’ideal anglès i no sé si és per això, però tots coincideixen en una estructura piramidal, del tot inèdita a l’estat espanyol (amb una cultura del tot contrària al desaprofitament de l’espai inmobiliari). Potser, pel fet, que encara que visquis a un pis, almenys aquesta estructura et permet no tenir veïns a sobre teu.

estiu del 76

Dissabte passat la televisió, en concret la BBC2, va fer un programa rememoratiu de l’estiu del 76. Tot i que l’escalfament global és un tema de darrera actualitat, el temps sempre ha fet coses rares i l’estiu d’aquell any és el més calorós enregistrat mai a les illes britàniques. El 26 de juny el termòmetres de Londres marcaven 35 grau i l’anticicló es va mantenir vuitanta dies seguits. Això va provocar un canvi radical. Per primera vegada els shorts es van convertir en un article utilitzat amb normalitat, i diria que amb necessitat. Diversos esdeveniments curiosos van tenir lloc aquell estiu: la victòria del Southampton ( un dels equips més perdedors del planeta) enfront del MU a la final de copa, la derrota de l’equip anglès de cricket enfront del les Indies Occidentals (quAnarchy in the UK. L’inici d’una època màgica en què podies ser una estrella musical sense saber tocar en absolut.

The Boston strangler

Seguint amb el tema del bloc que vaig fer fa uns mesos, he tingut finalment l’oportunitat de reveure: The Boston Strangler (que està d’oferta en una recopilació de clàssics de la 20 century Fox) i el bon record que llavors apuntava es va confirmar plenament. Fleischer realitzà una pel·lícula molt audaç formalment que utilitza amb coherència el recurs de la fragmentació de la pantalla; una idea poc posada en pràctica i que fàcilment pot dur a la confusió; però que en aquest cas possibilita narrar de manera àgil quelcom que en si mateix fora tediós; la desesperançada investigació que la policia de Boston fa dels sospitosos habituals. La pel·lícula està molt centrada entorn del treball interpretatiu de la seva estrella principal, Tony Curtis, que realment desenvolupa un treball excel·lent (segurament el millor de la seva vida, junt amb el de l’agent de premsa de The sweet smell of succes). Curtis trigà molt a aparèixer, no veiem el seu rostre, fins al final de la primera hora del film, però un cop es detingut, la càmera de Fleischer fa un retrat pormenoritzat de la ment alienada del seu personatge. La segona hora no conté gaire més que la interrogació que el responsable màxim de la investigació (un professor de dret interpretat per Henry Fonda) fa amb De Salvo. La interrogació fou en la realitat infructuosa, perquè deSalvo mai no va confessar cap dels assassinats ni es trobà cap prova definitiva en contra seva. Fleischer renuncia a airejar la pel·lícula com hagué fet un director mediocre i es dedicà a fotografiar la perplexitat de DeSalvo, cada cop més perdut envers la realitat que l’envolta. La darrera mitjà hora és poc més que el retrat d’aquest extraviament. La sobrietat absoluta del decorat, parets blanques i buides, dona a les imatges un to abstracte que les fa especialment poderoses

La República segons Rosen

Des de Nadal he estat ocupat amb la lectura del darrer llibre de Rosen. No és prou perquè hagués requerit un temps que no he tingut per llegir-me a fons el comentari text platònic i el comentari de Strauus. Tanmateix si que he pogut fer una petita recensió que fixa unes mínimes idees mentre no torni al llibre, cosa obligada si he de tornar a parlar de Plató. Però com es pot deixar Plató?

PLATO’S REPUBLIC. A STUDY

Stanley Rosen

Yale University Press, 2005

La República de Plató és sense dubte un dels textos més citats i comentats de la història de la filosofia. No és ni de bon tros, ni dels mes clars, ni dels millors compresos. No hi cap manera de fer una lectura acadèmica i escolar d’aquest text platònic que no passi per l’omissió de les incoherències i punts foscos que caracteritzen l’exposició socràtica. Rosen s’enfronta a aquest fet d’una manera sòbria. El seu comentari és especialment auster des d’un punt de vista formal. El llibre només consta d’un seguiment escrupolós i detallat del text i Rosen no es permet trencar mai aquesta pauta, que segueix d’una manera estricta. Això pot donar d’entrada una sensació de certa impersonalitat, al text un caràcter impersonal, especialment al lector poc familiaritzat amb el treball de Rosen. Tanmateix, aquesta primera impressió fora un error. Com deia Nietzsche, en una cita que a Rosen li agrada repetir, tot allò que és profund estima les màscares.

