El vent que mou la cibada

Aquesta tarda he vist la darrera pel·lícula de Ken Loach, el darrer guanyador del festival de Cannes. Val a dir que, sense pronunciar-me sobre el veredicte del jurat, ja que no he vist la resta de films presentats, el film de Loach no és res de l’altre món, ni per la seva subtilitat, ni per la seva concisió narrativa, dos virtuts de les quals realment aquest film està mancat. El film està caracteritzat per una certa unidimensionalitat i acaba, com deien a Sigth and Sound, sent una apologia del martiri individual no gaire justificada. Probablement Loach tendeix a donar respostes massa simples, la fidelitats als principis, a problemes que no tenen res de simples, sobretot en la seva dimensió pràctica. Així, la pel·lícula és molt desfavorable als que accepten el tractat de 1921, el qual suposà una independència limitada de la república irlandesa, que no va trigar gaire a ser total, però també la partició de la illa. Reduir-ho tot a una qüestió de dignitat moral, que evidentment és com cal qualificar la posició del jove protagonista de la pel·lícula, no deixa de ser una manera d’ocultar els problemes de la praxi real. La tesi fonamental de la pel·lícula presentada visualment de manera clara és que els Blacks and Tans (els mercenaris anglesos i escocesos responsables de la repressió) i el exercit de la nova república venen a ser el mateix, tesi segurament molt discutible. El costat més simpàtic de la pel·lícula és la descripció que fa de la crueltat del colonialisme anglès, la qual ha ocasionat la condemna de la pel·lícula per part de la premsa més conservadora, en la majoria dels casos sense haver-la vista. Tanmateix, aquí Loach és oportú, perquè Gran Bretanya segueix conreant el mite d’un colonialisme cavallerós oposat a qualsevol mena d’evidència històrica. Com que darrerament m’havia ocupat de temes propers al del nacionalisme se m’han acudit dues idees més enllà de la pel·lícula. La primera es com el cas irlandès mostrà el caràcter contradictori del principi d’autodeterminació que en el cas d’Irlanda pot ser esgrimit per qualsevol de les dues parts, sempre depenent és clar de què és allò que es determina. No sé si la pel·lícula ha estat estrenada a Catalunya, i si ho ha estat com ha estat acollida. Imagino que una pregunta que pel·lícules com aquesta han de fer sorgir és perquè Catalunya no és independent i Irlanda si. Se’n pot fer més d’una teoria i també pensar que al capdavall és una qüestió de sort, però aquesta darrera possibilitat sembla més aviat una les manifestacions d’aquest característic fenomen català que és l’autoengany.