Down by law

Avui he tingut l’oportunitat de reveure Down by law, que ja fa vint anys que va ser filmada (!). Vaig veure-la per primera vegada a Würzburg i fou una experiència única, perquè mai no m’havia sentit tan divorciat de la resta de la sala. Durant quasi tota la projecció, era l’únic espectador que reia. Avui, jo i la Cristina, també hem rigut molt. La veritat és que la pel·lícula, no havia tingut l’oportunitat de reveure-la en tots aquest anys, no ha perdut res amb el pas del temps i manté una frescor molt difícil de trobar fins i tot en l’anomenat cinema independent. Mai Benigni no ha estat tan bé en una pantalla i poques parelles actuen tant bé com aquests dos magnífics no-actors que són John Lurie i Tom Waits. Jarmusch tenia ja llavors un estil totalment definit i un sentit de l’humor, basat en un agut sentit de l’absurd, totalment peculiar. Potser fora molt parcial, però no em puc estar de veure en el film un revindicació de la mediterraneïtat. Enfront de l’indivualisme anglosaxó que genera una societat de perdedors, l’arquetip representat per Benigni pot estar “down by law”, però mai de la vida serà un perdedor. Segueix sent divertidíssima la perspectiva lingüística de la pel·lícula, il·lustració del fet que les llengües serveixen per comunicar-se encara que siguin l’anglès.

flors trencades

Diumenge passat vaig veure el darrer film de Jim Jarmusch, Broken flowers. Fa més de vint anys que vaig veure per primera vegada una pel·lícula d’aquest autor al cine Casablanca, Stranger than paradise i en tinc encara un record molt viu. Als darrers anys he estat pensant molt sobre els cineastes de la meva primera adolescència, fonamentalment Scorsese i Coppola i potser estaria bé pensar a la generació següent, la dels cineastes que es donen a conèixer als vuitanta, on hi ha des del meu punt de vista tres autors fonamentals: l’esmentat Jarmusch, Cronemberg i Lynch. No m’atreviria a dir, si hi ha gaire elements comuns entre ells. Sí potser alguna familiaritat, tots ells estan mancats de la megalomania i l’ambició que caracteritzen els seus predecessors. Cineastes postmoderns almenys en el sentit de renunciar a la definició de cap mena de totalitat, per dedicar-se a la construcció d’un món del tot íntim i personal. Bé, això seria un treball que potser valdria la pena fer algun dia ( i així acabar amb el cine americà, perquè si els vuitanta són potables, els noranta engendren com figura de referència cinèfila l’infumable Tarantino i d’aquest prefereixo prescindir). Jarmusch és un cineasta caracteritzat per la senzillesa i austeritat de la seva expressió i per un peculiar sentit metafísic que posa a les seves creacions dins de l’àmbit de la contingència pura; històries amb un cert sentit existencialista, però deslligades de la pesantor tràgica del pesat de Sartre. El final de Stranger than paradise, amb John Lurie (què se n’haurà fet d’ell?) volant cap a Budapest assoleix fer palès l’absurd de tot plegat però d’una manera divertida, alhora grotesca i irònica. El darrer film reté molt del millor Jarmusch. El protagonista és un individu que tampoc sap massa que fer amb la seva vida, ni vol fer res especial amb ella, i que es veu abocat a contracor a un viatge a la recerca d’un fill fins llavors ignorat i que potser tampoc no sap segur si existeix. Com a quasi totes les pel·lícules de Jarmusch, la banda sonora és sorprenent i estimulant i aquest cop es beneficia d’un actor protagonista, Bill Murray, que cada cop entén millor i s’ha fet més seus els mecanismes de l’actuació cinematogràfica.