Rosen dedica el seu llibre a la memòria del genuí Leo Strauss. Més endavant en la introducció, Rosen afirma que tot i haver volgut anar més enllà, la seva lectura essencialment es construeix utilitzant la metodologia de Strauss. The City and the man, oferí en el seu moment una perspectiva nova per llegir el text platònic. Strauss destacà llavors la importància de la fenomenologia dramàtica, cosa que s’expressa per exemple al caràcter decisiu que tenen les personalitats dels dos principals interlocutors socràtics, Glaucó i Adimant. Rossen retindrà aquest elements per oferir una lectura diferent, jo diria que més amarga, del text platònic. Tanmateix, la dedicatòria no és només una qüestió d’agraïment, com l’adjectiu utilitzat ens mostra. El Leo Strauss que ensenyà Rosen a llegir Plató, és una figura diferent del Leo Strauss que ara ha ocupat sovint les pàgines d’alguns diaris. Rosen es considerà a si mateix un home del centre polític i per tant allunyat de les posicions d’extrema dreta associades al neoconservadorisme defensat pels que es diuen deixebles de Strauss. Aquest desig de marcar distàncies no és però gratuït, sinó que està arrelat al problema central tractat a la República. El problema central d’aquest llibre és el de la degeneració de filosofia en ideologia o, dit d’una altra manera, la impossibilitat de reconciliar teoria i pràctica sense que l’element de mediació, el vincle necessari, sigui la tirania. Rosen fa una lectura intel·ligent, en comparació amb moltes altres, perquè no pren el partit de Sòcrates d’entrada, cosa a la qual gairebé t’obliguen vint i cinc segles d’exegesi filosòfica, sinó que es pregunta si hom podria realment viure en aquella ciutat, cosa que llegint amb un cert esperit crític és bastant fàcil de contestar. De fet, el problema central de la República, la legitimitat i la plausibilitat del govern dels filòsofs, és el problema central dels nostre dies si substituïm pels filòsofs per les figures homologades com a intel·lectualment superiors, els quals foren probablement els científics socials. El punt de vista neoconservador sobre aquesta qüestió, deslegitimador de la democràcia convencional, potser era el de Strauss, però ben segur no és el defensat per Plató a la República.

Penso que, com es diu a la contraportada del llibre, qualsevol discussió seriosa que es vulgui fer en el futur sobre el text platònic, haurà de confrontar-se amb el llibre de Rosen i lògicament totes les qüestions cabdals en són tractades. Com que allò que vull transmetre és una mica la impressió general suscitada pel llibre, em centraré només a la problemàtica general, tot i que abans si que m’agradaria cridar l’atenció sobre algunes exègesis particulars i algunes reflexions de Rosen :

• Caràcter central que en la discussió de les virtuts, té la noció de temprança, la més fonamental per l’establiment de la comunitat política.
• Els esforços per subratllar el caràcter lògicament defectiu de l’analogia que constitueix el centre de l’esquema argumentatiu socràtic: la que s’estableix entre l’anima i la ciutat.
• El tractament negatiu d’eros. La seva vinculació constant a la noció de mentida i la impossibilitat de sotmetre aquesta noció a la política, cosa evidenciada en el tractament de la pederàstia.
• El poc pes relatiu concedit a la teoria de les idees, de les quals només es parla precisament en funció de trobar alguna mena de contrapès a l’Eros que no és reduïble a política.
• La negació de les projeccions fantasioses per tant que sovint es fan a partir d’aquesta teoria, la més important de les quals és la consideració essencialista de l’ànima. Pel contrari, el punt de vista platònic és que la naturalesa humana és intrínsecament mal·leable i modificable.
• Caràcter essencialment aporètic de la idea de bé, que esta lluny de ser cap mena de fonament, ni d’oferir cap guia per a l’acció.
• La interpretació alternativa del mite de la caverna. Per Rosen és més coherent llegir la caverna no pas com la ciutat anterior al govern dels filòsofs, sinó com l’ànima humana en el seu estat previ a la il·luminació filosòfica. La divisió interior de la caverna s’explica mitjançant una projecció de la dialèctica de l’amo i l’esclau en el nostre interior esquinçat.

