La lluita per l'autogovern a Catalunya

L’atzar va voler que després de dedicar ahir un bloc al llibre de Salvador Cardús, el mateix dia compartíssim taula a la LSE, on ahir al vespre F.M. Alvaro i F. Corominas, ens oferien una conferència sobre la lluita per l’autogovern a Catalunya. Evidentment la meva timidesa em va privar de dir-li res. També m’hagués agradat poder presentar-me al F.M. Alvaro que estava al jurat de Lleida, però al que no vaig poder saludar la nit de lliurament del premi. Tampoc ho vaig fer. La conferència era a dues bandes i en Ferran Coromines, oferí primer una breu introducció històrica i després F.M. Alvaro oferí una semblança de Jordi Pujol, com a darrer protagonista d’aquesta lluita de Catalunya pel seu autogovern. La conferència es seguia amb gran interès, tot i que eren obvies les dificultats del professor Corominas amb el castellà. Tots dos coincidiren i donaren com a un fet establert que l’autonomia és la fita de la lluita política catalana. La veritat és que jo no ho tinc tant clar. És cert que tots els fruits que ha obtingut el catalanisme han tingut la forma d’estatuts d’autonomia, però no tinc clar que això no hagi estat normalment fer de la necessitat, o de la manca de força, virtut. En tot cas, això no és va dir, si que podem considerar que l’autonomia és la única via possible, si refusem el federalisme per igualador , i considerem que l’independentisme és un camí contradictori. Crec, que el catalanisme dels trenta, contra el que opinava el professor Corominas, si participava d’unes tendències independentistes molt clares. Aquest independentisme clàssic ja no és possible després de l’aparició de la Unió Europea i el cert és que tot i que fora pensable un futur sense Espanya, no ho és sense Europa, i ara per ara, la única manera de tenir una presència a Brussel·les passa per Madrid. Les aspiracions catalanes difícilment poden ser enteses a Brussel·les, perquè a nivell europeu Catalunya pot ser una excepció, però Espanya no ho és. Tots els estats nacionals són molt menys homogenis del que sembla i els seus governants per tant són més proclius a simpatitzar amb el punt de vista espanyol que el català.
Alvàro oferí una presentació de Pujol ben documentada, com a fruit del seu treball periodístic de molts anys. Jo però en tinc molts dubtes sobre que dirà el futur del successor de Tarradellas. El punt de l’exposició d’Alvaro que potser requeriria més matisacions és la seva descripció del triomf de 1980. Aquelles eleccions tingueren molt poc contingut nacionalista. El punt clau, ara oblidat, n’era un altre: la possibilitat que per primera vegada a l’Europa Occidental, un partit comunista accedís a un govern de caràcter no municipal. Era l’època de l’eurocomunisme i malgrat els avenços fets a França i Itàlia, el partit comunista no havia entrat mai al govern (ho faria a França un any després). A març del 1980 aquesta semblava una possibilitat ben real a Catalunya. De fet, allò previsible, segons els resultats de les legislatives, era un govern majoritari del PSC, però recolzat pel PSUC, el segon partit de Catalunya en vots. El centre de la campanya des dels òrgans del poder real, fou impedir això. Organitzacions com el Foment del Treball es bolcaren, com no havien mai abans fet, en els candidats que podien constituir una barrera enfront de l’hegemonia de l’esquerra. Quan Pujol guanyà unes eleccions caracteritzades per l’abstenció més forta del previst i tingué la iniciativa en un parlament fragmentat, oferí efectivament un pacte als socialistes del qual estaven totalment exclosos els comunistes. En aquell moment els socialistes tingueren por de perdre l’hegemonia de l’esquerra enfront d’un partit que irònicament estava ja començant un imparable procés d’autodestrucció. Pujol després ha fet sempre molts elogis a l’actitud del PSUC durant la resistència amb la qual cosa aquesta seva primera decisió pot semblar contradictòria. No ho és, però la lògica no fou d’interessos nacionals, sinó de classe. És curiós que amb la distribució del seients un tripartit hagués estat, em sembla, possible, però el cap d’ERC Heribert Barrera tampoc volia sentir parlar de pactar amb el PSUC. Només tres anys abans però havia fet llistes electorals conjuntes amb el maoista PTE, però ERC també va tenir un fort recolzament de les associacions empresarials. Pujol fou el recurs de la dreta econòmica per impedir una Catalunya roja. Després es va anar construint amb molt èxit el seu paper de líder carismàtic nacional (el 1979 ningú sospitava que tingués cap mena de carisma, més aviat el contrari, després de dos eleccions legislatives amb resultats discrets). Les seves decisions del 1980 foren bones per ell i pel seu partit. Potser també per Catalunya, però el fet és que l’exclusió del comunistes significava el divorci d’una part del país, discutible des de molts punts de vista, però amb un compromís real en la lluita per l’autogovern.
Alvaro va explicar l’oposició de Pujol a la reforma de l’estatut amb una metàfora molt clara però inquietant. M’agradaria conèixer el periodista vilanoví per acabar de valorar-la. Comparà a Pujol amb el personatge interpretat per Alec Guinnes a The Bridge on the river Kwai. Pujol no voldria mai tocar l’estatut, perquè com el militar britànic estava massa enamorat de la seva obra. La comparació em sembla inquietant. El personatge de Guiness, és admirable, però és també un home que no entén la seva situació i acaba treballant pels seus enemics. És aquest potser el fons de les constants ambigüitats pujolianes?