flors trencades

Diumenge passat vaig veure el darrer film de Jim Jarmusch, Broken flowers. Fa més de vint anys que vaig veure per primera vegada una pel·lícula d’aquest autor al cine Casablanca, Stranger than paradise i en tinc encara un record molt viu. Als darrers anys he estat pensant molt sobre els cineastes de la meva primera adolescència, fonamentalment Scorsese i Coppola i potser estaria bé pensar a la generació següent, la dels cineastes que es donen a conèixer als vuitanta, on hi ha des del meu punt de vista tres autors fonamentals: l’esmentat Jarmusch, Cronemberg i Lynch. No m’atreviria a dir, si hi ha gaire elements comuns entre ells. Sí potser alguna familiaritat, tots ells estan mancats de la megalomania i l’ambició que caracteritzen els seus predecessors. Cineastes postmoderns almenys en el sentit de renunciar a la definició de cap mena de totalitat, per dedicar-se a la construcció d’un món del tot íntim i personal. Bé, això seria un treball que potser valdria la pena fer algun dia ( i així acabar amb el cine americà, perquè si els vuitanta són potables, els noranta engendren com figura de referència cinèfila l’infumable Tarantino i d’aquest prefereixo prescindir). Jarmusch és un cineasta caracteritzat per la senzillesa i austeritat de la seva expressió i per un peculiar sentit metafísic que posa a les seves creacions dins de l’àmbit de la contingència pura; històries amb un cert sentit existencialista, però deslligades de la pesantor tràgica del pesat de Sartre. El final de Stranger than paradise, amb John Lurie (què se n’haurà fet d’ell?) volant cap a Budapest assoleix fer palès l’absurd de tot plegat però d’una manera divertida, alhora grotesca i irònica. El darrer film reté molt del millor Jarmusch. El protagonista és un individu que tampoc sap massa que fer amb la seva vida, ni vol fer res especial amb ella, i que es veu abocat a contracor a un viatge a la recerca d’un fill fins llavors ignorat i que potser tampoc no sap segur si existeix. Com a quasi totes les pel·lícules de Jarmusch, la banda sonora és sorprenent i estimulant i aquest cop es beneficia d’un actor protagonista, Bill Murray, que cada cop entén millor i s’ha fet més seus els mecanismes de l’actuació cinematogràfica.