Més enllà d’aquests problemes, interessants en ells mateixos però en alguns casos rellevants només pels específicament dedicats a Plató, la qüestió fonamental és la de la relació, de la degeneració, per ser exactes de la filosofia en ideologia. Més enllà de les velades insinuacions de Strauss, per Rosen allò escenificat a la República és la preparació d’una revolució, el drama de la ciutat ideal és el drama del necessari fracàs, en forma de traïció a ell mateix, que s’esdevé en tot procés revolucionari. En el cas de la República, el fracàs es consuma amb el desencadenament d’una situació paradoxal. La reforma de la ciutat feta en nom de la justícia, acaba produint una ciutat on la justícia està totalment absent. La descripció de mecanismes compulsoris, de control del pensament i la conducta, impedeix parlar de justícia. Si estic obligat a ser just, no puc pas ser una persona justa. La condició necessària per establir la ciutat és segons Sócrates, l’exili de tots els ciutadans més gran de deu anys; una afirmació que només troba alguna mena de sentit, si es pensa en una mena d’extermini massiu. La ciutat justa és el fruit de la més radical i extrema injustícia. La perspectiva adoptada per Sócrates es precisament la inversa de la preconitzada per Popper en el seu influent assaig sobre la ciutat oberta. Hi ha certament una coincidència fonamental, no menys que l’austríac, Rosen se n’adona del caràcter tirànic i dictatorial de la pretesa ciutat perfecta, però la República no és una apologia d’aquesta situació. La ciutat planejada per Sócrates és inhabitable, i tot presentant-la, Plató sembla sobre tot està advertint-nos d’un perill. Això no vol dir que la ciutat sigui realment injusta, però si que segurament la concepció de la justícia esgrimida pels filòsofs és diferent de la mantinguda per la resta de la societat i en el fons radicalment enfrontada a la política. El plantejament polític és, això si, extremadament pessimista en relació a alguns dels més publicitats del nostre temps. La raó difícilment és el fonament de la convivència, perquè la seva naturalesa és agonística. No és una veritat evident en ella mateixa que la conseqüència de l’exercici de la racionalitat sigui el reconeixement de la pluralitat.

La política és una temptació pel filòsof, la dedicació a la política pot veure’s com la conseqüència obligada del seu treball, però el lloc del filòsof és un altre i la baixada del cel a la terra, significa forçosament la degradació i la corrupció de l’ideal filosòfic. L’eros filosòfic cau necessàriament a la contradicció quan vol satisfer alhora les seves aspiracions divines i les de les necessitats naturals que constitueixen la clau bàsica de la vida política. De fet, mostrar aquest intern divorci de l’anima del filòsof és una finalitat més pròpia que l’apuntada per Strauss, mostrar els efectes injustos que pot tenir la justícia. El sentit en que la correspondència entre la ciutat i l’anima és més justa, és considerar que la divisió que caracteritza les ciutats mínimament complexes és també quelcom que caracteritza molt particularment l’ànima del filòsof. Plató no és un autor antropològicament optimista i encara que factors com el pes donat a l’educació poden a vegades apropar Plató a posicions il·lustrades, la veritat és que el seu esperit és radicalment oposat. No sols no hi ha confiança a les potencialitats naturals de l’ésser humà, sino que contínuament rau a l’ombra de la proposta socràtica, allò que en part la tecnologia moderna ha fet possible en un grau que Plató podria no haver sospitat: el rentat de cervell, com a mitja de canvi de la naturalesa humana, cosa que constitueix la veritable finalitat i la única manera d’executar el projecte socràtic. És a la llum d’aquesta pretensió des de on cal avaluar el problema de l’expulsió de la filosofia de la ciutat. La poesia no es bandejada perquè sigui falsa, sinó perquè la bona, la de debò, és massa vertadera; dona una imatge massa fidel de la naturalesa humana, tot mostrant els seus conflictes, la seva tensió on sovint els sentiments s’imposen a la raó. Reflecteix una naturalesa que ha de ser superada i descriu unes realitats a les que els guardians haurien de restar absolutament aliens. La poesia potser, si té un defecte, és la seva impossibilitat de sortir de la unilateralitat. Tant quan és tragèdia, com quan és comèdia, no acaba de trobar un punt correcte d’equanimitat. Rosen no desmenteix mai l’opinió, crec de Strauss, quan afirma que el paràgraf més important de l’obra platònica és el final del Convit, quan Sòcrates afirma que el bon escriptor és el capaç de fer tragèdia i comèdia, alhora. Aquest suggeriment és clau per entendre l’esperit amb el que Rosen s’atansa a l’obra de Plató. Ell mateix considera que hi ha motius per considerar la Républica com una sàtira Si els atenencs es podrien riure de les propostes de Sòcrates, com Sòcrates confessa en molts moments del diàleg, segurament és perquè tenen molt bones raons per fer-ho. La reducció a la comèdia és una clau fonamental que sovint està negligida. Tampoc en pot ser però la única. Les revolucions tenen un aspecte potser risible per la inexorabilitat del seu fracàs, però normalment, amb l’excepció de la pseudorevolució del 68, no acostumen a ser divertides pels que les viuen. Acceptar la seriositat de la proposta de Sòcrates, no fora gaire diferent de prendre com reals, els terribles enemic amb els que lluita el Quixot, el protagonista de l’obra que en un cert sentit Rosen, considera com la millor introducció a la República.

