Curtis

Els diaris porten avui la notícia de la mort de Tony Curtis. Gairebé tots els mitjans recorden la seva participació a Some like it hot, la més famosa i la més perfecta de les comèdies de Billy Wilder, un film llegendari, tot i que jo personalment prefereixo les comèdies posteriors de Wilder, menys perfectes i menys famoses però molt més àcides. Per tant em ve més de gust recordar que Curtis no només interpretà sinó que fou el productor de la que potser és, pel meu gust, la més reeixida pel·lícula d’aventures, The Vikings, un film que refusa el punt de partida dels joves Lucas, Spielberg i tota aquesta colla fent palès que el gènere no implica per res l’infantilisme. Tanmateix, The Vikings no fou el seu millor paper, tot i que és un personatge original perquè el viking Eric és un heroi més aviat antipàtic. Com a millor treball, i recomanació per un homenatge, triaria el seu paper d’agent de premsa a The sweet smell of success on assoleix fer una digne replica al periodista interpretat per Burt Lancaster. Fa temps que no la veig, però la recordo com una petita meravella on totes les aportacions són de primer ordre i com una pertinent reflexió sobre la intercessió entres les nocions de poder, adulació i corrupció

The Boston strangler

Seguint amb el tema del bloc que vaig fer fa uns mesos, he tingut finalment l’oportunitat de reveure: The Boston Strangler (que està d’oferta en una recopilació de clàssics de la 20 century Fox) i el bon record que llavors apuntava es va confirmar plenament. Fleischer realitzà una pel·lícula molt audaç formalment que utilitza amb coherència el recurs de la fragmentació de la pantalla; una idea poc posada en pràctica i que fàcilment pot dur a la confusió; però que en aquest cas possibilita narrar de manera àgil quelcom que en si mateix fora tediós; la desesperançada investigació que la policia de Boston fa dels sospitosos habituals. La pel·lícula està molt centrada entorn del treball interpretatiu de la seva estrella principal, Tony Curtis, que realment desenvolupa un treball excel·lent (segurament el millor de la seva vida, junt amb el de l’agent de premsa de The sweet smell of succes). Curtis trigà molt a aparèixer, no veiem el seu rostre, fins al final de la primera hora del film, però un cop es detingut, la càmera de Fleischer fa un retrat pormenoritzat de la ment alienada del seu personatge. La segona hora no conté gaire més que la interrogació que el responsable màxim de la investigació (un professor de dret interpretat per Henry Fonda) fa amb De Salvo. La interrogació fou en la realitat infructuosa, perquè deSalvo mai no va confessar cap dels assassinats ni es trobà cap prova definitiva en contra seva. Fleischer renuncia a airejar la pel·lícula com hagué fet un director mediocre i es dedicà a fotografiar la perplexitat de DeSalvo, cada cop més perdut envers la realitat que l’envolta. La darrera mitjà hora és poc més que el retrat d’aquest extraviament. La sobrietat absoluta del decorat, parets blanques i buides, dona a les imatges un to abstracte que les fa especialment poderoses

Richard Fleischer

Avui La Vanguardia ha publicat la notícia de la mort de Richard Fleischer, un director gairebé oblidat, però un bon representant de la qualitat que fa potser més valuós el cinema nord-americà: el seu vigor narratiu. Fleischer, nebot del creador de Popei em sembla recordar, té una filmografia irregular. Una de les últimes pel·lícules que recordo és el Conan protagonitzat per l’actual governador de California, la qual cosa certament no sembla fer-lo mereixedor d’un lloc a cap panteó fílmic, però entre els molts títols menors que va rodar, sempre hi havia moments molt ben filmats i rarament les seves pel·lícules eren avorrides. En alguns casos Fleischer va mostrar estar molt per sobre de la qualificació d’artesà. Fa molts anys que no he vist The Strangler of Boston, el record que en tinc és molt bo però del tot incert. Més clar és el record d’una pel·lícula com Barrabas, probablement el Peplum més estrany de la història del cine i una de les millors interpretacions d’Anthonny Quinn. Enlloc de la habitual apologia del cristianisme, Fleischer ens oferí una reflexió sobre la dificultat i gairebé la impossibilitat de la fe. Un altre film de Flesicher que el posa a l’alçada dels millors és 10, Rillington Palace amb Richard Attenbourgh fent el paper de psicopata i John Hurt com l’infortunat veí que és executat al seu lloc. La descripció del suburbi britànic i de la degradació material que serveix de rerefons a l’aparentment inofensiu llogater és impressionant i del tot efectiva. Finalment, Fleischer és l’autor de la meva pel·lícula preferida d’aventures sense cap mena de dubte: Els Vikings. Segons han explicat, moltes vegades, els meus pares la meva devoció per aquesta pel·lícula es remunta a un temps molt llunyà, quan va ser estrenada al Cinema Urgell i jo tenia tres o quatre anys. Ara em segueix agradant molt. Es una pel·lícula que sempre que tinc ocasió torno a veure amb delectació, perquè em sembla perfecte en el seu gènere. Quasi tot en ella excel·leix: la bellesa de Janeth Leigh, la seva localització en paisatges noruecs, la vivacitat de la narració, l’esplèndida escena animada d’obertura i sobretot l’ambigüitat de la seva construcció, on quasi tot és invertible. No hi ha pas bons i dolents, sinó que tots tenen les seves raons i els seus evidents defectes. L’element decisiu en les lluites és la possessió del coneixement, que és l’element clau d’una lluita pel poder, a la qual és molt difícil donar-li connotacions morals.