El Mundial vist des d'Anglaterra

Una setmana de mundial han servit per confirmar allò que preveiem després de veure els moments previs: el sentiment amb el que es viu aquest esdeveniment a Anglaterra, és molt superior, en la seva intensitat, a com es viu, no sols el mundial, sinó el futbol en general a l’estat espanyol. Les connotacions socials del joc són molt diferent als dos llocs i això explica en part la diferència. A l’estat espanyol el perfil del joc és molt més interclassista, mentre que aquí està més associat a les classes populars, cosa que fa que el joc sigui pres com la manera per excel·lència d’exterioritzar els prejudicis d’aquestes classes. Els dos elements diferenciadors claus són des del meu punt de vista: el militarisme i el masclisme. Certament cap dels dos són del tots aliens a l’estat espanyol, però jo diria que mai no tenen la força pròpia d’aquest país. És clar que el Barça i el Madrid tenen un paper d’exèrcits simbòlics, cosa que en el segon cas fa incerta la posició de la selecció espanyola, i que els diaris esportius sovint utilitzen metàfores de caràcter militar; la diferència és que em sembla que fins els seguidors més rucs d’ambdós equips mantenen una certa consciència d’aquest caràcter metafòric i simbòlic que aquí sovint es perd, mentre que la premsa utilitza la metàfora militar de manera gairebé exclusiva. Evidentment, ajuda a perdre la consciència, l’associació existent entre el joc, no només entre els espectadors, i la consumició de cervesa en quantitats industrials. A tot arreu el futbol serveix per expressar conflictes latents en el si de la societat, a Anglaterra és un mitjà d’expressió d’unes tendències militaristes i xenòfobes que malauradament formen part de la idiosincràsia anglesa de manera molt profunda.