Possiblement mai no podrem fer del tot compatibles l’imperi de la justícia i la felicitat universal. Tanmateix, i aquí n’és un bon testimoni l’experiència històrica dels darrers temps, no podem renunciar a aquesta aspiració. El cinisme no pot ser pas el camí i segurament és l’única alternativa al capdavall de les mentides pietoses. No podem abandonar-nos al govern dels desigs; ens és indispensable introduir alguna mena de noció de mesura, tot i que és segurament una inferència del tot exagerada pensar que hem d’estimar la mesura, per necessària que sigui o, dit segons el mite que cerca establir Plató amb la seva obra, que la justícia és quelcom d’estimable en ell mateix. Rosen a la seva lectura cerca contínuament la contraposició amb Aristòtil. No sempre però en certs moment puntuals L’ètica a Nicomac és una referència tan important com ho pugui ser el text platònic. D’alguna manera Rosen sembla suggerir que al capdavall, el missatge de la política aristotèlica no és essencialment diferent de la república, però mentre que la primera fa una defensa seriosa de la moderació, des de la defensa de la sobrietat en el seu exercici, Plató hi renuncia completament i ens mostra quins son els efectes adversos de la seva pèrdua. La premissa més bàsica de la reflexió política aristotèlica és que la ciutat és el lloc de la pluralitat i que la vida política ha de construir-se des de l’acceptació de la pluralitat. Certament la pluralitat és el fonament de la dissensió i de la possibilitat de la guerra civil. Això no existiria pas a la ciutat socràtica. Però el preu a pagar fora una uniformització absoluta, és a dir, la reducció de la filosofia a ideologia. Plató molt més del que la historiografia convencional vol sovint reconèixer és un fill de la sofística i perdut el fonamental natural, la única alternativa és la força. La República, el drama escenificat, és l’expressió de la nostàlgia i la joia pel fonament natural irremissiblement perdut.

Down by law

Avui he tingut l’oportunitat de reveure Down by law, que ja fa vint anys que va ser filmada (!). Vaig veure-la per primera vegada a Würzburg i fou una experiència única, perquè mai no m’havia sentit tan divorciat de la resta de la sala. Durant quasi tota la projecció, era l’únic espectador que reia. Avui, jo i la Cristina, també hem rigut molt. La veritat és que la pel·lícula, no havia tingut l’oportunitat de reveure-la en tots aquest anys, no ha perdut res amb el pas del temps i manté una frescor molt difícil de trobar fins i tot en l’anomenat cinema independent. Mai Benigni no ha estat tan bé en una pantalla i poques parelles actuen tant bé com aquests dos magnífics no-actors que són John Lurie i Tom Waits. Jarmusch tenia ja llavors un estil totalment definit i un sentit de l’humor, basat en un agut sentit de l’absurd, totalment peculiar. Potser fora molt parcial, però no em puc estar de veure en el film un revindicació de la mediterraneïtat. Enfront de l’indivualisme anglosaxó que genera una societat de perdedors, l’arquetip representat per Benigni pot estar “down by law”, però mai de la vida serà un perdedor. Segueix sent divertidíssima la perspectiva lingüística de la pel·lícula, il·lustració del fet que les llengües serveixen per comunicar-se encara que siguin l’anglès.

