Down by law

Avui he tingut l’oportunitat de reveure Down by law, que ja fa vint anys que va ser filmada (!). Vaig veure-la per primera vegada a Würzburg i fou una experiència única, perquè mai no m’havia sentit tan divorciat de la resta de la sala. Durant quasi tota la projecció, era l’únic espectador que reia. Avui, jo i la Cristina, també hem rigut molt. La veritat és que la pel·lícula, no havia tingut l’oportunitat de reveure-la en tots aquest anys, no ha perdut res amb el pas del temps i manté una frescor molt difícil de trobar fins i tot en l’anomenat cinema independent. Mai Benigni no ha estat tan bé en una pantalla i poques parelles actuen tant bé com aquests dos magnífics no-actors que són John Lurie i Tom Waits. Jarmusch tenia ja llavors un estil totalment definit i un sentit de l’humor, basat en un agut sentit de l’absurd, totalment peculiar. Potser fora molt parcial, però no em puc estar de veure en el film un revindicació de la mediterraneïtat. Enfront de l’indivualisme anglosaxó que genera una societat de perdedors, l’arquetip representat per Benigni pot estar “down by law”, però mai de la vida serà un perdedor. Segueix sent divertidíssima la perspectiva lingüística de la pel·lícula, il·lustració del fet que les llengües serveixen per comunicar-se encara que siguin l’anglès.