Portes obertes

Avui, quan tornava del supermercat, he vist una convocatòria que m’ha resultat d’entrada del tot sorprenent. Era un anunci per què els veïns del barri ens afegim el diumenge a una convocatòria de portes obertes. Allò que la feia sorprenent és que l’entitat convocant no era un gimnàs, o el meu centre educatiu (que per cert no en fa) sinó un cementiri, el de Kensal, del qual ja he parlat en aquest dietari. La idea d’un dia de portes obertes a un cementiri sembla d’entrada paradoxal, o com a mínim una invitació no gaire agradable, perquè atès el temps que haurem restar-hi, ningú no sembla estar motivat per tenir massa pressa. Evidentment la invitació té sentit com a promoció de la vessant monumental del recinte. La jornada oberta consisteix en poder fer de franc, les visites que normalment es poden fer pagant. També hi haurà parades amb menjar i refrescos, cosa que em fa pensar que es podrà viure una miqueta l’ambient, que imagino irrepetible, del dia dels morts mexicà a la ciutat de Londres. No sé però, si hi haurà també propaganda pròpiament comercial, perquè el cementeri segueix funcionant i no fa gaire vaig veure un cotxe fúnebre amb cavalls passant per Golborne Road. De fet, les possibilitats són úniques, ja què permet arribar al cementiri fins i tot per barca, cosa que no és possible a cap altre cementiri londinenc. La idea però té un fons que m’agrada molt. Abans he parlat del dia del morts i quan estava a Méxic, recordo que el Toni i l’Isabel em parlaven del seu valor educatiu, que ells havien pogut apreciar a l’Andreu, motivat per aquesta acceptació de la mort com a esdeveniment natural. Només cal donar-se una volta pels cementiris de Barcelona per adonar-se que el nostre país segueix sent massa cristià i si recordem allò que ens mostrava el Ramon sobre la Vanguardia en alguns sentits negatius del terme cada cop ho és més.