?

Avui aquest bloc havia de dur la recensión que he fet durant els darrers mesos del llibre de S. Rosen. Després d'una hora, acabo de constatar que puc importar qualsevol text, de qualsevol extensió en fitxers de word, llevat del text en qüestió. Per més que miro les seves propietats no trobo res de diferent entre aquest fitxer i els altres. Tanmateix, és l'únic que no es deixa transferir, si algú en té una idea de que dimonis passa, feu-me un comentari.

Anglaterra 4-Alemanya 2

Un article de The Independent explicava ahir que la policia britànica té prevista una operació de força envergadura preveient un augment de la violència domèstica, ocasionat pel proper mundial de futbol. El motiu de la inquietud policial és la gran sensació d’eufòria viscuda pels anglesos enfront del mundial i la possibilitat que, com qualsevol càlcul realista deixa esperar, la realitat estigui molt per sota de les expectatives. La policia té por que en aquestes circumstàncies de desencís, siguin els membres més febles de les famílies qui acabin patint les conseqüències de la decepció. Els càlculs de les autoritats britàniques no són forassenyats, perquè realment l’interès despertat pel mundial és molt gran. El fet que aquest estiu farà 40 anys de l’únic victòria britànica en un mundial contribueix a aquesta eufòria. Tothom pensa que 40 anys de perdre en són prous. Però em sembla que el fet decisiu és que el mundial es jugui a Alemanya. La il·lusió dels anglesos fora molt menor si es jugués a qualsevol altre país europeu, però vèncer als alemanys té per ells un atractiu especial; activa unes reminiscències que estimulen el seu orgull nacional. Les possibilitats reals no són nul·les, però hom hauria potser de pensar que quaranta anys de derrota no són pas casualitat. Certament, els anglesos tindran una defensa competent i posseeixen dos dels millors migcampistes del planeta, Lampard i Gerrard, però la seva línia davantera té molt poca cosa, especialment si es confirma la baixa de Rooney, gairebé segura. De fet, si considerem que la darrera Eurocopa la va guanyar Grècia, qualsevol cosa és possible, llevat potser que la selecció espanyola faci un paper mig decent. De fet, a les apostes dels diaris britànics el nom d’Espanya apareix només com a candidata pel paper de la selecció més decebedora. Suposo que des de Madrid, s’haurà posat en marxa la campanya mediàtica habitual, però aquest cop ni els espanyolistes més radicals poden enganyar-se gaire a si mateixos. Eleccions com la de Raúl són les marquen una trajectòria.

La lluita per l'autogovern a Catalunya

L’atzar va voler que després de dedicar ahir un bloc al llibre de Salvador Cardús, el mateix dia compartíssim taula a la LSE, on ahir al vespre F.M. Alvaro i F. Corominas, ens oferien una conferència sobre la lluita per l’autogovern a Catalunya. Evidentment la meva timidesa em va privar de dir-li res. També m’hagués agradat poder presentar-me al F.M. Alvaro que estava al jurat de Lleida, però al que no vaig poder saludar la nit de lliurament del premi. Tampoc ho vaig fer. La conferència era a dues bandes i en Ferran Coromines, oferí primer una breu introducció històrica i després F.M. Alvaro oferí una semblança de Jordi Pujol, com a darrer protagonista d’aquesta lluita de Catalunya pel seu autogovern. La conferència es seguia amb gran interès, tot i que eren obvies les dificultats del professor Corominas amb el castellà. Tots dos coincidiren i donaren com a un fet establert que l’autonomia és la fita de la lluita política catalana. La veritat és que jo no ho tinc tant clar. És cert que tots els fruits que ha obtingut el catalanisme han tingut la forma d’estatuts d’autonomia, però no tinc clar que això no hagi estat normalment fer de la necessitat, o de la manca de força, virtut. En tot cas, això no és va dir, si que podem considerar que l’autonomia és la única via possible, si refusem el federalisme per igualador , i considerem que l’independentisme és un camí contradictori. Crec, que el catalanisme dels trenta, contra el que opinava el professor Corominas, si participava d’unes tendències independentistes molt clares. Aquest independentisme clàssic ja no és possible després de l’aparició de la Unió Europea i el cert és que tot i que fora pensable un futur sense Espanya, no ho és sense Europa, i ara per ara, la única manera de tenir una presència a Brussel·les passa per Madrid. Les aspiracions catalanes difícilment poden ser enteses a Brussel·les, perquè a nivell europeu Catalunya pot ser una excepció, però Espanya no ho és. Tots els estats nacionals són molt menys homogenis del que sembla i els seus governants per tant són més proclius a simpatitzar amb el punt de vista espanyol que el català.
Alvàro oferí una presentació de Pujol ben documentada, com a fruit del seu treball periodístic de molts anys. Jo però en tinc molts dubtes sobre que dirà el futur del successor de Tarradellas. El punt de l’exposició d’Alvaro que potser requeriria més matisacions és la seva descripció del triomf de 1980. Aquelles eleccions tingueren molt poc contingut nacionalista. El punt clau, ara oblidat, n’era un altre: la possibilitat que per primera vegada a l’Europa Occidental, un partit comunista accedís a un govern de caràcter no municipal. Era l’època de l’eurocomunisme i malgrat els avenços fets a França i Itàlia, el partit comunista no havia entrat mai al govern (ho faria a França un any després). A març del 1980 aquesta semblava una possibilitat ben real a Catalunya. De fet, allò previsible, segons els resultats de les legislatives, era un govern majoritari del PSC, però recolzat pel PSUC, el segon partit de Catalunya en vots. El centre de la campanya des dels òrgans del poder real, fou impedir això. Organitzacions com el Foment del Treball es bolcaren, com no havien mai abans fet, en els candidats que podien constituir una barrera enfront de l’hegemonia de l’esquerra. Quan Pujol guanyà unes eleccions caracteritzades per l’abstenció més forta del previst i tingué la iniciativa en un parlament fragmentat, oferí efectivament un pacte als socialistes del qual estaven totalment exclosos els comunistes. En aquell moment els socialistes tingueren por de perdre l’hegemonia de l’esquerra enfront d’un partit que irònicament estava ja començant un imparable procés d’autodestrucció. Pujol després ha fet sempre molts elogis a l’actitud del PSUC durant la resistència amb la qual cosa aquesta seva primera decisió pot semblar contradictòria. No ho és, però la lògica no fou d’interessos nacionals, sinó de classe. És curiós que amb la distribució del seients un tripartit hagués estat, em sembla, possible, però el cap d’ERC Heribert Barrera tampoc volia sentir parlar de pactar amb el PSUC. Només tres anys abans però havia fet llistes electorals conjuntes amb el maoista PTE, però ERC també va tenir un fort recolzament de les associacions empresarials. Pujol fou el recurs de la dreta econòmica per impedir una Catalunya roja. Després es va anar construint amb molt èxit el seu paper de líder carismàtic nacional (el 1979 ningú sospitava que tingués cap mena de carisma, més aviat el contrari, després de dos eleccions legislatives amb resultats discrets). Les seves decisions del 1980 foren bones per ell i pel seu partit. Potser també per Catalunya, però el fet és que l’exclusió del comunistes significava el divorci d’una part del país, discutible des de molts punts de vista, però amb un compromís real en la lluita per l’autogovern.
Alvaro va explicar l’oposició de Pujol a la reforma de l’estatut amb una metàfora molt clara però inquietant. M’agradaria conèixer el periodista vilanoví per acabar de valorar-la. Comparà a Pujol amb el personatge interpretat per Alec Guinnes a The Bridge on the river Kwai. Pujol no voldria mai tocar l’estatut, perquè com el militar britànic estava massa enamorat de la seva obra. La comparació em sembla inquietant. El personatge de Guiness, és admirable, però és també un home que no entén la seva situació i acaba treballant pels seus enemics. És aquest potser el fons de les constants ambigüitats pujolianes?